La primera temporada de Sherlock s’estrenava l’any 2010 a la BBC One. Sí, ja fa dotze anys, i de l’emissió de la quarta en fa cinc, però si ara s’anunciés una cinquena temporada per sorpresa, la rebuda seria espectacular. Perquè per molt que hagi passat el temps, és d’aquelles sèries que tothom té presents quan es parla de ficcions d’alta qualitat. Una magnífica adaptació del personatge literari creat per l’escriptor escocès Arthur Conan Doyle amb tres grans pilars que ens donen pistes per resoldre el cas de la seva excel·lència: el guió, la producció i les interpretacions. Tres pilars que ara repassarem, però que també podeu reviure de primera mà a través de RTVE Play, que ha incorporat la sèrie al seu catàleg.
Decisions creatives encertades
El principal secret de l’èxit de Sherlock és que gairebé totes les decisions creatives que es van fer respecte de les novel·les originals funcionen de meravella. Començant pel seu protagonista, la sèrie sabia que un detectiu infal·liblement perfecte no tenia el mateix atractiu que un de turmentat i amb problemes socials. Així doncs, se li va canviar la pipa per capes de profunditat, creant un personatge igual de brillant però més complex que ha acabat sent un dels més icònics dels darrers anys.
El personatge de Watson genera conflictes molt interessants en la seva relació complicada amb el detectiu. / BBC
Al seu costat, un Watson que tampoc es limitava a ser la seva mà dreta, sinó que, d’una banda, generava conflictes molt interessants en la seva difícil relació amb l’excèntric detectiu i, de l’altra, explorava les seves pròpies trames, com la fascinant història d’amor i traïcions amb la Mary. Però si hi ha un personatge amb qui els creadors, Steven Moffat i Mark Gattis, van encertar de ple va ser el del principal antagonista, Moriarty. Allunyat de la maldat més generalitzada i previsible que el caracteritza als llibres, l’enemic del Sherlock és aquí igual de brillant que ell, però encara més psicòpata, creant duels intel·lectuals memorables.
Mateixos casos, nova època
Una altra de les decisions encertades va ser ambientar el text al Londres del segle XXI. Una actualització que apropava la història a l’espectador i que permetia jugar amb nous elements, com les tecnologies, per fer els casos encara més estimulants. Aquests no deixaven d’inspirar-se en els que havia dissenyat Conan Doyle, però el canvi d’època creava una nova atmosfera que ens feia viure’ls d’una altra manera.
I en la construcció d’aquesta atmosfera, hem de mencionar l’excel·lent treball del disseny de producció. Potser ara ja no ens fascina tant, però al 2010 era una meravella veure aquell Londres tan majestuós com gris a través d’una fotografia sòbria però dinàmica. Ajudava també l’enèrgica banda sonora de David Arnold i Michael Price, amb una de les introduccions més icòniques de la dècada que ens ensenyava el frenetisme de la capital.
Cumberbatch, Freeman i Scott
Hem dit que un pilar era el guió, l’altre la producció i arribem al darrer, el de la interpretació. Què dir de Benedict Cumberbatch? Nominat a un Oscar per The Imitation Game i a punt d’obtenir-ne una altra per The Power of the Dog, una de les figures més importants de l’univers de Marvel i, en definitiva, una estrella de Hollywood que potser no ho seria si no fos per la seva brillant i original forma d’encarnar el famós detectiu.
Tres quarts del mateix per Martin Freeman. Potser menys reconegut però igual de conegut, poc després d’estrenar Sherlock ja s’havia convertit en el protagonista de produccions de la talla de Fargo o de la trilogia d’El Hobbit. I no ens oblidem d’Andrew Scott, que encara que ara sigui icònic pel seu “hot priest” de Fleabag, ja ho era encarnant un Moriarty de qui no hauríem dit tantes bondats si no fos per la seva interpretació.
En aquesta adaptació, l'enemic de Sherlock és igual de brillant que ell però encara més psicòpata. / BBC
La resolució d’aquest cas d’una adaptació perfecta, doncs, és que hi van confluir un gran conjunt de talents - guionistes, directors, actors, dissenyadors, compositors… - que van fer que el que hauria pogut ser una versió més de les icòniques novel·les de Conan Doyle es convertís en una de les sèries més aclamades d’aquest segle. I per molt que s’intenti repetir la fórmula de Sherlock, aquestes magnífiques confluències passen un cop cada mil.