El 1995 s’estrenava Seven, i amb ella naixia una nova manera de concebre el thriller amb psicòpata. Aviat va generar un bon grapat d’imitacions com Resurrección, Copycat, El coleccionista de amantes, El coleccionista de huesos o Vidas ajenas, per citar-ne només unes poques. Totes eren clòniques en molts aspectes i, a la vegada, profundament entretingudes: al capdavall, no enganyaven ningú, del que es tractava era de deixar-se atrapar en un artefacte ple de paranys d’estètica opressiva i assassí carismàtic. Buscar-hi defectes era un exercici estèril, perquè mai van pretendre no tenir-los. El mateix argument val per a Reina Roja, la sèrie d’Amazon que adapta les novel·les de Juan Gómez-Jurado.

El primer que s’ha de dir és que els llibres ja són un exploit per si mateixos, és a dir, que no deixen de ser una (hàbil) recreació d’una manera de fer intrigues amb psicòpata. Per tant, retreure-li a la seva adaptació televisiva determinats vicis voreja l’absurd, perquè alguns mals venien de sèrie, mai millor dit. I després hi ha el fet que, com ja passava amb aquelles còpies desacomplexades de finals dels 90 i principis dels 2000, Reina Roja és una mica com el tabac. Saps que és perjudicial per a la salut, perceps tots els advertiments, però igualment t’acabes el paquet. Això és perquè, en el fons, gairebé agraeixes trobar-te una sèrie que abraça els clixés sense manies i es dedica a entretenir sense deliris de grandesa. Ens empassem sèries d’arreu del món amb els mateixos defectes (sí, això també val per a algunes nòrdiques i coreanes) sense lamentar-nos tant. També es pot comparar amb el típic amic imbècil: al final, és el teu imbècil.

Foto Reina Roja 2

Celebrar l’entreteniment sense complexos no està renyit amb subratllar les seves (nombroses) debilitats. El principal enemic de Reina Roja és, convé insistir-hi, la seva font d’inspiració. Entre les herències enverinades hi ha, per exemple, una trama molt morosa en què la identitat del psicòpata és d’una inversemblança gairebé delirant, una posada al dia de les buddy movies que reprodueix tots els tròpics imaginables i una galeria de secundaris que només sembla haver vingut al món a aclarir les pistes que el lector/espectador potser no ha captat a la primera.

La sèrie punxa, i molt, amb els diàlegs, impostats fins a extrems desesperants i també afectats d’una síndrome, la de l’aclariment constant, que fa que et preguntis si t’han pres per ximple

La sèrie també punxa, i molt, amb els diàlegs, impostats fins a extrems desesperants i també afectats d’una síndrome, la de l’aclariment constant, que fa que et preguntis si t’han pres per ximple. D’acord que es podria atribuir a la preservació del text, però és un tema que podien resoldre en el moment de portar-lo a la pantalla. Ara bé, assumit que Reina Roja no és Seven, queda una sèrie prou ben filada com per mantenir-te enganxat fins al final, tècnicament molt competent i amb un parell d'escenes d’acció ben executades. I té el personatge d’Antonia Scott, que mereix figurar a l’altar dels detectius insòlits pel seu magnetisme i, també, per l’esplèndida interpretació que en fa Vicky Luengo.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!