De tots els nostres millors escriptors secrets — dels desconeguts per al gran públic — ningú més extraordinari ni exuberant com Francesc Fontanella (1622-1678), el més viu competidor català en el gran segle d’aquella temerària literatura, exaltada i excessiva, que acostumem a anomenar barroca. Vailet prodigi, fill petit de Joan Pere Fontanella, fou un majestuós i brillant poeta en català, quan tothom, senyors i servidors, compartien l’idioma en una Catalunya que s’abocava a la independència. En la convulsa Barcelona d’aleshores fou un saltejador de tàpies dels convents femenins, un jove bregós i llampeguejant, similar als seductors barallosos dibuixats per Shakespeare. Però fou també un dels poetes enjogassats de bona societat que converteix la insolència juvenil en vitalitat. Per al divertiment domèstic de les dames sàvies, Fontanella escrigué la Tragicomèdia pastoral d’amor, firmesa i porfia, destinada a les representacions privades dels grans casals aristòcrates d’una orgullosa ciutat ofegada per la demografia. Dos pastors, un del Besòs i un altre del Llobregat, s’enfronten per l’amor de la dama Elisa. Curiosament, el servent d’Apol·lo, no en surt guanyador.
Lo desengany és la peça més important escrita per Fontanella, la més ben acabada. La més atrevida i innovadora ja que
“No és tragèdia, ball, comèdia,
egloga, entremès ni loa,
però de tot lo dramàtic,
és una harmonia nova.”
Són novament dos pastors rosegats pels amors contrariats. Abocats a la complexa xarxa de relacions humanes que ofereix la mitologia clàssica. Es tracta d’un sever advertiment, de vegades seriós i d’altres benhumorat, sobre el valor de les paraules dites en referència a l’amor. Una lliçó de vida per als enamorats que s’acontenten en l’engany quan és el desengany el que els permetrà tocar de peus a terra i recuperar la pròpia dignitat trepitjada.
Hi ha bons escriptors que no es recuperen d’un èxit. És el que li ha passat a Carme Riera (Ciutat de Mallorca, 1948), que fou tan celebrada pel seu llibre de contes Te deix, amor, la mar com a penyora (1975), quan el lesbianisme semblava raresa, però encara més l’exaltació d’un lirisme poderós que la celebrava com una gran autora. Riera ha estat, en aquest sentit, seguidora de la millor literatura espanyola de fa cinquanta anys, de Borges i Cortázar, però també del Gimferrer d’Arde el mar. Ara, amb aquesta faula il·lustrada, s’aboca a afalagar sense pudor el públic femení i feminista que, de ben segur, voldrà llegir una història de superdones, d’unes sirenes primigènies que no gasten la cua de peix i que poden volar com correspon al seu empoderament polític. Com en un exclusiu bar de senyores, el reialme que dibuixa Riera és una terra “poblada en exclusiva per sirenes i no hi era admès cap sirè”. Són unes sirenes molt curioses perquè tot i ser, de manera natural, molt sàvies i poderoses, les úniques capaces de desxifrar les veus de la mar, des de les remors calmoses als brams tempestuosos, després de tanta aeronàutica i tanta confiteria verbal, la lectora — o el lector — es queda igual que abans de començar.
Fa tot l’efecte que el que ens explica Andreu Carranza en aquest llibre ja ho havíem llegit en alguna altra banda i, a més a més, amb més traça, amb més raça, amb l’esforç de més gosadia i originalitat. Val a dir que Carranza és un escriptor cotitzat per l’èxit, guardonat amb els premis Pla i Sant Joan, amb lectors de més de trenta idiomes, fins i tot a la Xina Popular, però al final has de dir que no. Que no aconsegueix interessar-me i, encara menys, arrossegar-me, en aquesta nova — però previsible —, història sobre la guerra civil a l’Ebre, on tantes famílies catalanes hi tenim records de la memorable batalla. Records que contrasten i ensopeguen amb la convencional novel·la d’aventures que se’ns presenta aquí. La guerra civil ja no és precisament un territori virginal. Després la quimèrica notícia d’un tresor del Papa Luna apareix en escena per fer gras el caldo, al costat de la no menys quimèrica llibertat sexual d’unes dones milicianes, partidàries sobre el paper, de l’amor lliure. Tot molt revolucionari, tot molt sanguinolent, però, al capdavall, tan petitburgès com un triangle amorós dels de tota la vida, des de la novel·la de Tristany a les de qualsevol serial veneçolà.