Cada vegada que a l'Íria li pregunten d'on és, ella contesta resignada, intuint quina serà la contrarresposta del seu interrogador.
-Soc de Riba-roja d'Ebre, diu ella.
-Ah! Allà baix, al Delta, no?, respon l'interrogador dut per aquesta associació d'idees que realitza qui va saltar-se les classes de Geografia i vincula amb el Delta tot allò que té l'Ebre com a cognom.
I aleshores la cara de resignació de l'Iria, i l'explicació que no, que Riba-Roja és un poble de la Ribera d'Ebre, prop de Flix, prop d'Ascó, el poble de la nuclear. I aleshores la cara de desconcert de l'interrogador, que continua sense entendre per què un poble que té el sufix Ebre no està al Delta.
El meu amic Jordi era de Flix, per això, quan ens vam conèixer amb l'Íria jo sabia ubicar Riba-roja al mapa. Va ser jugar amb avantatge. El fet, però, és que tot i saber que Riba-roja d'Ebre no és Baix Ebre ni Montsià, sinó Ribera d'Ebre, més a prop de Lleida que de Tarragona, molt més a prop d'Aragó que de Barcelona, cada vegada que sento o llegeixo la paraula Delta, no puc evitar pensar en ella. Per això, quan dies enrere vam rebre a la redacció el llibre Totes les narracions del Delta de Sebastià Juan Arbó, tot i no saber, ho admeto, qui era l'autor d'aquest recull de contes i articles, me'l vaig endur cap a casa. L'he devorat aquest pont de Sant Joan. Una meravella.
El seu país
“Aquí, en aquest poble –em diuen— l’escriptor Sebastià Juan Arbó és molt conegut”, descrivia Josep Pla en el capítol dedicat al Delta de l'Ebre del seu llibre de 1961 Catalunya. "L’Arbó ha descrit meravellosament el paisatge del Baix Ebre —que és el seu país", prosseguia. "En alguns aspectes, la seva descripció és tan perfecta, tan admirable, que m’ha semblat que arribava en un indret conegut. Comprendreu molt bé, d’altra banda, que aquesta terra tingui una fascinació per a totes les persones de sensibilitat que la contemplen. Contemplar-la és admirar-la. Tot hi sembla nou, primigeni i vital. Des de Tortosa, la carretera de València agafa de bell nou la direcció del mar i fa cap al port de Sant Carles de la Ràpita i Alcanar, que és el darrer poble geogràficament parlant, part ençà, de Catalunya. Així com el Gangal és a la base de llevant del delta de l’Ebre, Sant Carles és a la base de ponent".
Sebastià Juan Arbó va néixer, justament, a la base de ponent del Delta, a Sant Carles de la Ràpita, el 27 d’octubre de 1902. Fill d'una família de pagesos jornalers, als 12 anys, ja vivint a Amposta, va començar a treballar com a escrivent en una oficina. La casa on vivien a la capital del Montsià pertanyia als Carvallo, una família adinerada amb una gran sensibilitat per la cultura. Intuint la vocació del jove Sebastià, els Carvallo van obrir les portes de la seva majestuosa biblioteca al futur escriptor. Va ser allà on Juan Arbó va descobrir el seu amor irrenunciable per les lletres.
Un meteorit
Sebastià Juan Arbó es va establir a Barcelona acabat el servei militar. L'impacte que la gran ciutat va causar en ell va ser com el d'un meteorit gegant topant contra l'escorça terrestre. A la capital va començar la seva carrera com a periodista, primer, escrivint per a diaris com La Vanguardia i l’ABC, després com a novel·lista, ofici en què es va iniciar l’any 1931 amb la publicació de L’inútil combat. Més tard vindrien obres referencials com Terres de l’Ebre, Camins de nit, Nausica i Hores en blanc, d’entre d'altres.
I aleshores va esclatar la Guerra Civil, conflicte que va silenciar Juan Arbó durant més d'una dècada. Exili novel·lístic a què va posar fi el 1948 amb Tino Costa, la seva primera obra en castellà. Després vindrien Sobre las piedras grises (1948), amb el qual guanyà el Premi Nadal de novel·la, i, especialment, la molt aclamada Martín Caretas (1959). Posteriorment, recuperaria el català. Últim període de la seva trajectòria en què donaria vida a Narracions del Delta (1965), L'espera (1968) o La masia (1975).
Lo riu
La narrativa de Sebastià Juan Arbó és la millor guia literària per endinsar-nos en un territori sempre, encara ara, oblidat, el de les Terres de l'Ebre. Una prosa costumista, però amb certa dimensió d'aquell realisme màgic que dècades després van cultivar amb tant d'èxit els referents del boom llatinoamericà.
Les seves obres són un gran llenç traçat a partir dels paratges que va viure a la seva infància i primera joventut a Amposta: la casa familiar, la casa Carvallo, el castell, el pont penjat, el canal, la plaça de santa Susanna, la plaça d’Àuber, la torre de la Carrova, el pont de pedra, i el riu, sempre LO riu... "Vella, d’escasses dimensions i sobrada d’incomoditats”, així ens descobria a Los hombres de la tierra y el mar, la primera casa familiar a Amposta, la llar dels Juan abans de mudar-se a la casa Carvallo. “Tenia, per a mi, allò que la compensava del tot: perquè des d’ella, a través de la seva finestra, es veia l’Ebre, en tota la seva amplitud, sense obstacles ni limitacions. Per a mi la major fortuna”. El riu, sempre LO riu. I sobre aquest catàleg de llocs i paratges, un fascinant estol de personatges. De 'lo tonto' Manuel a la viuda 'Pigada', dels pagesos als pescadors, dels menestrals i burgesos als cràpules i delinqüents de taverna.
Antiherois locals marcats per un destí del qual els és impossible escapar i un català que en boca seva pren una de les seves formes més precioses. Parla que fugint dels centralismes, Sebastià Juan Arbó adopta en molts dels seus textos. No tant quan la tercera persona és la veu narrativa, però sí quan transcriu els diàlegs que mantenen els seus personatges. I és aleshores quan la seva literatura, conjugant totes les seves particularitats, esdevé un regal per als sentits. Ho comprovareu llegint Totes les narracions del Delta, antologia de contes i articles que acaba de publicar l'editorial Proa. I és que com dèiem que deia Josep Pla, ningú ha descrit com l'Arbó el paisatge del Baix Ebre, el seu país. Un país, per cert, del que, no us oblideu, no forma part Riba-roja d'Ebre. (I si no, pregunteu-li a l'Íria).