"From Sant Pau to the dock. Are you ready to be hurt & shocked? Barrio chino never fails to rock. Los indios de Barcelona son más indios que los de Arizona". Era l'any 1988 i la Mano Negra de Manu Chao publicaven el seu àlbum de debut, Patchanka (Virgin, 1988), amagatall de 'Indios de Barcelona', la seva particular carta d'amor a la Barcelona mestissa. Els indis d'avui dia es diuen La Pegatina, Doctor Prats, Buhos o Stay Homas però Barcelona ja no és el far west, ni ells espanten el setè de cavalleria. Ha estat el declivi de la Barcelona mestissa.
Indios de Barcelona
Fill del periodista gallec emigrat a França Ramón Chao Rego, Manu Chao era una de les figures més efervescents, sulfurants i actives de l'escena underground parisenca de mitjans de la dècada dels vuintantes. Músic de carrer militant de mil-i-un projectes, bandes seminals que sempre és interessant recordar, com de Hot Pants o Los Carayos; totes les peces van acabar d'encaixar quan l'any 1987 va formar Mano Negra. Mirall de la França multicultural, Chao prenia el concepte del punk sense fronteres dels seus admirats The Clash per elevar-lo a la seva màxima expressió.
Mano Negra era un flamíger còctel molotov sonor on es mesclaven les guitarres accelerades amb l'aleshores incipient hip-hop, el reggae, els ritmes tradicionals àrabs, la rumba... Teló de fons polifònic d'unes lletres (en molts casos) amb calat social cantades indistintament en francès, castellà, anglès, àrab... Un melting pot d'estils i idees, en la seva essència no gaire distant del que a Estats Units començaven a fer Red Hot Chili Peppers, Fishbone, Living Colour o Infectious Grooves, ells però des de la seva herència més funk i rock.
Mano Negra es van presentar en societat Patchanka (Virgin, 1988). Amagatall de clàssics instantanis del seu repertori com 'Noche de Acción', l'esmentada 'Indios de Barcelona' o, molt especialment, la rumba adrenalítica 'Mala vida', era un disc brillant però no tant com el sublim Puta's fever (Virgin, 1989). Màxima expressió del so bastard del col·lectiu, en un país amb una tradició tan rica com França, l'edició local de la icònica revista Rolling Stone el va situar en la posició 8 dels millors discos de la seva història. Pas mal.
Mano Negra completarien el seu llegat discogràfic amb King of Bongo (1991) i Casa Babylon (1994), un àlbum de comiat que, sònicament mirant a l'Amèrica Llatina, començaria marcar l'aposta de Manu Chao en solitari.
Barcelona clandestina
Clandestino (Esperando la última ola...) és el primer disc en solitari de Manu Chao, una petita obra mestra que tothom hauria de tenir a casa. Chao baixa les revolucions però augmenta la emotivitat i amplifica el missatge. El disc va aparèixer l'any 1998, època en què el músic es va establir a Barcelona. En aquells dies, tot i la seva popularitat, no era estrany trobar-te'l un tarda qualsevol tocant per algun carrer del Born, el Gòtic o el Raval.
Amb la rumba com a ritme marcant la pauta, com a bona ciutat portuària Barcelona sempre ha estat una metròpolis mestissa. D'aquell esperit de mescolansa, prenent l'herència de herois i mestres com Peret o Gato Pérez, i enmirallant-se amb Manu Chao, mica en mica van començar a sorgir tota una generació de grups que van fer de la mescla de sons i la lírica reivindicativa la seva raó de ser.
Aquella escena es va conéixer com So Barcelona i Color Humano (banda, com el mateix Manu Chao, amb connexió francesa) i Ojos de Brujo van ser dues de les seves primeres expressions. Els seguirien Muchachito Bombo Infierno, Macaco, Che Sudaka, 08001, La Kinki Beat, Amparanoia, els Cheb Balowski de l'incombustible Yacine Belahcene -feu-vos un favor i escolteu el seu ultimíssim projecte Idurar, aventura que mescla música tradicional algeriana amb electrònica- o els Dusminguet d'un Joan Garriga que acabaria esdevenint una de les pedres angulars de l'escena, ja fos amb aquest projecte o amb propostes posteriors com La Troba Kung-Fú o El Mariatxi Galàctic. I amb tots ells, movent la ciutat al ritme del ventilador, formacions com Ai, Ai, Ai o Sabor de Gràcia mantenint viva l'essència de la rumba nostrada.
No tot anirà bé
Les escenes musicals acostumen a néixer mortes perquè quan arriben a oïdes del gran públic el més interessant, malauradament, ja ha passat. El mestissatge barceloní no va ser cap excepció. Un moviment que va patir un substancial canvi de paradigma amb la irrupció de La Pegatina. El col·lectiu capitanejat per Adrià Salas te diverses virtuts, la principal no tenir por ni mandra a agafar la furgoneta i veure món, portant la seva música fins a racons tan allunyats dels circuits convencionals com la Xina. També té diversos defectes.
Formats en aquella escena mestissa, La Pegatina només prenen d'ella la seva vessant més festiva, obviant tot la part compromesa (algú s'imagina Manu Chao escrivint el tema d'un participant a Eurovisió, l'any que, a més a més, el certamen se celebra a Israel?). No només això sinó que musicalment no arrisquen ni busquen nous territoris sonors. Amb el temps ha estandaritzant la fórmula per convertir-la en una proposta de radioformula.
Coetanis seus, Txarango sí que podria considerar-se un grup compromés, però la banda d'Alguer Miquel exprem tant el missatge de l'esperança que les seves paraules acaben resultant reiteratives i buides, sinó exasperadament moralitzants. I és que el final, no tot anirà bé.
La Pegatina i Txarango, juntament amb Oques Grasses, un banda que, aproximant-se a l'electrònica de l'escola Avicii sí que han intentat buscar noius territoris sonors, son els tres exemples més paradigmàtics d'una nova fornada que del pare i la mare només ha tret el blanc dels ulls. Una mestissatge del segle XXI crescut sota l'apadrinatge i protecció, en la majoria de casos, de segells discogràifcs com Halley Records i empreses de management com Exits, en què militen bandes com, més enllà dels tres anteriorment citats, Els Catarres, Buhos, Animal, Doctor Prats, Itaca Band o Stay Homas. Indis de Barcelona sense fletxes que no, ja no espanten el setè de cavalleria.