Ramon Alberch (Girona, 1951) és un dels màxims experts en arxivística de Catalunya. Va participar en la fundació de l’Associació d’Arxivers de Catalunya. Va ser director de l’Arxiu Municipal de Girona, arxiver en cap de l’Ajuntament de Barcelona (1989-2004) i sotsdirector d’Arxius i Gestió Documental de la Generalitat de Catalunya (2004-2010). Actualment està jubilat, però ocupa la presidència internacional d’Arxivers Sense Fronteres i continua involucrat en tasques de cooperació en matèria arxivística. Dona classes a l’Escola d’Arxivística de la Universitat Autònoma de Barcelona i a diverses universitats americanes. És autor de nombroses publicacions sobre arxius i sobre gestió de la documentació. Amb motiu del Dia Internacional dels Arxius, que se celebra el 9 de juny, és entrevistat per El Nacional; l'entrevista té lloc a la Casa de l’Ardiaca, la seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, un indret que Alberch coneix molt bé.

Ramon Alberch Arxiu historic ciutat de Barcelona - Sergi Alcàzar

El món està canviant a tot ritme. Com preveu que siguin els arxius del futur?
El món dels arxius, que havia passat molt de temps amb pocs canvis, s’està transformant a tota velocitat. Ara hi ha dos canvis radicals en el món dels arxius: l’administració electrònica i les polítiques d’accés i de transparència. Ens haurem d’acostumar que en el futur tots els documents seran electrònics. Ja no hi haurà paper: tots els expedients seran electrònics...

Un pergamí pot durar 1.500 anys, un document electrònic no té la conservació garantida

Això facilitarà la tasca d’arxiu de tota la documentació?
La introducció de l’administració electrònica implica tota una problemàtica tecnològica molt complexa. Aquest canvi suposa un canvi de cultura administrativa, un canvi en la metodologia i també un canvi en la manera de conservar les coses. Un pergamí pot durar 1.500 anys, un document electrònic no té la conservació garantida. No sabem si d’aquí 10 o 15 anys tindrem els mitjans per llegir-lo. Això ens planteja molts interrogants.

El volum d’informació que s’arriba a generar avui en dia és increïble. Serà possible gestionar-la?
Hi ha un americà que diu que ara ve el segon diluvi, després del primer, el de Noè: el diluvi de les informacions. Ara tenim la feina de depurar el que anomenen avaluació documental: determinar quins documents que produïm ara tindran valor en el futur, valor històric, cultural, social, jurídic... La resta seran destruïts. Els arxivers tindrem un gran poder: decidirem el que sabran en el futur sobre nosaltres, perquè no tenim capacitat per guardar tot allò que es produeix.

Avui en dia ja es comença a pensar que és més car un arxiu digital que un en paper

No és més fàcil guardar els documents digitals que els documents en paper?
És un miratge pensar que allò que guardem en suport electrònic és gratuït o fàcil de guardar. Avui en dia ja es comença a pensar que és més car un arxiu digital que un en paper. En l'arxiu en paper fas una inversió forta i després és molt sostenible, en canvi en un arxiu digital cal una inversió contínua per poder migrar els suports, els formats, la tecnologia... Avui en dia ja hi ha problemes per conservar una documentació que es va guardar fa 20 anys en disquettes.

Ramon Alberch Arxiu historic ciutat de Barcelona - Sergi Alcàzar

Ara hi ha grans bases de dades privades on es dipositen fons públics. Com afecta això a la preservació de la documentació, a la seva seguretat i a la seva consulta?
Avui en dia hi ha empreses privades que ofereixen els seus serveis per emmagatzemar dades, perquè és una tasca complexa que algunes administracions tenen problemes per assumir. Els grans centres de dades, en el futur, probablement estaran gestionats per empreses, però la qüestió bàsica radica en establir com s'haurien de guardar els documents públics en centres que estan gestionats per empreses privades. S’haurien d’establir unes mesures de seguretat, de protecció de dades. Els béns documentals públics que estan en mans privades han d’estar preservats a tots nivells i no s’ha de permetre que s’explotin les dades dipositades sense l’autorització del seu propietari. Hauríem de ser molt curosos en aquest tema.

Com garantir que la informació que ha de ser confidencial, com la que afecta la intimitat de les persones, romangui secreta? Suposo que això deu ser ara un problema greu.
Actualment hi ha moltes normatives sobre seguretat. Hi ha normes espanyoles i europees, hi ha molta producció normativa, però la seva aplicació no és tan clara. Cal establir un sistema de rols i permisos, determinar qui té accés a cada tipus d’informació i limitar l’accessibilitat a dades sensibles. Això és bàsic per salvaguardar dades mèdiques, dades íntimes, dades que afecten la seguretat nacional... Aquest sistema de permisos, si es fa bé, pot ser un aliat a la confidencialitat. Però cal fer-ho bé, i això no és tan fàcil.

Els cossos de seguretat, els cossos d’intel·ligència i l’exèrcit han estat apartats del control democràtic

A l’Estat espanyol, està garantit l’accés dels ciutadans a la informació que els pot interessar?
A l’Estat espanyol hi ha una llei de secrets franquista. Hi ha una quantitat ingent d’informació sostreta a l’escrutini públic. A instàncies del PNB es va crear una comissió per establir una nova normativa, però aquesta comissió no funciona, perquè entre el PP i Ciutadans van anar ajornant la seva convocatòria. La llei és franquista en la seva concepció: els cossos de seguretat, els cossos d’intel·ligència i l’exèrcit són un món apart en tema d'arxius, han estat apartats del control democràtic.

Ramon Alberch Arxiu historic ciutat de Barcelona - Sergi Alcàzar

Les lleis de transparència s’interpreten de forma molt restrictiva per impedir l’accés a documentació de gran valor polític i social

Això afecta documentació recent, o també a documentació històrica antiga?
Fa uns dies li van demanar la desclassificació d’uns documents de la guerra civil a la ministra Cospedal, i ella va al·legar que no es podia fer perquè s’havien de revisar tots els papers d’un amb un, per preservar dades que poden afectar a la intimitat de les persones citades. Va argumentar, senzillament, que això no es podia fer per manca de recursos. D’aquesta forma, un gran nombre de documents del franquisme estan amagats i no hi poden accedir ni els historiadors, ni els periodistes, ni els simples ciutadans. Les lleis de transparència s’interpreten de forma molt restrictiva per impedir l’accés a documentació de gran valor polític i social. Hi ha una part de la informació que tenen les institucions que ha estat sostreta a l’escrutini públic, i això no és normal.

Què s’ha de fer per modificar aquesta situació?
Algun dia s’haurà de debatre perquè la llei de protecció de dades, que era tan garantista, amb la seva interpretació s’ha convertit en un obstacle a l’accés a molta informació. Ens hem de preguntar què hem de fer perquè aquesta llei no sigui reutilitzada amb interessos perversos.

Durant la transició van tenir molt clar que la destrucció de documents era un pas cap a la impunitat

És cert que a Espanya va haver-hi una destrucció documental a gran escala a la fi del franquisme per encobrir als còmplices de la dictadura?
Sí, això està demostrat: en els anys després de la mort de Franco, documentació del Movimiento, de la Falange, dels governs civils i de presos polítics, va ser eliminada. Avui en dia quasi no queda cap dada d’aquest període. Durant la transició van tenir molt clar que la destrucció de documents era un pas cap a la impunitat. Hi ha directrius del Ministeri d’Interior de l’època que ordenava destruir documents, tot al·legant que no tenien utilitat administrativa. Però actuaven de forma cínica, ja que tenien molt clar que tenien utilitat històrica. D’aquesta forma s’ha passat del franquisme a la democràcia, sense judicis als repressors.

Vostè, com a sotsdirector d’Arxius de la Generalitat, va estar implicat en la devolució dels documents retinguts a l’arxiu de Salamanca. El que s’ha retornat, és tot el que hi ha?
En la meva època com a sotsdirector d’Arxius de la Generalitat es va anar tornant, ni que fos per via judicial, el que vam anar reclamant de l'Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca. La gran assignatura pendent és tenir coneixement del que hi ha als arxius militars, que es mantenen al marge de l’administració i del funcionament arxivístic. Podrien tenir moltes coses, però és pura especulació, perquè no tenim accés a saber el que guarden. Quan jo era a la Generalitat es va descobrir que al Govern Civil de Barcelona hi havia documentació d’alguns ajuntaments republicans de la província. No sabem la magnitud d’això, perquè no ens ofereixen informació.

Ramon Alberch Arxiu historic ciutat de Barcelona - Sergi Alcàzar

Els colombians han tingut clar que la feina d’arxiu és clau per a la reconstrucció del país

Hi ha països on no s’ha donat aquest procés d’ocultació dels documents per tal d’ocultar la història.
Jo ara treballo molt a l’Amèrica Llatina, i col·laboro sobretot amb el Centre de Memòria Històrica de Colòmbia, per fer feina sobre el procés de pau. Els colombians han tingut clar que la feina d’arxiu és clau per a la reconstrucció del país. I es vol usar els arxius per aclarir la veritat, per garantir la justícia, per procedir a la reparació de les víctimes i per garantir que això no tornarà a succeir. Els colombians estan decidits a ensenyar a la gent que la violència acaba essent sempre un camí equivocat, i es fa una tasca immensa per difondre una cultura de la pau. I els arxius s’han obert per col·laborar en el procés de pau.

Suposo, que, malgrat tot, als arxius del Sud ha d’haver-hi moltes dificultats per assumir la transició digital...
L’assignatura pendent, al Sud, és assegurar la conservació de la producció digital que fem ara. No tenen garanties que es pugui conservar un document digital del 2017. Com que és un problema de legislació, metodologia i tecnologia, en bona part també és un problema pressupostari. Quan les economies són febles, la preservació és molt difícil. A molts països es fan processos administratius electrònics, però finalment tot s’edita en paper i es guarda en paper. Les inseguretats que encara ara plantegen els sistemes tecnològics han frenat molt l’avenç de les noves tecnologies i la gent acaba assegurant-se que les coses perviuran mitjançant el paper. Això acabarà per canviar, però encara estem en moments de transició.

Ramon Alberch Arxiu historic ciutat de Barcelona - Sergi Alcàzar

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat