Pocs artistes són tan prolífics com Rojuu. Amb nou àlbums a l’esquena amb tan sols 22 anys, presenta el seu nou disc 62 Starz. Quedem amb ell perquè ens expliqui tot el seu univers sonor: un àlbum sobre gossos i la seva col·laboració somiada amb Camela.
Si mai et dic que algú ha necessitat publicar un recopilatori de les seves millors cançons abans de complir els 18 anys, segurament et semblarà un acte agosarat, fins i tot pretensiós. Però poques carreres són tan prolífiques i significatives per a l’avantguarda musical del nostre país com la de Rojuu. Nou àlbums, més de sis EPs i una quantitat quasi inabastable de senzills, entre col·laboracions i cançons que es publicaven per necessitat, més que en pro de l'èxit comercial. La discografia de Roc Jou (Barcelona, 2003) (fill de Laura Jou i Ivan Morales), és gairebé tan extensa com diversa. Del pop a l'electrònica, passant per construccions hyperpop, bases neo trap, drill, estil mumble cloud, col·laboracions amb Amaia, Julieta, Mushka o Alizzz, però també amb Sticky M.A, Saramalacara o Orslok, fins a homenatges a Camela. Tot hi té cabuda, en el seu univers. Entendre’l pot arribar a ser complex, per això ens reunim a propòsit del seu últim llançament, 62 Starz, per saber-ne una mica més.
Poques carreres són tan prolífiques i significatives per a l’avantguarda musical del nostre país com la de Rojuu
Una mirada fantasma
Acabat d’aterrar d’un viatge al Japó de tres mesos —“és el màxim que em permetia el visat”—, ens trobem a l’estudi de música Angel Sound Studio, meca de la música que vindrà a Barcelona, per on han passat artistes de renom com Rosalía, Bad Gyal o Rigoberta Bandini. Sense treure's l’anorac i amb aquell pentinat platí desgastat que fa difícil veure-li els ulls rere les ulleres, explica: “Roc soc jo com a individu, visc de peus a terra, i Rojuu és l'extracte més fantasiós, sentimental. És una mica una alliberació, segons com. Al mateix temps, és un ofici i el meu vessant musical a l'hora d'expressar-me.” Aquest personatge que l’acompanya des dels quinze anys cada cop genera més expectatives, però a ell sembla no portar-li mals de cap. “No sento molta pressió externa, com a molt és una mena de mirada fantasma. Sé la recepció que poden tenir certes coses quan les estic fent. Entre els meus seguidors hi ha fans que prefereixen una moguda més pop i d’altres que prefereixen una de més experimentals. Miro de tocar tots els pals si sorgeix, però crec que en l’art no s’ha de treballar per a ningú més que per a tu mateix.”
Considera la seva discografia com un viatge, una travessia. “És una evolució constant: millores, canvies, i aleshores el que surt és diferent. Amb nostàlgia hi ha coses que poden semblar millors, però crec que el més important en un projecte és poder evolucionar. Em sembla molt interessant, a la meva carrera i a la d’altres artistes, veure momentums significatius, punts d'inflexió i què hi ha darrere de les persones en cada moment. Vaig començar molt jove, era un adolescent, un nen amb inquietuds i descobrint el món. Ara soc una mica més madur —tampoc molt—, però sí que tinc altres maneres d’enfocar les coses, amb una identitat renovada, i entenc les meves diferents identitats.” D’aquestes fites, en destaca el seu disc KOR KOR LAKE, que va comptar amb la portada signada per Filip Ćustić. “Vam fer el disc amb Sonido Muchacho, i va ser el primer i únic disc amb una discogràfica darrere, amb una ambició més pop. És possiblement el moment més sòlid de la meva trajectòria.” Però si hi ha un disc per entendre’l i començar a descobrir-lo és, sens dubte, Roku Roku. “Va marcar una estètica i una personalitat que la gent reconeix quan s’imagina en Rojuu. Va ser un inici de tendència dins d’Espanya. Era l’inici d’aquesta pseudogeneració hyperpop. No m’agrada dir-ne del tot hyperpop, perquè sí que està allunyat de l’origen queer d’aquest gènere, però la sonoritat s’inspira en això. A partir d’aquí van néixer moltes ramificacions. Si vols més pop, tires cap a KOR KOR; vols més deliri, Los Sueños de Nube; més encara? Doncs ja pots escoltar els EPs.”
Al llarg d’aquestes ramificacions i declinacions, ha pogut col·laborar amb grans artistes. La seva idea sempre és connectar amb qui treballa, que neixi d’una amistat prèvia. “I es nota molt quan he repetit col·laboracions amb la Saramalacara o l’Sticky”, però en destaca la d’Amaia, que va venir per petició de l’exconcursant d’OT. “Ella volia una col·laboració per al seu disc i em cau extremadament bé, però va ser una manera de treballar diferent. També hi havia l’Alizzz darrere de la lletra, i era una cosa en què no estava tan acostumat. Però va ser molt guai. Vaig pujar amb ella a l’escenari al WiZink, i era un públic completament nou per a mi. Va ser molt divertit, perquè després vaig estar amb la seva tia àvia, que era molt maca.” El seu mànager, que estava al fons de l’estudi, li recorda com gairebé no el deixen entrar a l’afterparty d’aquell concert. “Cert! Jo anava amb un pegat, i vaig acabar potant on the dancefloor. Ara ho penso i segur que és una bona anècdota familiar que deuen recordar.”
Una vida molt gossa
El camí de les col·laboracions l’ha portat a llançar el seu últim treball, 62 Starz, juntament amb evilgiane, cap del col·lectiu i segell nord-americà Surf Gang. Gràcies a conèixer el seu mànager durant el Primavera Sound 2024, aquest es va sumar al seu tour americà. “Em van enviar un pack de beats mentre jo estava treballant en la propera mixtape, i va ser com: uau, vull treballar amb ell. L’escena on està és molt interessant i tenen un so que és l’avantguarda absoluta. D’aquí va sortir Family Mart. Després, quan vam anar a Llatinoamèrica, a cada país on anàvem —Mèxic, Colòmbia, Xile, Argentina— pillàvem una sessió d'estudi, miràvem beats i gravàvem directament. El so del disc és una mica aquest: cinc del matí, agafes un avió, concert, canvi... tot molt trillat. És molt abstracte tot, bizarro, carregat, i mareja. A mi em mola aquest rotllo, i que es plasmi en el mix.” És possiblement el més experimental dels seus treballs, que defineix com “col·legues fent àcid i pintant amb plastidecors sense sentit.” Però dins del disc hi ha grans moments de clarividència, com egotrips i xulejades d’estil yanki, i fins i tot records a Ada Colau. “L’únic que sé de la Colau són els parcs que ha fet, que estan bastant guais, em molen. I també em mola aquesta falca, aquest meme, on se li tiren les culpes de tot a l’Ada Colau. Estava al Japó i em va venir al cap i vaig decidir posar-ho.”
Però com a treballador incansable, ja té la ment en el seu pròxim disc, que veurà la llum a mitjans d’any. “Venia de fer una cosa com mig còmic, mig àlbum, i ara tinc ganes de fer un disc purament musical. Vam començar a treballar en Tus ojos olvidaron llorar, que vam treure al setembre, i a mi em molava molt. Aquest camí m’interessava. Soc amant dels gossos i en veig referències a tot arreu: Hora de Aventuras, amb en Jake el perro i en Finn el humano, Barcelona plena de gossos i casa meva també. Vull que aquest nou univers estigui centrat en els gossos. Sento que és una cosa molt meva amb la qual també es pot identificar molta gent. Musicalment, és molt interessant perquè, en lloc de posar una bateria o un tambor, poses un lladruc, un udol, un plor d’un gos.” Durant una estona segueix desenvolupant les capacitats d’aquest univers i com interactua amb l’electrònica. Per ell, els recursos són infinits, delirants. Si ho pots imaginar, ho pots fer. Per això, sempre queden coses per fer. Però quan li preguntem si ara mateix hagués de deixar la seva carrera, què seria el que més se'n penediria de no haver pogut fer, ho té clar: “Ara mateix, una cosa que se’m quedaria a la recambra seria… Em queda pendent una col·laboració amb Camela o… amb Alaska! Tinc una cançó on samplejo Camela, però somio amb una col·laboració. Després de parlar tant amb ells, coincidir a festes i dir-me com els agrada el meu projecte, si no sortís seria com... just ara em talleu les ales?”