Poeta, narrador, dramaturg, articulista de premsa... Josep Maria de Sagarra i Castellarnau va ser un dels escriptors més brillants del segle XX català. La seva obra periodística –recollida a les antologies Cafè, copa i puro i L’aperitiu, i més recentment a les editades per Narcís Garolera per a Quaderns Crema– és fecunda i paradigmàtica del seu domini d’una llengua carregada d’imatges suggeridores. Sagarra s’havia iniciat a La Publicidad, on formaria part de la generació que va entrar a l’entorn de la Gran Guerra quan, gràcies als enriquits germans Tayà i al seu advocat Amadeu Hurtado, es va portar a terme la primera modernització del vell diari barceloní. La segona serà l’any 1922, quan La Publicidad passi a ser La Publicitat en ser comprada per un grup de dirigents d’Acció Catalana. Aquests seran el seu diari i el seu partit.

Perquè una de les facetes menys destacades de l’autor de Vida privada és la de candidat electoral en les llistes d’Acció Catalana Republicana. Va participar en un bon nombre de mítings, conferències i actes de partit. Un jove Manuel Ibàñez Escofet, periodista de qui també commemorem el centenari, escriu: “Recordo un míting a l’Olympia cap allà l’any 33 del qual guardo una inesborrable memòria. Quatre oradors d’Acció Catalana exposaven el seu programa electoral: Josep Maria de Sagarra, Martí Esteve, Lluís Nicolau d’Olwer i Amadeu Hurtado. Jo tenia setze anys i una considerable afecció a la política. No era d’Acció Catalana, però els quatre noms prometien un gran espectacle d’intel·ligència, un perfecte castell de focs artificials. Bofill i Mates i d’Abadal havien tornat a la Lliga després de ser perdonats. Confesso que no he vist mai res que superés allò. Déu, quin devessall d’enginy, de força dialèctica, de profunditat! […] Naturalment, l’Olympia estava mig buit i cap dels quatre oradors fou elegit diputat”.

En l’article seleccionat, Sagarra retreu que els discursos abrandats de catalanisme no hagin tingut una plasmació pràctica més gran, i assenyala especialment la manca d’actitud d’aquells sectors de la població –es refereix, especialment, a l’ús del català en la retolació d’empreses i establiments comercials– que, oblidada la indignació dels anys de la Dictadura i de qualsevol atac que vingués de Madrid, i dimitint de tota responsabilitat en els dirigents polítics –a qui tampoc s’està de criticar–, no donaven exemple de catalanisme. En aquest cas, la llengua no era una qüestió menor i la lluita contra el vici del provincianisme, que Sagarra creia ben viu tres anys després del 14 d’abril del 1931 i poc més d’un any després de l’aprovació de l’Estatut, l’autèntic cavall de batalla de la brillant generació intel·lectual dels anys 20 i 30.

 

Provincianisme

Josep Maria de Sagarra
La Publicitat, 4 de juny de 1933

En els dies que al Parlament espanyol, la discussió del nostre Estatut promovia solemnes tamborinades que repercutien brutalment i grotescament en molts indrets de la premsa castellana i en les copes de cafè amb llet de totes les terrasses de Madrid, aquí a Barcelona i arreu de Catalunya, hi havia un estat d'emoció, la gent vibrava, batia de pulsacions; cada votació desfavorable, cada retallada, cada discurs agressiu dels contraris, ocasionava en la massa del país una reacció francament catalanista. Passava aleshores el que sempre ha passat quan la incomprensió o la mala fe, que s'acostuma a criar al centre d'Espanya davant de les nostres coses, es troba en estat eruptiu. Quan allò que per entendre'ns englobem dintre la paraula centralisme es dedica a atacar la sensibilitat del nostre país, el nostre país protesta i fa afirmacions solemnes. I tots sabem que en altres èpoques, quan, ultra l’atac, aquest centralisme ens lligava de braços i ens posava un tap a la boca, el país per regla general deixava fer i no tenia esma per treure's el tap de la boca.

Però això, naturalment, són coses passades que cal procurar que no tornin. El fet curiós és que perquè aquí es facin les grans afirmacions i els grans propòsits cal que es creï un estat tibant, una situació dramàtica, entre Catalunya i Espanya. Quan aquesta situació no existeix, quan les coses rutllen pacíficament, sembla que ens hem de punxar les venes i treure’ns la son per fer-nos càrrec que som catalanistes. Perquè fixeu-vos-hi bé; en el període que va des de la proclamació de la República fins als primers atacs fets al nostre projecte d'Estatut voldria que em diguéssiu, fora de les moixigangues sentimentals espectaculars, de quina manera i en quina forma positiva i eficaç va actuar aquest sentiment catalanista que hem bombejat tantes vegades amb tots els focs artificials més lírics que existeixen.

El catalanisme, que nosaltres crèiem poderós en el cor (...), se’ls havia convertit, no se sap per quin misteri, en un sentimentalisme de mestre d'estudi laic i una mica toca-campanes

En aquell període podríem haver fet moltíssimes coses que no es van fer. Em direu que els dirigents ja tenien prou feina a resoldre els conflictes d'ordre social que sortien a cada moment, a intrigar més o menys a Madrid per qui havia d’ésser el ministre català que formés part del Govern de la República. Em direu que a l'Ajuntament de Barcelona els de la dreta i els de l'esquerra havien d’esbravar-se en una cura de vociferació que no conduïa a gran cosa, però que positivament els estovava el pit. Em direu que hi havia moltíssima gent que s'esperava darrera la porta amb gana més que endarrerida, i calia l'obra patriòtica de proveïments de càrrega i de creació de càrrecs nous per apaivagar tant d'estómac exhaust.  Em direu que els dirigents de la política van fer tot el que van saber i que no se’ls podia exigir altra cosa. D'acord; però el resultat és que feia més de dos-cents anys que no podíem parlar de catalanisme ni de llibertat amb una mica de gallardia, i en el moment en el qual les coses canvien i ens cau la gallardia a les mans com ploguda del cel, els homes que triomfaren amb la bandera del catalanisme més radical, no se sap per quins set sous, es dedicaren a crear uns éssers moderníssims i truculents, anomenats humils, sense feina, rabassaires i altres mots explosius que en realitat no tenen res a veure ni amb la sana doctrina catalanista ni amb el sentit comú.

El catalanisme, que nosaltres crèiem poderós en el cor dels que van tenir la sort de realitzar els moments més bells de la nostra història, se’ls havia convertit, no se sap per quin misteri, en un sentimentalisme de mestre d'estudi laic i una mica toca-campanes. En canvi, jo sostinc que es podien fer moltes coses, que es podien prendre moltes posicions, però això es veu que eren qüestions secundàries i de poca importància. I ara bé: vull acceptar que els dirigents, havien de tocar moltes tecles, i que van fer tot el que van saber, i els dirigits, què? I la massa què? La gent del carrer de tots els estaments i de totes les mides que passava per la Rambla amb una cara de tres déus, quan les pissarres dels diaris cantaven que l'Estatut anava per mal camí; totes aquestes persones que es creuen i es diuen catalanistes, van fer gran cosa per catalanitzar-se, després de la proclamació de la República?

Després del decret de Marcel·lí Domingo, reconeixent la nostra llengua, quants comerciants, quants establiments públics de Barcelona, quantes empreses amb cara i ulls, van fer honor a aquell decret i han fet després honor al nostre Estatut? ¿Quina és l’expansió que per iniciativa particular s'ha donat a la nostra llengua en aquests darrers temps? Cregueu que aquesta expansió es migradíssima, que fa positiva pena, i que encara no s’ha produït, des dalt, no diré una acció coactiva, però ni solament una acció eficaçment encoratjadora sobre el públic, dient-li‚ que no se'n doni vergonya d’exterioritzar-se i d'anunciar-se en català; que no és cap pecat, ni està prohibit per ningú; que som un país autònom amb llengua pròpia i que és una inqualificable vergonya per tots els fills d'aquest país, l'actitud de no comprendre aquest fet tan important de la nostra llengua. Són molts, moltíssims, els comerciants que han anat als mítings catalanistes, que han votat en sentit catalanista, i que mantenen el rètol de llur establiment escrit en castellà.

...jo trobo moltes vegades injusta la critica que es fa als dirigents, perquè els dirigents sempre son un reflex de la massa, i la massa aquí és bastant mesella, i necessita moltes punxades

És dolorós de constatar encara entre nosaltres aquest mesquí provincianisme, aquesta ànima de conill porquí, tan arrapada als óssos. Jo no sé si se n'adona la massa del nostre país, que en aquest sentit, i en altres sentits que afecten essencialment el nostre catalanisme, estem fent un paper ridícul. És per això que jo trobo moltes vegades injusta la critica que es fa als dirigents, perquè al cap i a la fi els dirigents sempre són un reflex de la massa, i la massa aquí, diguem el que vulguem, és bastant mesella, i necessita moltes punxades.

I que consti, que a mi el que em fa més fàstic de tot és el derrotisme, i les ganyotes d'aquells que es queixen per ganes de queixar-se. Si dic aquestes coses no les dic en sentit derrotista. Si cregués que aquí no hi ha res a fer i que el destí de Catalunya és un destí negre, callava com un mort, callaria, naturalment, per pudor i per decència. Jo tinc una fe gran en la joventut que puja; ja sé que a molts homes madurs no els podré convèncer, perquè tenen massa pedres al fetge, però estic segur que sota l’analfabetisme, l’onada demagògica i aquesta manera desguitarrada i olla de fer les coses hi ha el sentit comú i intel·ligència del país, que s’imposaran una hora o altra, que acabaran amb el provincianisme; jo tinc molta fe, però què voleu que us digui, em sembla que ja ha arribat el moment de demostrar que primer de res som catalanistes; amb l'Estatut no en tenim prou per a demostrar-ho; aquestes coses s’acostumen a demostrar amb la voluntat i l’exemple.