El dia en què se celebra la commemoració de la resurrecció de Jesucrist, tres dies després de morir a la creu, té una diversitat de denominacions en la nostra llengua realment impressionant: Diumenge de Pasqua, Pasqua de Resurrecció, Pasqua Florida, Primera Pasqua, Diumenge de Glòria, Pasqua de flors i també Pasqua (així, a seques: Pasqua). Ja ho veieu, n’hi ha per triar i remenar! Bé, només ho esmento perquè n’estiguem tots al cas i perquè ara vull parlar d’una resurrecció i he pensat que era una bona manera de colar-vos (ja sé que aquest terme no és normatiu) un apunt lingüístic i sinonímic aprofitant l’avinentesa ara que ha passat aquesta festivitat. I, que carai!, aprendre curiositats de la nostra llengua no ens farà cap mal, encara que siguin d’origen religiós… Tot és cultura (suposo).

Aprendre curiositats de la nostra llengua no ens farà cap mal, encara que siguin d’origen religiós… Tot és cultura (suposo)

Parlant de resurrecció… A partir d’ara, als Països Catalans, també podrem celebrar el dia en què la Queta va ressuscitar. O, més ben dit, el dia en què hi va haver un intent vehement (potser en un context de desesperació?) per ressuscitar la Queta. El dia 14 de març de l’any 2023 va ser el dia assenyalat, el dia en què es va fer oficial la tornada de la icònica i tan estimada Queta d’aquella campanya del 2005 que deia “Dóna corda al català”. Si en fa, de temps! Tant, que la campanya encara duia l’accent diacrític. Tots els boomers sabem que aquesta Segona Queta “no és com la Queta original” perquè ara és la Queta que duu bràquets, la Queta amb les dents imperfectes, la Queta amb ulleres, la Queta amb pírcings… Sí, la Queta que prefereix dir “Prova-ho en català” que no pas exigir aquell “Encomana el català”. En definitiva, una Queta llirista, tímida, que no vol ofendre ningú i, per tant, una Queta molt pròpia i representativa del Govern que ens mana.

Tots els boomers sabem que aquesta Segona Queta “no és com la Queta original” perquè ara és la Queta que duu bràquets, la Queta amb les dents imperfectes, la Queta amb ulleres, la Queta amb pírcings…

Haig de dir que en part estic molt contenta perquè el Govern ens ha fet cas. Després de tants anys dient-nos, recomanant-nos, repetint-los i gairebé exigint-los que inverteixin en campanyes per al català… Per fi podem dir que aquesta gent ha fet cas a tots els lingüistes, sociolingüistes, professors, periodistes, experts i tanta altra gent que reclamava. Invertir o gastar? Aquesta és la qüestió. Perquè el gasto (que tampoc és normatiu) és de més de 600.000 euros! Poca broma. Suposo que aquest és el preu de la segona vida de la Queta.

Estic contenta perquè la Queta ha tornat, però no estic contenta perquè s’ha recuperat una campanya d’una manera molt catalana: mirant enrere i anhelant un passat que ens queda molt lluny. Llunyíssim!

Perdoneu-me, però no ho puc evitar. No sé si és perquè tinc l’esperit crític massa desenvolupat, perquè el meu nivell d’exigència és massa alt o perquè realment no entenc massa res d’aquesta campanya. Però, en tot cas, això és un article d’opinió i, ¿qui diu que les opinions, fins i tot les d’un mateix, no puguin ser contradictòries? Perquè… Estic contenta que hagin fet una campanya, però no estic contenta amb tot l’ideari d’aquesta campanya. Estic contenta pel català, però no estic contenta perquè sé que això no funcionarà. Estic contenta que reaccionem, però no estic contenta perquè ho fem tard i malament. I també estic contenta perquè la Queta ha tornat, però no estic contenta perquè s’ha recuperat una campanya d’una manera molt catalana: mirant enrere i anhelant un passat que ens queda molt lluny. Llunyíssim!

És tan difícil no ofendre ningú al segle XXI que no es pot exigir ni impulsar una llengua, ni tan sols reivindicar-la, sinó que s’ha de demanar si us plau, s’ha de suplicar i després s’ha de resar perquè tot vagi bé

Per anar tancant aquesta qüestió… La gràcia de la Primera Queta era el fet de poder donar corda al català a través d’aquella figureta de plàstic. Però ara, amb la Segona Queta, no hi ha figureta perquè volen evitar el plàstic. Totalment comprensible. Mentre escric això últim, ho entenc tot: és tan difícil no ofendre ningú al segle XXI que no es pot exigir ni impulsar una llengua, ni tan sols reivindicar-la, sinó que s’ha de demanar si us plau, s’ha de suplicar i després s’ha de resar perquè tot vagi bé. I s’ha de fer tot això com penitents a la Processó: caminant junts i endavant, però amb el cap baix i en silenci.