Palerm, capital de Sicília, 27 de març de 1702. Primers compassos de la Guerra de Successió hispànica. Juan Manuel Fernandez-Pacheco Cabrera de Bobadilla y de Zúñiga, duc d’Escalona i virrei de Felip V a Sicília, ordenava l’execució de Gennaro Capellani, líder d’un moviment social i polític que ambicionava convertir l’illa sícula en una república independent. El projecte de Capellani, que tenia el suport del Pontificat, estava clarament inspirat en els fenòmens revolucionaris català —impulsat per Pau Claris— (1640-1652/59), anglès —liderat per Oliver Cromwell— (1642-1651) i neerlandès —promogut pels germans De Witt— (1653-1672). Capellani va ser delatat per un terratinent latifundista local, el príncep de Cutó, un “capu” de la màfia nobiliària que treballava a les ordres de l’aparell de dominació hispànic.
Quina relació té l’execució de Capellani i l’origen de la màfia?
L’execució de Capellani en mans de l’aparell de dominació hispànic marcaria el final dels processos revolucionaris sicilians, iniciats mig segle abans amb Giuseppe d’Alessi (1647-1648) i Antonino Lo Giudice (1649). I si bé és cert que, poc després, hi va haver un darrer intent revolucionari (1708), la desaparició de Capellani impediria la culminació d’un projecte polític de gran importància, que hauria transportat la societat siciliana a la modernitat. Aquesta és la tesi que, majoritàriament, defensen els historiadors contemporanis sicilians. L’assassinat de Capellani i el desballestament del seu procés revolucionari no té cap relació amb l’origen del fenomen mafiós, però sí que explica el fracàs d’un procés i les conseqüències que se’n van derivar: la perpetuació del règim feudal i dels mecanismes subterranis que el combatien.
En quin paisatge sorgeix la màfia siciliana?
Els primers testimonis de l’existència del fenomen mafiós daten de principis del segle XV (tres centúries abans dels processos revolucionaris de D’Alessi, Lo Giudice i Capellani). En aquella època, Sicília era un territori amb un generós règim pluvial (sobretot a la meitat occidental), era molt poblat (disposava d’una abundant mà d’obra) i era un gran productor de cereals (proveïa de forment els mercats catalans, sobretot en èpoques de crisi de collites). Però també era una societat sotmesa a les fortíssimes tensions que anunciaven la fi de l’edat mitjana i del règim feudal. En aquell context històric, l’estat —com el coneixem nosaltres— no existia, i la policia o la justícia —per citar dues de les estructures de l’estat modern— o bé no existien o bé eren en mans dels poderosos. Els crims que perpetraven els poderosos per a reforçar un clima de terror, que era el pilar del sistema, generalment restaven impunes.
La gènesi
En aquell paisatge de violència i d’injustícia (segles XV i XVI), sorgirien una sèrie de grups que operarien com a societats secretes i que s’articularien de manera jerarquitzada a partir de la figura d’un “capu”, que, generalment, era un personatge de certa rellevància a la comunitat, però d’origen humil (un majoral, un rector parroquial, etc.). Inicialment, aquests grups s’identificaven amb l’advocació a un sant de gènere masculí (sant Pau, sant Antoni, sant Josep, etc.) i estaven integrats per homes d’una mateixa família extensa (que reconeixien un avantpassat comú). Aquesta identitat grupal (família extensa) era un fenomen molt generalitzat a l’Europa medieval. Per tant, aquelles societats mafioses primigènies no van inventar res, sinó que es van desenvolupar a partir d’uns patrons socials i culturals ja existents.
Les xarxes
Aquests grups van adquirir força a mesura que integraven gent en tots els estrats de la seva estructura: des de “suttacapu” (els que se situaven immediatament per dessota del “capu”) fins a “surdati” (els ”soldats”), i s’obrien a persones, sense distinció de gènere, que ja no eren de la família extensa originària. Per exemple, si un poderós —o algú del seu entorn— violava una nena o una dona de classe humil, la família de la víctima es posava en contacte amb algú de confiança que els dirigia fins a una societat secreta, que decidia com i quan s’impartiria justícia. A partir d’aquell moment, el cap de casa de la família de la víctima quedava per sempre vinculat, d’una manera o altra, a aquella societat, amb expressions de la naturalesa de: "... avui repararem l’honor de la teva família i demà et demanarem una cosa i tu no t’hi podràs negar".
La ràpida evolució del fenomen
Quan es van produir els primers fenòmens revolucionaris sicilians (1647-1649), el fenomen mafiós ja s’havia estès per tots els estrats de la societat. Des de finals del segle anterior, moltes famílies de la noblesa rural i latifundista siciliana havien creat estructures mafioses que operaven com a exèrcits privats (una versió pròpia del fenomen del bandolerisme) i que atacaven interessos rivals (altres famílies nobiliàries, les classes mercantils de Palerm i de Messina o l’aparell de dominació hispànic). Però el sistema de reclutament era diferent. Els surdati de les màfies nobiliàries procedien, directament, del món delinqüencial: eren els “omini di mano” (els homes de mà). Durant el segle XVII, els omini di mano de les famílies nobiliàries sicilianes assolirien el control absolut de l’ordre a les ciutats, principalment a Palerm, la capital.
On es reunien aquestes societats secretes?
Les societats mafioses primigènies (segles XV i XVI) van sorgir i es van desenvolupar en l’àmbit rural. I es reunien en indrets privats i discrets (granges o ermites aïllades). Però quan aquest fenomen arrela al medi urbà (segle XVII), el ventall d’espais s’ampliaria notablement. Els mafiosos que penjaven d’una xarxa sustentada per una família nobiliària rendien comptes a la casa-palau del patró. Però, en canvi, els que formaven part d’una organització d’arrel tradicional ho feien en espais incògnits de la trama urbana. A Palerm, el subsol del Vico del Capo és un formiguer d’enigmàtiques galeries que daten de l’època romana (Ossuna, Beati Paoli, etc.) i que eren els santuaris dels lazzari (un mot sicilià que voldria dir ”estripats” o ”esparracats”, i que es feia servir per a referir-se als soldats de les societats mafioses tradicionals).
D’on ve el nom de "màfia"?
L’origen de la màfia siciliana s’explica, també, com el resultat de l’evolució del fenomen bandoler de l’època barroca (propi de les societats on el feudalisme es resistia a desaparèixer) i de la supervivència d’aquestes dinàmiques (que es dona en aquells països on el feudalisme no cauria). La repressió hispànica —amb la inestimable col·laboració de la noblesa latifundista local— contra els revolucionaris sicilians, que es rebel·laven al clam de "Fora lu spagnolu!" (Fora els espanyols!), impediria superar el règim feudal i perpetuaria els mecanismes —inicialment de defensa—, que es transformarien i sofisticarien com a instruments de poder al marge del sistema. Aquells surdati que desafiaven tots els patrons socials i tots els codis legals, serien anomenats "mafiusu" (un mot sicilià que equival a l’adjectiu català “pintxo” o valencià “valent”).
