Ramón González Ferriz és periodista i editor. En unes setmanes publicarà 1968. El nacimiento de un mundo nuevo (Debate), un llibre on s’analitzen els fets revolucionaris viscuts en aquell any a 10 països del món. Ha vingut a Barcelona per tal d’impartir una conferencia sobre “1968 i la ruptura liberal”, emmarcada al cicle Les bases culturals i socials de l’Europa actual. L’ha fet al Palau Macaya, a l’Escola Europea d’Humanitats, de l’Obra Social “la Caixa”.

protestes guerra vietnam Frank Wolfe   Lyndon B. Johnson Library

Manifestació contra la guerra del Vietnam. Foto: Frank Wolfe / Lyndon B. Johnson Library.

Què va passar el 1968?

Van passar moltes coses i a molts llocs diferents. Van passar coses a democràcies, a dictadures... Va haver-hi protestes fortes a Amèrica: als EUA, a Mèxic i a Brasil. A Europa va afectar a França, a Espanya, a Itàlia, a Alemanya, a Txecoslovàquia i a Polònia. Fins i tot va haver-hi protestes al Japó. El més interessant és que hi ha un moviment paral·lel a llocs amb realitats molt diferents.

Què es reivindicava el 1968?

Va haver-hi un alçament global contra els pactes polítics i econòmics sortits de la Segona Guerra Mundial. Després de la fi del conflicte es creen uns pactes que generen pau, estabilitat i creixement... En aquest moment apareixen institucions com el Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial i fins i tot es crea el que serà l’embrió de la UE... Però aquest pacte, que a la gent que havia viscut la guerra li sembla magnífic, als joves no els sembla bé. Als joves els sembla que el sistema creat, en certa forma, és una prolongació del feixisme: un sistema on la prosperitat amaga que els individus no són realment lliures; un sistema en què les llibertats no són completes. I ells volen acabar amb tot això...

La gent que va fer les revoltes del 68 ha estat moltes dècades al poder; al poder polític, però sobretot al poder cultural

Per què el 1968 continua essent un referent mític per a la nostra societat?

En certa mesura, alguns dels trets morals i culturals decisius de la nostra època són derivats dels anys seixanta i en concret del 68. Ara ens sembla que tot el que succeeix està marcat per l’aparició de les xarxes, però als 60 es legalitza la píndola anticonceptiva, s’inventa el pop, es difon la TV... És un període en que la classe mitjana s’amplia i en què cada cop més joves van a la universitat, i això crea un ambient contestatari. La contracultura, que abans era molt minoritària, es converteix en un moviment de masses. D’alguna manera, malgrat els canvis, encara vivim en un món marcat per la cultura pop, per l’alliberament sexual... En la nostra cultura, la rebel·lió forma part del sistema. De fet, cal tenir en compte que la gent que va fer les revoltes del 68 ha estat moltes dècades al poder; al poder polític, però sobretot al poder cultural.

Sorprèn el 68 espanyol, amb moltes ramificacions catalanes, perquè s’assembla molt al que passa a França

1026px Demonstrasjon mot Warszawapaktens invasjon av Tsjekkoslovakia (1968) Municipal Archives of Trondheim

Protesta a Txecoslovàquia. Foto: Municipal Archives of Trondheim.

A l’Estat espanyol se’n van enterar del 1968?

Oi tant! Al maig del 1968 Raimon canta a la Complutense. Si veiem avui les imatges, ens deixen astorats: a l’escenari hi ha banderes xineses i retrats del Che (que havia mort uns mesos abans). Fins i tot s’havia previst que el cantautor cantés La Internacional, però el problema és que en Raimon no la sabia. Sorprèn el 68 espanyol, amb moltes ramificacions catalanes, perquè s’assembla molt al que passa a França. La Vanguardia fa una cobertura del maig 68 molt diferent a la que fan els diaris del Movimiento, es mostra molt més oberta, molt més receptiva. I a dins l’Estat espanyol el 1968 va haver-hi vagues molt importants, perquè el PCE i Comissions Obreres començaven a tenir un poder creixent.

El règim del 1978, és hereu del de 1968?

No m’havia plantejat mai aquesta pregunta. Ara, pensant-t’ho, em sembla que el 1968, al món, no es va traduir tant en mesures polítiques concretes, com en tendències culturals molt influents. De fet, molta gent que va estar al 68 va acabar fent política. Normalment des dels partits de les esquerres més tradicionals, com el PSOE, els Verds... A Catalunya el 1970 es funda Bandera Roja, que era clarament hereva de la ideologia dels seixantes, i que va ser pedrera de molts líders socialistes. No veig una línia directa entre la revolució del 68 i el règim del 1978, però sí una influència cultural a través dels que tradicionalment qualificàvem de “progres”, que són els que marquen l’agenda cultural des del 1968. En canvi, a nivell de política institucional no hi veig influència directa.

Els dirigents del 1968 mai no van ser antisistemes de debò

Disturbis per la mort de Luther King Warren K. Leffler  Library of Congress

Disturbis per la mort de Luther King. Foto: Warren K. Leffler / Library of Congress.

Alguns dels dirigents del maig francès es van acabar per integrar perfectament al sistema. Què va passar?

Jo tinc una teoria, que m’han discutit molt. Jo crec que els dirigents del 1968 mai no van ser antisistemes de debò, tot i que ideològicament eren trotskistes, maoistes, trotskistes, procubans... El capitalisme modern és una cosa molt complexa; és molt dúctil i pot aprofitar a la gent que va contra ell. Hi ha gent que anava contra el sistema, però que ara en són els capdavanters. Moltes coses que avui considerem normals, fa 50 anys eren revolucionàries. El sistema se les ha apropiat amb gran facilitat. És el que va passar amb la música, amb la literatura... Però també amb la gent que va poder tastar el poder. Jo no ho criticaria, crec que forma part del cicle vital de molta gent. Alguns podrien dir que els antics líders revolucionaris reconvertits a posicions menys radicals eren uns venuts al sistema, però jo crec que mai no van estar realment fora del sistema.

Els líders del 68 no eren veterans revolucionaris...

El 68 el fa gent jove, molt jove, amb un grau d’ingenuïtat política molt gran. Ells ho van reconèixer 40 anys més tard. Es consideraven l’avantguarda de la revolució mundial. Però improvisaven molt: no tenien una estratègia definida... Sovint se’ls atribueixen lectures que no havien fet. Eren xavals de classe mitjana, sense relació amb el món obrer...... I no ho dic per menystenir-los.

Però a l’època van generar molta por...

És com els artistes de rock: els més criticats, els que tenien uns comportaments més extravagants, van acabar essent molt populars. És un itinerari vital per a molta gent: de jove és trencadora i amb l’edat es torna conservadora.

El 68 hi havia una fascinació global per la lluita armada

guerra vietnam 1968 pixabay

Però no va haver-hi gent realment revolucionària?

Sí que en va haver-hi. El 68 és molt més que sexe, drogues i rock&roll. Hi ha un element dramàtic, molt violent... El gran debat del 1968 és si es passa a la violència o no... La majoria de la gent va acabar al mainstream, però va haver-hi minories que es van dedicar al terrorisme (les Brigades Roges, la Baader Meinhof, ETA, els Panteres Negres...)... Hi havia una fascinació global per la lluita armada. El llibre de Frantz Fanon, Els condemnats de la Terra, sobre les revoltes anticolonials, influeix molt a ETA... El 1968 es crea un relat global, que arriba a tothom. El gran punt d’unió és la guerra del Vietnam... La guerra del Vietnam uneix a gent de molts llocs: bascos, africans, nord-americans...

Malgrat tots els seus defectes; 1968 no va suposar un gran progrés per als negres i altres grups minoritaris?

Per als negres, sobretot als EUA, és un moment molt important. Als EUA coincideixen les reivindicacions dels negres amb la dels hippies i dels yippies (aquests són més radicals), tots ells blancs de classes mitjana. Però la lluita pels drets civils dels negres és una cosa molt més seriosa. Martin Luther King, que va ser assassinat el 1968, havia intentat conduir la lluita dels negres de forma pacífica, cristiana i respectable. Volia que els negres es sumessin a la societat americana amb plens drets. Però en els darrers anys a King se li estava escapant la situació de les mans. Quan va morir, els Panteres Negres l’estaven superant, amb un discurs que afirmava que la lluita pacífica no havia servit per alliberar els negres. El problema és que els  panteres negres passen a la violència de forma molt poc efectiva. No van ser operatius.

Tots els moviments del 68 són absolutament masclistes

Wikimedia protestes 68 Stiftung Haus der Geschicht

Acte reivindicatiu a Alemanya. Stiftung Haus der Geschicht. 

I el 1968 va servir per a reivindicar els drets de les dones?

Tots els moviments del 68 són absolutament masclistes, terribles... Els homes que anaven als actes deien a les dones que no anessin a les manifestacions perquè podia haver-hi mastegots. I posaven les dones a fer tasques auxiliars; eren les que feien de secretàries. A Alemanya, a una reunió del sindicat d’estudiants socialistes, una dona va interrompre la reunió per denunciar que no s’atenia a les reivindicacions de les dones, i la van ignorar tot argumentant que aquell tema no estava a l’ordre del dia. Tan sols va haver-hi alguna excepció als EUA i a Alemanya. Als EUA, els yippies, encapçalats per Robin Morgan, es van plantar a Atlantic City, davant del centre on es celebrava el concurs Miss America, i van cridar molt l’atenció sobre el contingut masclista del concurs amb una protesta molt teatral. Van fer-ho molt bé.

Va ser certa aquesta aliança entre estudiants i obrers que s’anunciava de forma tan sorollosa?

Els estudiants, tant a Espanya, com a França, com a d’altres països, es manifestaven en nom de la unió entre els estudiants i els obrers, però a aquests se’ls miraven per sobre de l’espatlla. Quan els líders del 68 parlaven de la unió dels obrers i els estudiants no se n’assabentaven de res. Com passava amb els hippies i els negres dels EUA.

El 68 és cridaner no perquè reivindiqui coses noves, sinó perquè els estudiants mobilitzats entenen que tenen que sortir a la tele per causar impacte

maig del 68 espencat

Eslògans estudiantils al maig francès. Foto: Espencat.

Perquè, doncs, es va fer tant cas als revolucionaris del 68?

El 68 és cridaner no perquè reivindiqui coses noves, sinó perquè els estudiants mobilitzats entenen que tenen que sortir a la TV per causar impacte, i organitzen protestes que són molt televisives.

Algunes de les conquestes del 1968, com la igualtat, sembla que torni a qüestionar-se. Trump ha guanyat les eleccions als Estats Units...

A partir del 68 s’imposa la filosofia del progrés. Es creu que hi haurà una millora progressiva, material i moral, més ràpida o més lenta. El 68 generarà una gran reacció conservadora (personificada en Thatcher i en Reagan), perquè molts conservadors creien que el 68 engega en orris tots els principis de la civilització occidental. I a desgrat d’aquesta reacció conservadora, en els darrers 50 anys el progressisme ha anat guanyant punts. El divorci i el matrimoni homosexual s’han anat consolidant... Però després de la crisi financera hi ha hagut una frenada... Es qüestionen certes coses que semblaven assolides. Però el retrocés no és tan clar: la dreta accepta el matrimoni homosexual, però creix la xenofòbia... És difícil de saber si això es perllongarà en el temps. No sabem si això acabarà quan la situació tendeixi a estabilitzar-se o si marcarà un canvi de tendència.

Ara sí, hi ha moltes persones que pensen en termes de classes socials

Tot i que els estudiants del 68 sovint es consideraven marxistes, el 68 va contribuir a diluir el pensament de classe.

Als anys seixanta les reivindicacions de classe passen a ser més individualistes. Però la crisi financera ha fet reviure molts moviments d’esquerres que s’assemblen més als del 68: el marxisme, els pensadors del pensament crític... Ara sí, hi ha moltes persones que pensen en termes de classes socials. El que no sé és si això continuarà si hi ha creixement i, sobretot, si hi ha repartiment de la riquesa.

D’una forma inconscient, però molt forta, els revolucionaris del 68 van contribuir a una revolta liberal

Exèrcit al Zócalo 28 d'agost Cel·lí Wikimedia

L'exèrcit mexicà al Zócalo del DF el 28 d'agost. Foto: Cel·lí.

El 68 va contribuir a consolidar el pensament individualista?

Realment va ser així, però no era el que els revolucionaris pretenien. Eren anticomunistes (especialment eren contraris al comunisme soviètic, que ja havia mostrat la seva faceta més tenebrosa), però eren comunitaristes. Creien en formes de col·lectivisme no capitalista (o com a mínim creien que hi creien). I, malgrat tot, d’una forma inconscient, però molt forta, van contribuir a una revolta liberal.

L’esquerra actual sembla molt desorientada. En això hi té alguna responsabilitat el 68?

Des del segle XIX, les fronteres entre bohemi i burgès eren bastant clares. El 68 fusiona la vida bohèmia i la burgesa. En aquell moment es descobrirà el que s’anomenarà bobos, bourgeois bohemians. Un fenomen que es consolida. Cada cop hi ha més gent que gaudeix d’un alt nivell de benestar i que al mateix temps té comportaments bohemis. Això passa amb la gent que fa rock, amb la gent de Silicon Valley, amb la gent del meu propi barri... Això és una invenció de la cultura que apareix els seixanta. Et pots presentar com a milionari i com a subversiu simultàniament. D’aquesta cultura en surt l’Steve Jobs...

Paradoxalment, la gent que ve de la tradició liberal és qui millor veu el 68

Eslògans maig 68 parís bnf wikimedia

Eslògans revolucionaris a França, el maig del 68. Foto: Biblioteca Nacional de França.

Creu que s’acabarà criticant el 68 com es comença a criticar la modernitat?

I tant! El rebuig al 68 creix. Quan vaig fer el primer llibre sobre el tema no existia Podemos, i ara ja és una força molt potent. I els de Podemos no volen saber-ne res del 68, tot i que tenen clares influències d’Adorno, de Marcuse... No en volen saber res... Els que veuen amb millors ulls el 68 no són els hereus ideològics dels revolucionaris, sinó els liberals. Paradoxalment, la gent que ve de la tradició liberal és qui millor veu el 68.

 

Foto de portada: Ramon González Ferriz. Júlia Castells - Escola Europea d'Humanitats.