Chavela Vargas és la veu de la desolació. Una ànima esgarriada que posa a plorar fins i tot al diable en persona. Una mexicana que va néixer a Costa Rica, una dona amb esperit de mascle, una alcohòlica que es va enamorar del tequila i de mil amants però que va estar sola massa vegades. Una lesbiana a l'ombra que va revolucionar els patrons socials com cap. Que li va cantar al dolor com cap. Una amiga per a Frida Kahlo, una pupil·la per a José Alfredo Jiménez, una musa per a Pedro Almodóvar, "el seu marit a la terra". Una cantant de ranxeres genuïna per a Ava Gardner o Elizabeth Taylor. Aquest divendres es compleixen deu anys de la seva mort i La Chamana continua sent referent per la seva música però, sobretot, per la seva personalitat de batalla, lliure i única: ningú no podrà trencar-se mai com Chavela.
Quién supiera reír como llora Chavela és potser la millor frase que s'ha escrit per descriure una personalitat. La va escriure Joaquin Sabina per reflectir com era Chavela. Va explicar Sabina en el seu moment que un dia la cantant li va dir que ella vivia al bulevar de los sueños rotos, i que ell va haver de fer-li una cançó amb aquesta frase: llavors Álvaro Urquijo, líder de Los Secretos, la va musicar, i així va néixer Por el bulevard de los sueños rotos, una biografia en 4 minuts que explica qui és aquesta gata valiente de piel de tigre con voz de rayo de luna llena. Qui sabés riure com plorava Chavela. Qui sabés caure a les cendres i aixecar-se com Chavela, tan impetuosa, tan magnànima. "Des de Jesucrist, ningú no ha obert els braços com ella", va sintetitzar Almodóvar.
La més macha entre els mascles
Isabel Vargas Lizano va néixer a Costa Rica el 17 d'abril de 1919. Àries de soca-rel, personalitat aclaparadora, no li va agradar que li diguessin el que havia de fer i, molt menys, com havia de ser. Va créixer sense sentir-se estimada. Plorava quan recordava la seva infantesa, les seves estones en absoluta solitud, aquella vegada que el capellà la va fer fora de l'església. Va marxar a Mèxic per alliberar-se d'una família que no l'acceptava. I allà va començar a teixir-se la llegenda: va morir Isabel i va néixer Chavela. Els seus inicis al país de les cantines i els mariatxis van estar marcats pels patrons socials, però li van durar poc. Després de treballar de cuinera, cambrera o conductora de cotxes privats, va començar a fer algunes presentacions artístiques, però els talons i els vestits escotats tradicionals de les cantants mexicanes no estaven fets per a ella.
Als 80 la van donar per morta, encara que en realitat estava malvivint, sense diners i deixant-se cuidar per algunes amistats mentre es recuperava de la seva addicció; va tornar als 90 i es va acabar de crear el mite
Es va convertir en la primera dona en pujar a un escenari amb pantalons, desafiant la societat catòlica i masclista, i sembrant el que es convertiria en un estil inconfusible que va revolucionar la música ranxera i les melodies regionals mexicanes. Va convertir el cant folclòric de les tragèdies amoroses en plors desconsolats. I li era igual que l'anomenessin marimacho. Si calia ser un mascle en terra d'homes, ella seria la més macha entre els mascles. El seu secret a crits era la seva orientació sexual, encara que no va ser fins als 80 anys quan va reconèixer públicament que era homosexual. Mai no va pretendre ser una icona per al moviment, però avui dia se la reconeix com un gran referent de la diversitat sexual per ser una persona que es va avançar al seu temps i que sempre va viure anteposant els seus principis a una societat clarament patriarcal.
A l'escenari —i en la vida en general—, la seva desimboltura va venir potenciada per l'alcohol, el seu fidel amic i amant. Chavela va arribar a dir que s'havia pres més de 40.000 litres de tequila en vida. "L'alcoholisme és una dependència de l'ànima, una malaltia de solitud, d'abandonament, d'estar envoltat de molta gent i, al final, res", explica ella mateixa a Chavela, el documental sobre la seva figura que va estrenar Netflix fa un parell d'anys. No concebia cantar sense beure; la problemàtica va ser tal que els seus concerts màgics es van convertir en un espectacle dantesc. Als 80 la van donar per morta, encara que en realitat estava malvivint, sense diners i deixant-se cuidar per algunes amistats mentre es recuperava de la seva addicció. Va tornar als 90 i es va acabar de crear el mite. Va trobar a Espanya tot el reconeixement que li va ser negat a Mèxic de la mà d'Almodóvar, Martirio o Miguel Bosé, entre altres artistes de la faràndula madrilenya, i va ser a Mèxic on va acabar d'assentar una carrera de més de 50 anys.
Chavela Vargas somiava en morir damunt d'un escenari. Quan ja se sabia fluixeta i veia la mort fent voltes a prop seu, va voler tornar a Madrid per fer un últim concert. No es va complir el seu somni aquella nit —la de morir-se cantant— però va acabar ingressada i va demanar ràpidament que la portessin a Mèxic, la terra que la va adoptar, allà on volia morir. Va aconseguir tornar a la seva casa de Tepoztlán. I diuen que les últimes paraules de la creadora de La Llorona, En el último trago o Macorina van ser: "Me'n vaig amb Mèxic al cor". I ja en fa 10 anys.