Benvolgut senyor Espriu,
Si m'ho permeteu, us parlaré de tu. Quan fa un parell de setmanes se'm va espatllar l'estufa de butà que tinc a casa, poc m'ho pensava que estava a punt de descobrir el secret per salvar la llengua catalana. Per combatre el fred, des d'aquell dia havia basat la meva supervivència en un radiador elèctric d'oli que va deixar-me un amic mentre batallava amb el fabricant de l'estufa per tal d'aconseguir que vinguessin a arreglar-la. Tot va canviar, però, divendres passat. La meva mare, agnòstica radical de l'obsolescència programada i persona capaç de portar a arreglar qualsevol cosa deu vegades abans de reemplaçar-la per una de nova, fins i tot un paraigua, va dir-me que em comprés una estufa. "Aprofita, fill, que fan el Black Friday!", em va dir per sorpresa meva. "Si no, compra-te-la per internet la setmana vinent, que dilluns és el Cyber Monday", va reblar talment com si Jeff Bezos i Mark Zuckerberg l'haguessin exorcitzat de cop.

No t'espantis, Salvador, puc comprendre la teva estupefacció perquè va ser la mateixa que vaig patir jo en sentir aquelles paraules, ja que la meva santa mare és més de la teva època que de la meva. Una persona que amb prou feines entén la diferència entre els conceptes "internet" i "wi-fi", per no dir que encara se sorprèn que a Youtube no calgui pagar diners cada cop que escoltes una cançó, com si fos una jukebox d'aquelles amb les quals ella i mon pare ballaven a les discoteques de Coma-ruga quan es van enamorar, als anys setanta. Parlant clar, és un exemple flagrant de l'anomenada bretxa digital. Si d'ella depengués, preferiria tenir un passaport Covid de la mida del Llibre de Família que no pas haver de lidiar amb una aplicació com La Meva Salut, de la qual mai no en recorda la contrasenya i que només fa que donar-li disgustos. El cas, com et deia, és que l'altre dia vaig adonar-me que algú com ella semblava tenir en el Cyber Monday la mateixa fe que en la verge de Montserrat, però quan finalment dissabte vaig anar a donar un tomb pel barri i vaig veure les botigues plenes a vessar perquè allargaven durant el cap de setmana les ofertes de Black Friday, vaig comprovar que per als catalans no hi ha cap fe més gran que la de saber que ens estem estalviant calés, ni que sigui gràcies a una festivitat capitalista inventada a 10.000 quilòmetres d'aquí.

El que necessita la llengua catalana per no desaparèixer, senyor Espriu, és que els catalans la valorem, igual com valorem d'un dia per l'altre els productes de Black Friday que no necessitem

Tot això per què t'ho explico, et deus preguntar. Passejant per Gran de Gràcia (Major de Gràcia, segons me mare) a la recerca d'una catalítica amb descompte, vaig entendre que en tota aquella munió de gent ansiosa per comprar i de botigues oferin productes hi havia la clau definitiva per salvar el català: recordar al personal que la llengua catalana té un valor preuadíssim, ja que el cost d'haver-la mantingut viva és incalculable. Que vau ser molts els que vau viure per retornar-nos el nom de cada cosa, com bé vas escriure tu i com bé va ensenyar-me Raimon en aquella cançó que sempre sonava al cotxe dels meus pares quan era petit. Mentre rumiava sobre la dolorosa però necessària capitalització del català, vaig comprar la maleïda estufa amb una miserable rebaixa d'un 10%, per bé que aquells escassos 7€ van semblar-li gloriosos a la meva mare. El que no sabia jo, i per sort tampoc ella, és que ahir dimarts —l'endemà del Cyber Monday pensat per fer compres online— arribava el Giving Tuesday, que és el dia inventat per fer donacions econòmiques solidàries. És a dir, després d'un cap de setmana de consumisme irracional i d'un dilluns amb encara més incentius per comprar, l'endemà els americans s'havien inventat un dia de consum més, però aquest cop amb el rerefons d'invertir diners en una causa noble. Com qui expia les culpes menjant fruita i verdura durant un dia complet després d'haver-se tirat tres dies menjant com un porc, vaja.

L'existència del Giving Tuesday i l'evidència que hi havia babaus que l'estaven celebrant va acabar de confirmar la meva tesi: al català només el salvarem gràcies a l'anglès, ja que sembla que hem arribat a un punt tan elevat d'imbecilització general de la societat que qualsevol cosa amb un nom seductor i anglosaxó ens fa caure de cul a terra, fins i tot a persones com la meva mare, que encara no sap ni què signifiquen les paraules black o cyber. És per això que m'he atrevit a escriure't aquesta carta, perquè per ser un país normal a partir d'ara caldrà dir-ho tot en anglès i és just i necessari que tu, la persona que més m'ha ajudat a entendre que sóc fill d'una nació que té el deure de viure per salvar-nos els mots, ho sàpigues. És tan lògic que no sé com no ens n'havíem adonat abans, sincerament: al segle XXI les coses funcionen així, Salvador, i si volem que la gent descobreixi meravelles del seu país com les Catedrals del Vi, per exemple, cal començar a implantar el Visiting Gandesa Thursday. Si volem que la canalla comprengui que Espanya és un veí amb qui mai no ens sabrem avenir, hem de crear el Reading La pell de brau Friday. Si volem que la Castanyada torni a guanyar-li la partida a Halloween, és imprescindible dir-ne a partir d'ara Chestnut party Day. I si volem evitar que els nostres nets no entenguin ni un borrall d'aquest article perquè d'aquí a cinquanta anys serem una Irlanda de torn, en el millor dels casos, cal practicar el Speaking Catalan Everyday.

Pot semblar-te una frivolitat, però aquesta carta no pretén fer riure. Al contrari. Pretén parlar amb humor d'una situació que fa plorar, ja que no hi ha res més trist que veure com generació rere generació la llengua se'ns esmuny entre els dits per culpa d'oblidar que és una joia, igual com ho són totes les llengües del món. Per això convé incentivar a la gent i recordar-li que cada dia és un bon dia per consumir el català: perquè a diferència de l'estufa que m'escalfa mentre escric aquestes ratlles, la llengua se salva sense haver de pagar res. Se salva parlant-la a la fleca, a la notaria, en un control d'alcoholèmia, al dentista, en una entrevista de feina o quan agafem un taxi, per dir alguns exemples al vol. Se salva parlant-la a tot arreu, tothora i amb tothom, sobretot amb els que no s'atreveixen a fer-ho. I sí, se salva bevent-nos molts cafès amb llet que volien ser un cafè amb gel, si cal, per molt que dolgui. El que necessita la llengua catalana per no desaparèixer, senyor Espriu, és que els catalans la valorem, igual com valorem d'un dia per l'altre els productes de Black Friday que no necessitem, per això l'Spkeak Catalan Everyday és l'oferta més collonuda que pugui existir: perquè parlar català és fer ús d'un tresor gratuït i que no ens costa un duro. Oblidar això, en canvi, ens pot sortir molt car.
Atentament,
P.