Una de les principals virtuts de The Crown són les seves subtileses. Durant les seves quatre primeres temporades, aquesta sèrie jugava molt bé amb aquells detalls, sovint íntims o fins i tot anecdòtics, que ajudaven a entendre millor el marc històric on transcorre l’acció. L’episodi dedicat a la tragèdia minera i la gestió del dol n’era un brillant exemple. És a dir, que es nodreix de la tensió entre el que sabem d’una cosa, perquè tenim consciència d’haver-la viscut o en tenim una bona hemeroteca, i com aquesta es representa en un relat de ficció. Hi hem vist fets reals, però sempre dramatitzats i, en conseqüència, legítimament adaptats a les seves necessitats narratives. El primer que s’ha de dir de la cinquena temporada, doncs, és que es desinfla respecte a les seves predecessores perquè justament es torna molt més òbvia i discursiva. Obre debats interessantíssims i molt moderns (la degradació de la monarquia, la dificultat de conciliar esfera pública i privada, les males arts dels poders fàctics, la falta d`empatia) però els estructura d’una manera molt dispersa i estranyament explicativa.
Només cal veure com utilitza alguns dels seus recursos. The Crown sempre s’ha servit de muntatges paral·lels per subratllar analogies i missatges, però aquí ho fa d’una manera tan tossuda i maldestre que arriba a molestar; la sèrie sempre s’ha servit de les trames secundàries per apuntalar l’evolució dels personatges principals, però aquí desapareixen massa d’escena i hi ha fils argumentals que estan més pendents de ser fidels a la realitat (o a la realitat que venien les revistes del cor) que no de la seva veritable funcionalitat dramàtica; i sempre se les ha manegat per sostenir l’interès de la història al llarg de deu episodis, però aquí cau en tantes redundàncies que acabes mirant més el rellotge del que t’esperaves. I el més important, si bé el canvi d’actriu per interpretar Elisabet II és afortunat (Imelda Staunton sempre ha estat una gran actriu), el personatge de la Reina en el seu conjunt no assoleix el focus ni la intensitat de les anteriors temporades. De fet, a la primera meitat de temporada sembla gairebé testimonial.
La cinquena temporada és un gran pròleg del que vindrà
Això no vol dir que la cinquena de The Crown no sigui recomanable, perquè continua tenint grans moments i sap com mantenir la teva atenció, però sí que evidencia en excés que és un gran pròleg per a la temporada que posarà tota la carn a la graella. Destaca, en aquest sentit, la bona feina posant en escena la bretxa entre dos mons: per una banda, la monarquia, aquest món caduc i arremolinat en el seu instint de preservació que no vol mirar cap al futur, i Diana de Gal·les, personatge que passa a viure definitivament en un món inhòspit d’interiors asfixiants i relacions permeables.
Les fites i els errors de la cinquena temporada queden perfectament resumits en els seus personatges principals i els actors que els interpreten: mentre Dominic West no aconsegueix transcendir-se a ell mateix i se li nota en tot moment que prova d’assemblar-se a algú, Elizabeth Debicki obra el miracle de capturar tota l’essència de Lady Di centrant-se en les seves particularitats. El contrast entre ells i l’univers que representen, que articula bona part de la narració, és el que acaba pagant més la pena de la història, que tenia el repte evident de documentar uns esdeveniments que l’espectador percep com a propers. Potser aquest és el problema que comença a tenir The Crown, que ha pres massa consciència d’ella mateixa i s’entesta a ser el que se li demana que sigui.
