Fa unes setmanes se'm va acabar el xollo. Fins fa no res anava a la feina en cotxe. Cert, la benzina no era cara sinó prohibitiva, però aquest luxe petitburgès ho compensava la comoditat de fer el trajecte entre Gelida, el meu poble, i la redacció, sense haver de patir les 'afectacions' de Renfe. Millor encara, no havia de pagar pàrquing. No és que els treballadors del diari tinguem lloc per deixar el cotxe gratuïtament a l'edifici de la nostra redacció. És que a tocar de les nostres oficines tenim un supermercat. Bé, hi ha diversos, però aquest en concret, un local de la cadena Carrefour, té una zona d'aparcament per a clients a la qual no realitzaven cap mena de control. No hi havia barrera d'entrada ni de sortida. No hi havia límit d'hores ni compra mínima per poder deixar-hi el teu vehicle. Ho sabia tot el barri. I tot el barri hi anava a aparcar. Em va passar que un dia hi vaig arribar i em vaig trobar la porta del pàrquing tancada. Ara per poder deixar el cotxe has de deixar el vehicle davant de l'aparcament. Entrar al súper. Avisar la caixera, que a la vegada avisa un company, que baixa a obrir-te la porta, que quan has aparcat, tanca de nou la porta. Has de pujar al súper, fer compra, avisar la caixera que tens el cotxe al pàrquing, que avisa el mateix company (o un altre), que baixa a obrir-te la porta del pàrquing i la tanca quan has marxat. Això va començar a ser així poc abans de Nadal. I sense poder aparcar gratuïtament el cotxe, un dels meus propòsits per aquest 2023 ha estat tornar a anar a treballar amb tren.
L'enyor de llegir al tren
Anar a treballar en tren és tota una experiència. Una experiència incòmoda. A l'estació, a quarts de vuit del matí, mentre esperes que arribi el ferrocarril, fa fred. I com els trens de Renfe sempre fan tard, t'acabes congelant. Pitjor, aquests primers trens del dia sempre van plens d'estudiants i treballadors que, com tu, van a Barcelona. Moltes vegades no hi ha seients buits. I entre el fred i el cansament per fer els 40 minuts de trajecte entre Gelida i Barcelona a peu dret, arribo al diari que me'n tornaria a casa a dormir. Contràriament, si trobo on poder seure, puc gaudir d'un dels fets que més m'apassionen: llegir. Costum, la de llegir al tren que, per ser la meva estona, aquells moments en què res ni ningú em distreu de la meva afició, enyorava. En dues setmanes ja m'he cruspit dos llibres, el primer, La sombra, de David Cabrera, periodista barceloní que forma part de l'equip del Salvados de Jordi Évole, i publicat per la sempre infal·lible editorial Libros del KO.
Una ombra entre milions d'habitants
La cosa va d'un paio que, a vint-i-pocs anys, assassina un altre jove en una baralla de bar a Madrid. El detenen, va a judici. El condemnen, però en l'interval de temps entre que es dicta sentència i ha d'entrar a presó, es fuga. Lluny de marxar a un país llunyà, d'amagar-se en un petit poble de muntanya, torna a la seva ciutat, Barcelona, al seu barri, el Raval, i durant tres dècades defuig l'ordre de cerca i captura que pesa sobre ell justament fent una vida normal, com la teva i com la meva. És una ombra entre els milions d'habitants de la capital catalana. És, per cert, una història real. La d'un crio que, fill d'una família desestructurada en l'Espanya franquista dels anys seixanta, va néixer amb les cartes marcades: el seu pare era un petit traficant que el feia servir com a camell, la seva mare va acabar fugint de casa víctima de la violència masclista (va intentar recuperar els seus fills, però encara va rebre més maltractes per part de l'home). Ell, el nostre protagonista, a 14 anys, ja era un expert robant cotxes, a 16 va entrar per primera vegada a la Model, a 18 es va fer legionari, a vint-i-pocs va matar un altre jove... La sombra explica tot això, però no justifica res. No moralitza ni condemna, només relata.
L'atractiu del personatge secundari
Sorprés per la història: no deixa de resultar xocant que algú pugui fugir de la justícia durant tres dècades sense amagar-se; he gaudit enormement del llibre de Cabrera... en els seus primers capítols. Després, la seva prosa m'ha resultat reiterativa, una mica hiperbòlica i sobreactuada. Potser he perdut l'interés perquè des del primer capítol saps com acabarà tot plegat (no us ho penso explicar, però us podeu imaginar) tot i un petit gir argumental en les últimes pàgines. Tant o més estimulant que la vida de l'ombra, m'ha resultat el relat paral·lel que fa l'autor d'un personatge secundari, el de la descripció d'aquesta Barcelona, gris i deixada dels seixanta i setanta, que passa a ser una ciutat postmoderna en els noranta, per acabar esdevenint una urbs deprimida i sacsejada per la crisi immobiliària i la gentrificació.
Les altres ombres
Tafaner de mena, imagino que per defecte professional, a més de llegir, una de les altres coses que m'agrada fer al tren és fixar-me en la gent que m'envolta: imaginar què deuen pensar, amb qui deuen parlar per telèfon, a qui deuen enviar whatsapps, quina música escolten, què llegeixen... Ara el que em pregunto és amb quantes ombres hauré compartit vagó.