El feminisme, les noves maneres de conviure i els diferents tipus de famílies, la llibertat sexual i els drets dels col·lectius LGTBI+, l'ecologisme i l'acostament a la natura, semblen avui reivindicacions socials d'allò més mainstream que fa 50 anys eren considerades underground o contraculturals. En aquell moment van ser impulsades per la generació més jove no només contra el pensament dominant del franquisme, sinó també al marge de l'antifranquisme organitzat, que més aviat fa arrufar el nas contra aquells que "van perdre la por a ser lliures".
Ara, una exposició al Palau Robert homenatja aquells anys amb 'L'underground i la contracultura a la Catalunya dels 70: un reconeixement', comissariada Pepe Ribas, mític cofundador de la revista Ajoblanco, la capçalera més important de l'underground català i que va arribar a tenir un tiratge de 90.000 exemplars, amb la col·laboració de Canti Casanovas, impulsor del digital La web sense nom.
Farts del franquisme i allunyats dels partits clandestins
Nascuda als Estats Units com a reacció crítica severa als valors tradicionals i les idees de progrés i competitivitat que semblaven regir la societat més desenvolupada d'occident, la contracultura va despertar en les noves generacions de joves formats i alguns dels seu professors l'interès per la psicologia de l'alienació, el misticisme oriental, les drogues psicodèliques, les teories anarquistes, el dadaisme, Henry David Thoreau, l'ecologisme i les experiències comunitàries. A Catalunya aquell moviment va irrompre de la mà dels hippies que havien passat per Califòrnia, Londres o Amsterdam, a través del nou rock-and-roll i del pòsit del maig del 68 parisenc. Aquell jovent contestatari farta de la moral nacionalcatòlica i el dogmatisme de les organitzacions clandestines d'esquerres va aprofitar les esquerdes d'un règim repressiu en decadència per connectar amb aquests corrents internacionals i emprendre una ruptura vital.
Alguns ho van fer viatjant fins a l'Índia, en uns periples tan mítics com perillosos, o bé amb les primeres comunes, decorades amb coixins i teles, a Barcelona, però també a llocs tan inhòspits com Eivissa i Formentera d'abans del turisme. Són anys també d'experimentació amb noves i velles drogues, com LSD. Amb fites com el concert del Grup de Folk a la Ciutadella i a l'entorn d'espais com la sala Zeleste, al carrer llavors anomenat Plateria, es configura l'anomenada música laietana, amb noms com el pioner Pau Riba, Jaume Sisa o Jordi Batiste i l'impuls del Canet Rock, mentre el teatre també viu el naixement de noves experiències, com Els joglars, Comediants o Dagoll-Dagom. "La vida no era una festa, però vam lluitar perquè ho fos" assegura el comissari de la mostra, que assenyala que malgrat que el règim estava obsedit amb els comunistes i els nacionalistes i no sabia què fer amb aquells hippies contraculturals, hi va haver multes, processos, empresonaments i detencions.
Barcelona era una festa... que feia por
El còmic, revistes com Ajoblanco –amb col·laboradors com Karmele Marchante, Ramon Barnils o Quim Monzó–, noves editorials com Kayrós i l'experiència americana d'escriptors com Luis Racionero van ser els difusors d'aquelles noves idees que agermanaven l'antipsiquiatria amb el feminisme, la reividicación de l'orgull gai amb l'ecologisme, la recuperació de l'anarquisme català amb la poesia, i que va tenir a les Rambles, on regnaven Ocaña o Nazario, el seu escenari principal.
Aquell moviment generacional únic va tenir el seu punt àlgid amb les Jornades Llibertàries Internacionals, celebrades al Park Güell el juliol de 1977, i que van reunir 500.000 persones. A partir de llavors, la incomoditat que suposava pel naixent règim del 78, que es va espantar davant aquella força, la radicalització amb moviments com la Coordinadora de Presos en Lucha (COPEL) dels presos comuns de les presons o la popularització de l'heroïna, però també les pròpies contradiccions de la CNT, que com assenyala Ribas, no va saber assumir les noves reividicacions socials i vincular-les al moviment llibertari i la construcció d'un nou paradigma consumista i egocèntric, van comportar el final d'aquella experiència única.
Canet Rock 1975/Pep Rigol
50 anys després
Ribas és molt crític, però, contra aquella part del relat que explica que aquella força creativa es va traslladar a Madrid i va formar la movida madrilenya. "No tenia res a veure". El que sí que defensa de forma vehement és l'oportunitat de la institucionalització d'aquest homenatge, promogut per la Direcció General de Difusió de la Generalitat: "És necessari que tot això es conegui, sobretot perquè la majoria de les reivindicacions que fèiem encara estan per complir". En aquest sentit, reivindica aquells moviments com una peça clau de la memòria col·lectiva i com a embrió dels actuals moviments socials.
L'exposició, que es pot visitar fins el 28 de novembre de 2021, s'estructura en diferents àmbits que ocupen la segona planta del Palau Robert. L'experiència, totalment immersiva, comença amb una porta carcelària que evoca el desig dels joves de fugir de la presó en que s'havia convertit l'Espanya del franquisme, i permet aturar-se en espais que evoquen un pis hippie amb els coixins i les teles de colors, una taula de Zeleste o l'ambient de les Rambles i les Jornades Llibertàries. Més de 700 objectes, fotografies, cartells, còmics, revistes acompanyen un recorregut guiat per una cronologia de portades de diaris.
Redacció d'Ajoblanco dibuixada per Quim Monzó
Foto de portada: Pau Riba al Canet Rock de 1975/Pep Rigol