Joan Manuel Serrat inicià el seu “acomiadament per voluntat pròpia” ahir denit al Palau Sant Jordi deixant ben clar als espectadors del seu últim concert que no eren a punt d’assistir a un funeral en vida. Enemic de la nostàlgia lacrimal i militant de la Tercera Via (portaveu, en definitiva, de la gent políticament “imparcial” que s’agrada reivindicant un president com Tarradellas), el geni del Poble-sec volgué dir adeu al públic barceloní i de la resta del món amb una certa aparença de normalitat, per dir-ho en termes pandèmics. Sobta que la majoria dels companys de la crònica sonora destaquin el desbordament emocional d’un recital que, si ens ajustem als fets i abandonem els titulars prefabricats a la redacció, fou de tot menys entendridor, amb un públic que pràcticament no s’arrencà a cantar fins que el protagonista de la nit els ho exigí i que solament mostrà certa espontaneïtat quan part de la penya va xiular Pedro Sánchez mentre apareixia a la tribuna d’autoritats (contra els polítics catalans, com ara la consellera Natàlia Garriga, no protesta ni cristo; simplement, perquè ningú no sap qui són).
A la gelor de l’ambient hi ajudava un escenari més aviat frígid com el del Sant Jordi, amb els músics excessivament enforats del públic, i l’afegitó un pèl artificiós d’una pantalla mural que volgué complementar les extraordinàries cançons d’en Joan Manuel amb imatges carrinclones dignes dels vídeos de l’ANC que m’envia sovint ma mare quan hi ha manifa. També el fet que, contravenint l’hàbit de molts companys de professió, l’heroi de la nit evità matar-nos a turres per centrar-se en l’artesania del cant que li ha marcat la vida durant més de mig segle. Perquè aquí, al capdavall, l’important del tema és el terreny de la música, on Serrat demostrà que, tot i acariciar la vuitantena, encara pot cascar-se tranquil·lament un concert de cent cinquanta minuts (i amenaçar de tenir prou forces per repetir-lo) amb un rendiment sonor pletòric. Fa molts anys que la veu ja no té vint anys, i el vibrat característic que obria les vocals per fer esclatar la gargamella en un somriure primaveral ara és un recurs per allargar unes frases que sovint acaben mig dites en xiuxiueig. Però això tant li fot; un artista que ha mantingut cançons vives durant seixanta anys només mereix reverències i aplaudiments sonors.
És en aquest sentit, i més enllà del pes simbòlic d’un cantautor que ha crescut en paral·lel al públic protagonista de l’intent de Transició vers la plena democràcia a Espanya, que cal admirar l’obra de Serrat: com la d’un creador de cançons de primera línia mundial, paridor de melodies extraordinàries. Així admirem, com si fos en la primera audició, la complexíssima estructura musical que s’amaga en l’aparent senzillesa de Temps era temps o Cançó de matinada, apologia d’una vida joliua que l’artista és capaç de transmutar en pocs segons mentre s’endinsa en el pathos de Nanas de la cebolla de Miguel Hernández o a l’aridesa de Pueblo Blanco. Només un fucking geni pot viatjar tranquil·lament entre l’alegria i el dol d’aquesta manera i ser capaç de sumir un estadi en el més absolut dels silencis quan entona Pare per fer-lo aixecar tot seguit amb autèntics borntoruns com Para la libertad, Cantares o la quasi conclusiva Fiesta. Música eterna, disparada amb una continuïtat quasi més pròpia d’un disc antològic que no pas d’un recital de comiat, com si el cantautor volgués embotir-nos de bellesa per, novament, foragitar-nos del plor.
Les gestes mai no es fan sol, i cal recordar que Joan Manuel no hauria esculpit la seva llegenda sense una nòmina de franctiradors que encara avui perviuen a les seves il·lustres esquenes (encapçalat per un tità de l’orquestració com en Ricard Miralles i un instrumentista a prova de bales com en Josep Mas, Kitflus), un mestratge que ben segur han traspassat als excel·lents David Palau, Vicente Climent, Rai Ferrer, José Miguel Pérez Sagaste i a la viola-cantant Úrsula Amargós qui, amb una presència escènica autènticament desbordant de bellesa i seny, podria guanyar-se el dret a ser la marmessora oficial de la música serratiana ara que els ametllers del compositor ja estan batuts. Qualsevol déu de la música necessita successors que n’allarguin la vida (més enllà de l’Esperit Sant que és Spotify) i Serrat faria bé confiant el seu llegat a una artista capaç d’arribar a un públic que rebaixi la mitjana d’edat d’ahir al Sant Jordi. A Catalunya, i la música no és una excepció, les coses s’obliden massa ràpid i la tradició se sepulta amb una gran facilitat. Quan puguis descansar, mestre, dona-hi quatre voltes.
Els grans músics també són la seva recepció, i això vol dir que cada bípede se’ls apropia d’una particularíssima forma. El meu Serrat sempre serà el geni de la cançó trista, de frase curta i poruga (és a dir, de la cançó en català; perquè nosaltres només sabem fer coses més aviat breus i espantosament mortuòries), el músic d’El meu carrer, una peça que podria haver escrit el mateix Schubert durant un dels seus adorables atacs de sífilis, el company tronat del barman que acabada la nit encara és capaç de cantar Seria fantàstic rivalitzant vocalment amb nostrosiynó Frank Sinatra i sí, l’autor d’una cançó perfecta que es diu La guitarra i que toco sovint des que tenia deu anys, quan no em mira ningú, una de les principals corresponsables que encara em dediqui a ser un etern estudiant de música. És així, amb aquesta creació immarcescible, com Serrat decidí acabar el seu darrer gran concert; agraint abans l’amor de la família i un grup selecte d’amics, i fent-ho en espanyol, perquè així li va demanar de forma notòriament grollera un conciutadà del públic que porta seixanta anys escoltant-lo cantant en català i encara no el deu acabar d’entendre del tot. Coses de la Tercera Via...
Fou en aquest instant, a les acaballes d’un concert sense gaire esverament de cor, que el músic va afrontar potser la seva cançó més senzilla, ara sí, desbordat per l’emoció. S’aturà al bell mig del tema dient que li havien donat una guitarra que no funcionava (l’instrument no tenia cap problema; simplement, tenia la celleta fora de lloc per la tonalitat en qüestió), per després interpretar-la agònicament, amb els acords arribant tard i quasi fora de lloc respecte al cant. La sublimitat sempre es troba en el racó d’allò més fal·lible que guardem als dits i la bellesa emergeix en la tonalitat del més perfectible que hi ha dins la nostra ànima. Després de dues hores d’un concert de nova normalitat, Joan Manuel, amb aquesta guitarra interpretada a mig fer... sí que vas aconseguir trencar-me el plor.
Encara ho fots molt bé. Justament per això, és un bon moment per deixar-ho estar. Moltes gràcies, de tot cor, per la companyia.