No és pas cap llibre de terror. Tampoc és cap història d’amor, per molt que la versió de Francis Ford Coppola s'encaparri a fer-nos-ho creure. Dràcula és, fonamentalment, un llibre sobre amfitrions de merda. Sobre gent que et convida a sopar sense arromangar-se a la cuina, que demana menjar per endur, i que a sobre et fa pagar-ne la part proporcional. Dràcula és el fill de puta que t’entaula i després et demana una transferència per Bizum. Dràcula és sushi en safates de plàstic i fideuà de xiringuito, perquè qui t’havia de rebre a dinar s’ha passat el matí a la platja. El llibre de Bram Stoker, recuperat recentment per Viena Edicions, s’obre amb l’experiència de Jonathan Harker a Transsilvània, convidat per Dràcula per arreglar la paperassa d’una propietat que el comte ha adquirit a Londres.
Dràcula és un llibre sobre amfitrions de merda
En poques pàgines, Harker passa d’hoste involuntari a víctima d’un segrest, sense cap possibilitat d’abandonar el castell del vampir. L’angoixa de Harker és contemporània, perquè travessa oceans de temps per alertar-nos de com el segle XX, aleshores imminent, es definiria per la mort de l’altruisme, que no és altra cosa que la mort civil de Déu. Per això, els personatges que hi creuen, a Dràcula, han d’actuar amb nocturnitat i alevosia, escolant-se per cementiris on ja no hi queda ningú més que no-morts, i aleshores brandar creus, i aleshores fer murs de contenció amb hòsties consagrades. Dràcula ens parla de com la fe, ves, esdevindrà una subcultura.
Lo segundo es chingarte, lo primero Dios
L’únic cop que la meva àvia m’ha enxampat mentre cardava, ni tan sols estava cardant a casa seva. Mai he fet un clau, a casa la meva àvia. Jo era a casa els meus pares, però en cap cas havia de ser-hi: aquell matí havia fet campana amb l’únic objectiu de sucar el melindro. Quan vam sentir com s’obria la porta del rebedor, la meva parella d’aleshores va amagar-se convenientment sota els llençols, mentre jo em calçava uns pantalons de xandall i feia cap al menjador, per aturar qui fos de continuar avançant pis endins. En arribar-hi, vaig trobar la meva àvia i una amiga seva, la senyora Ana. «Hemos salido a caminar, y como tu casa nos venía de camino, hemos subido a hacer las camas». Durant molts anys i amb el colze collat a la barra, he explicat aquesta anècdota amb menfotisme, menyspreant com d’entremetedora podia arribar a ser aquella dona.
El segle XX es definirà per la mort de l’altruisme, que no és altra cosa que la mort civil de Déu
A la part política de la meva família, aquest menysteniment era troncal: quan va omplir la nevera dels tiets el dia abans que tornessin de vacances, el primer que va fer la seva nora, abans fins i tot de desfer les maletes, va ser buidar el frigorífic, ficar-ho tot en bosses i tornar-li a la meva àvia fins l’últim carbassó. Un acte d’independència personal, contra la vella que aprofitava els espais puntualment deshabitats —com els herois que a la novel·la de Stoker finen vampirs a cementiris ja tancats amb pany i forrellat— per fer el que creia que havia de fer, que sempre era el bé.
He trigat 32 anys, i 500 pàgines de terror gòtic, a entendre-ho. El significat real de guardar les millors galetes per si un cas venen visites. La fondària de matinar per anar a la platja i marxar-hi quan arriba la gent, aquells que dinaran fideuà a costa teva. La narrativa rere els cops de puny per pagar el compte. Creure que sacrificar-se és assumir un preu menor que el de no fer-ho. Creure. La meva àvia, com els personatges de Dràcula que planten cara al monstre, hi creia. El seu sentit de la responsabilitat estava calibrat per una fe que a mi em manca, però que ja no puc obviar amb el front alt: la mancança, aquesta mancança, ara és una pedra a la sabata.
He trigat 32 anys a entendre-ho: sacrificar-se és assumir un preu menor que el de no fer-ho
A la meva àvia la va corcant l’alzheimer, el nínxol del meu avi és brut i la carbassa de supermercat amb enganxines de ratpenat ja fa dies que es floreix al balcó. A tu tampoc té per què agradar-te, això. A l’Arthur Holmwood tampoc va agradar-li haver d’agafar una estaca, recolzar-la al pit de la Lucy Westenra, la noia a qui havia promès amor etern abans no la mossegués aquella mala bèstia, aquell dimoni que s’estenia com un càncer per tot Londres, i picar-hi amb un martell repetidament, perforant-li un cor que bategava per inèrcia, sense estimar-se ningú; cor de no-viva. A l’Arthur Holmwood de Dràcula tampoc va agradar-li xopar-nos a tots de sang en aquell mausoleu, però no va parar: martell amunt, martell avall, martell amunt, martell avall. La meva àvia hauria fet el mateix.
Antony Flew, George Wald, C Tangana
La meva literatura favorita és als comentaris de Facebook dels hospitals amb orde religiós al darrere. Els posts mai enarboren el fet religiós, però això a la seva audiència digital se’ls hi enfot. "Gracias Dios mío, y mi Jesús de Nazaret, por dar luz y guiar a los médicos que son tan buenos profesionales en el camino de curación de este niño”. Donar llum i guiar: no hi trobaràs cap optativa que t’ho convalidi, a la facultat de medicina. A les pàgines de Dràcula, els primers a assumir l’empresa d’acabar amb el vampir són precisament dos homes de ciència: els doctors en medicina John Seward i Abraham van Helsing. Bram Stoker trenca així el tabú que fa presumptament irreconciliables religió i raó.
La meva literatura favorita és als comentaris de Facebook dels hospitals amb orde religiós
Possiblement no n’estaria fent aquesta lectura sense haver llegit, en paral·lel a Dràcula, les Deu raons per creure en Déu (Albada Editorial). En aquest decàleg, Oriol Jara confessa al lector els fonaments de la seva fe, parlant-nos de com pensament científic i pensament religiós poden conviure. Jara ens parla d’Antony Flew, l’exponent més destacable de l’ateisme filosòfic de la segona meitat del segle XX, a qui la ciència i la filosofia van acabar fent-li constatar que, en les seves paraules, el descobriment més gran de la ciència del segle XXI era Déu. En les de George Wald, Nobel de Medicina que també hi apareix citat al llibre: “No vull creure en Déu, per això escullo creure el que és científicament impossible, que la vida va sorgir espontàniament per atzar”. En les de C Tangana, potser també en les meves: “Yo era ateo, pero ahora creo”.