Només els dediquem renecs, però sempre en volem més i més i més. Són el tema estrella de qualsevol article de llengua. Són els protagonistes d'aquesta relació d'amor-odi que hem construït. Són els pronoms febles. Han estat presents de manera natural i no traumàtica en la nostra parla des que el català és català i ara, de sobte, els posem la llufa que són indesxifrables, malvats, artificials, impossibles d'aprendre, l'obstacle que ens impedeix parlar com cal. Pobres pronoms febles... I, alhora, ens generen l'atracció de les coses misterioses, la nostra addicció. Però, si ens hi fixem bé i els mirem amb una mica de perspectiva, veurem que no ens han de fer por, que no tenen cap misteri, que són sistemàtics, que flueixen de manera innata... Com així ha estat sempre... abans que ens fessin aprendre taules interminables i ens fessin fer experiments de laboratori a l'escola.

Posa't a prova!