Madrid, 7 de març de 1705. Fa 319 anys. La Guerra de Successió hispànica (1701-1715) ja s’havia traslladat a territori peninsular. Les forces de l’aliança internacional austriacista ja havien pres Gibraltar, acumulaven exèrcits a Portugal i preparaven el desembarcament a Catalunya. I en aquell context de conflicte imminent, el rei Felip V, primer Borbó al tron hispànic, signava un decret que deia: “Siendo preciso los Cuerpos de Españoles que sirven en la frontera de Portugal para su defensa, y no bastando las levas mandadas hacer, se ha tenido por medio más conveniente y proporcionado quintar por las reglas (...) mandamos (...) forméis listas de las personas que fueran hábiles para servir en la guerra (...) que de los comprendidos en la lista se saque por suerte de cinco uno”. Sorgien les quintes, la primera forma moderna de servei militar obligatori.
Els precedents medievals: la host baronial
Felip V o, més ben dit, els francesos Jean Orry i Marie-Anne de la Trémoille —els veritables governants d’aquella primera etapa borbònica— no van inventar res. El servei militar amb caràcter obligatori era una de les servituds que oprimien la població humil en els règims feudals de la baixa edat mitjana (segles XI a XV). A la Catalunya Vella (com a Bretanya o a Sicília, per exemple) els pagesos estaven obligats a incorporar-se a la host del seu baró territorial quan se’ls requeria, que volia dir, paradoxalment, quan un altre magnat amenaçava el domini i el patrimoni del seu opressor. Però, a Catalunya (primer país que inicia el desballestament del règim feudal) aquest “mal ús” desapareixeria el 1486, després del triomf dels revolucionaris remences.
Els precedents medievals: el 'princeps namque'
També a Catalunya, el conjunt de la població masculina estava obligada a una prestació militar d’origen medieval anomenada princep namque, que, discretament allotjada a les Constitucions de Catalunya (l’evolució dels Usatges de Barcelona) havia sobreviscut a la desaparició de la host baronial. El princeps namque deia, bàsicament, que el príncep o home principal de Catalunya —és a dir, el comte de Barcelona, com a sobirà de la corona catalanoaragonesa o, més tard, de la monarquia hispànica— tenia la potestat de cridar a les armes tots els homes útils per a la defensa en cas d’amenaça a la seva persona o d’invasió del seu domini. Però aquesta càrrega no contemplava els reclutaments regulars i periòdics ni permetia traslladar els soldats de lleva fora de territori català.
La mili del primer Borbó
En canvi, el servei militar obligatori que decreta el primer Borbó, si bé s’impulsa a partir d’una amenaça al seu poder (acumulació d’exèrcits aliats a Portugal) i es destina a territori hispànic (lleva, exclusivament, a les províncies fronteres amb Portugal), les condicions que imposen als reclutats són molt pitjors que les dels catalans subjectes al princeps namque. Els primers soldats de lleva borbònics quedaven lligats a aquella condició imposada per un espai de temps de tres anys. Tant si la guerra que havia motivat aquella lleva es resolia en qüestió de setmanes com si es perpetuava en el temps. I podien ser traslladats fora de territori hispànic si l’evolució d’aquell conflicte desplaçava els fronts de guerra cap a un altre quadrant geogràfic.
La societat castellana i el projecte borbònic
Però un decret posterior signat pel mateix Felip V (molt probablement, també, per iniciativa del duet Orry-Trémoille) revela que aquella llei de quintes (i les seves conseqüències) no va generar cap mena d’entusiasme entre la societat castellana de l’època. El 16 de març de 1706, Catalunya, el País Valencià i Mallorca ja havien posat Felip V de potes al carrer. I l’exèrcit aliat ja havia travessat la frontera hispanoportuguesa per Extremadura. I el decret del Borbó diu: “Ha llegado a nuestra noticia que muchos soldados (...) desertan de los Ejércitos y venden las armas, caballos y vestidos con la seguridad y patrocinio que hallan en los pueblos, por abrigarles las Justicias y vecinos de ellos, faltando los unos y los otros (...) a lo que es tan de nuestro Real servicio”.
La mili de Carles III
El sistema de lleves de Felip V sempre va anar ranquejant. Fins que passats seixanta-cinc anys (1770) el seu fill Carles III, obligat per les circumstàncies (els britànics havien ocupat l’Havana i amenaçaven Cartagena d’Índies), va decidir generalitzar el sistema arreu dels dominis borbònics peninsulars. No obstant això, les quintes van ser molt impopulars a Catalunya. Tant que, des de l’ocupació borbònica del país (1714), la pressió fiscal i les quintes van ser els punts de conflicte recurrents entre la societat catalana i el règim borbònic. Segons la professora Núria Sales, el règim borbònic acabaria prescindint dels quintos catalans per la poca col·laboració de les autoritats civils en el sistema de reclutament.
La mili d’Alfons XII i d’Alfons XIII
El 4 d’abril de 1870, els britànics ja no eren a l’Havana, però l’amenaça al domini espanyol havia passat a mans dels independentistes cubans. Poc abans, el general Prim (que secretament negociava la venda de Cuba als nord-americans a canvi de l’equivalent al dèficit espanyol), havia decretat, amb caràcter general, el reclutament forçós d’un de cada cinc homes considerats aptes per a la guerra. Aquella lleva va ser molt contestada a Catalunya, i és ben coneguda la resistència de la vila de Gràcia. La reacció del capità general Gaminde va ser enviar diverses companyies d’infanteria i d’artilleria que van bombardejar insistentment la vila, provocant l’enfonsament de diversos edificis i la mort de vint-i-set persones.
La campana de Gràcia
La campana de Gràcia seria el símbol de tot allò que era contrari al despropòsit del servei militar obligatori. La Marieta (el nom popular de la campana) va brandar nit i dia durant els cinc dies de bombardeigs incessants sobre la vila (4 al 9 d’abril de 1870). I la dona anònima que brandava la campana, que va resultar ser una veïna d’edat avançada, acabaria detinguda, trasllada i reclosa al penal d'Alcalá de Henares (Castella). Gaminde no ho va voler acabar aquí i quan l’exèrcit espanyol havia trencat l’heroica resistència dels veïns de Gràcia, va autoritzar un infame saqueig de botigues, cellers, obradors, petites fàbriques i cases particulars, que era el missatge d’escarment que enviava a tots els pobles i ciutats del país.
La Rosa de Foc
La revolta de Gràcia escenifica la tensa relació entre Catalunya com a país i el servei militar obligatori com a instrument de dominació de l’Espanya borbònica. La Revolta de les Quintes de Gràcia havia estat la primera, però no seria l’última. Les quintes per anar a les guerres de Cuba (1870-1898) van ser molt contestades per la societat catalana. Però el 14 de juliol de 1909 començaria una història amb una final totalment imprevist. Aquell dia embarcaven els primers reservistes catalans cap a la Guerra d’Àfrica. En la primera fase d’aquell conflicte, la lleva catalana representava el 50% del total, però Catalunya censava el 15% de la població espanyola. La massacre del Barranco del Lobo, amb més de 1.000 morts catalans, desembocaria en la Setmana Tràgica.
