Amb la darrera onada d'accions gihadistes he tornat a pensar en una entrevista que vaig fer al Muftí de Marsella poc després dels atemptats del 11M. L’home em va dir coses molt grosses. Amb un to tranquil, d'intel·lectual que s’ha cregut de cor els principis de la il·lustració, acusava els polítics de promocionar el radicalisme islàmic per raons electorals i es lamentava que, a Europa, la identitat musulmana anés tan lligada a les ajudes públiques.

Una de les coses que també em va dir però que no vaig escriure, és que a França li quedaven 20 anys d’existència. No sé per què em vaig abstenir de recollir una afirmació tan arriscada, en l’entrevista. No recordo si va ser per pudor o perquè em va demanar que ho mantingués off the record. A l’home li agradava parlar amb propietat i la frase, que el 2004 podia semblar exagerada, m’ha anat retornant a la memòria, sobretot cada vegada que he viatjat al nord dels Pirineus.

El darrer cop que vaig recórrer la Provença vaig quedar corprès amb la desolació que hi vaig trobar. Poblacions com Mallana, Tarascó o Sant Remy semblaven escenaris de museu habitats per zombies. Potser perquè França és un Estat-nació especialment artificial, té tendència a col·lapsar-se de forma periòdica. Com que París ha sigut una capital influent, els col·lapses que han sofert les successives repúbliques franceses sempre han reflectit més o menys una crisi de valors d’àmbit europeu.

Em sembla que ara ens trobem en un cas semblant. Els joves que han perpetrat les massacres de l’estiu, tant a França com a Alemanya, han dit actuar en nom de l’ISIS, però jo més aviat diria que són escorrialles d’un model exhaust de societat. El fet que Hollande hagi declarat que “matar un capellà equival a profanar la República”, després de la feina que París ha fet per destruir el catolicisme, dóna una idea del nivell d’esgotament que pateix l’Estat francès i la idea d’Europa que ha promocionat els darrers segles.

Davant d’un cas de putrefacció social tan clar, seria un error que la Unió Europea reaccionés fent-ne un gra massa. Més aviat hauria d’aprofitar per donar gruix als valors democràtics d’occident i modernitzar els sistemes de defensa, que encara són massa deutors de l'època de les desfilades i les cabres legionàries. Cada període de transició genera els seus monstres, més o menys tràgics i estrafolaris. L’idealisme del segle XIX va produir Dràcula i Frankenstein i els enamorats suïcides i tuberculosos. De la mecanització tecnològica del segle XX, en van sortir els totalitarismes, les cadenes de menjar ràpid i els rebels sense causa.

Els assassins que executen desconeguts buscant l'empara de Mahoma són un producte de la cultura occidental tan genuí com ho és qualsevol afeccionat a les selfies, o a denunciar el masclisme d'algun pobre tertulià a tuiter. El seu narcisisme és molt més desesperat, és evident. I també la ràbia que produeix la buidor existencial. Però ningú no es grava degollant un innocent tapat amb un passamuntanyes o entra en un centre comercial amb un fusell, si no és per cridar l’atenció del públic o sentir-se el rei del mambo una estona.

Si aquests nois tinguessin ni que fos la intuïció que Déu els està mirant, ni de conya farien el que fan. No sé qui va dir que, si el segle XX havia estat marcat per l’avarícia dels rics, el segle XXI ho estarà per la follia dels desequilibrats. És quasi un acudit que el paradís mahometà que l'ISIS promet als joves gihadistes recordi tant el sexe hedonista que ofereixen les velles democràcies decadents. Diuen que volen acabar amb l’estil de vida occidental, i són capaços del que sigui per formar-ne part.

(Aquí podeu llegir l'entrevista)