L’Havana (capital de la, llavors, colònia espanyola de Cuba), dimarts 15 de febrer de 1898, tres quarts de deu del vespre. Fa 128 anys. El cuirassat de l’armada naval nord-americana USS Maine, ancorat al port amb autorització de les autoritats militars espanyoles, esclatava en mil bocins. El govern nord-americà reaccionaria, immediatament, acusant el poder colonial espanyol de ser al darrere d’aquella agressió i, durant les setmanes posteriors, la societat nord-americana i la seva Cambra de Representants crearien un estat d’opinió favorable a la guerra. Després d’una ràpida maduració de tan sols deu setmanes, el 25 d’abril de 1898 el president William McKinley —del Partit Republicà— declararia la guerra a Espanya. Però, qui era McKinley, què perseguia, realment, i com es va fabricar aquella guerra?
Què hi feia l’USS Maine a l’Havana?
El govern dels Estats Units havia enviat l’USS Maine a l’Havana, oficialment per a “vigilar i protegir els interessos nord-americans que podien estar amenaçats per efecte del conflicte entre l’exèrcit colonial espanyol i les forces independentistes cubanes”. Una lectura mínimament atenta revela que Washington no ocultava el seu posicionament amb relació a aquell conflicte. I això és el que va llegir el govern espanyol del president Sagasta —del Partit Liberal—, que autoritzaria l’atracament de l’USS Maine al port, però no estalviaria els retrets a Washington pel que considerava una “descortesia”. Però el que no sospitaven els espanyols —i això diu ben poc dels seus serveis secrets— era el que acabaria passant; i en una castissa reacció van enviar el cuirassat “Vizcaya” a Nova York i el van fer atracar sota l'Estàtua de la Llibertat.
L’ambició projectiva nord-americana cap al Carib
La doctrina Monroe “Amèrica per als americans”, formulada tres quarts de segle abans (1823) havia assolit la seva maduresa política. Al tombant dels segles XIX i XX, els Estats Units ja era la primera potència del continent americà, i la seva ambició expansiva es projectava en totes les direccions. El 1821 havien adquirit Florida als espanyols. I el 1862, el president Lincoln, el secretari de guerra Seward i el general McClelland havien mantingut una sèrie de converses amb un grup de militars espanyols —el general Prim, els coronels Cortázar i Detendre i el brigadier Milans del Bosch (avantpassat del colpista del 23-F)—, que la investigació historiogràfica moderna (professor Pere Anguera, Universitat Rovira i Virgili) situa com el primer contacte seriós per negociar la venda de la colònia espanyola de Cuba als Estats Units.
De Lincoln a McKinley
La Revolució Gloriosa espanyola (1868) comportaria el destronament i l’expatriació de la reina Isabel II. I el general Prim (Reus, 1814) —un dels negociadors de Washington— esdevindria l’home fort del poder espanyol (1869). Prim, com a home d’estat i com a estrateg militar, intuïa el desastre que es produiria posteriorment i hauria pactat la venda de Cuba per 400 milions de dòlars, l’equivalent al dèficit públic espanyol del moment. La idea de Prim era començar el seu govern sense llastres, però la seva mort (1870) condemnaria aquell projecte al fracàs. Passats vint-i-vuit anys, els actors d’aquell repartiment eren uns altres. Lincoln i Prim havien desaparegut d’escena, assassinats el 1865 i el 1870, respectivament. I els nous actors d’aquell repartiment, McKinley i Sagasta, no tenien gens d'interès a recuperar el paper dels seus antecessors.
Qui era McKinley?
McKinley era un producte del concepte “self-made man”, fabricat i inoculat a l’ADN de la societat nord-americana pels “pares de la pàtria” (els herois de la Guerra de la Independència i primers dirigents del país). I era un home de profundes conviccions religioses (era un fidel feligrès de l’Església Metodista) que havia transitat per totes les estacions del particular viacrucis que s’esperava d’un prohom dels Estats Units: una heroica trajectòria a l’exèrcit (havia estat un destacat oficial de la Unió durant la Guerra Civil, 1861-1865), una exitosa carrera professional (havia escalat, amb paciència i amb confiança en les seves forces, tots els graons de la política de Washington), i una irreprotxable vida familiar (era un pare sacrificat que havia perdut les seves dues úniques filles i un espòs abnegat a la cura de la seva dona malalta).
L’ús de la força
I tot això l’havia convertit en un dirigent fred i contundent. McKinley, a diferència de Lincoln, no contemplava altre camí que l’ús de la força. La investigació historiogràfica no ha pogut provar l’autoria de la voladura de l’USS Maine, però els esdeveniments immediatament posteriors assenyalen directament el president McKinley com el “fabricant” d’aquella estratègia. Tot seguit a l’explosió apareixerien en escena Joseph Pulitzer i William Randolph Hearst, grans propietaris de premsa i elements destacats del Partit Republicà del president McKinley, que desplegarien una agressiva campanya amb l’objectiu de crear un estat d’opinió favorable a la guerra. L’èxit d’aquella campanya permetria que, en tan sols deu setmanes, el Congrés dels Estats Units votés a favor d’una intervenció militar a Cuba i el president declarés la guerra a Espanya.
La resposta espanyola
Dos dies abans que McKinley declarés la guerra (23 d’abril de 1898), la reina-regent Maria Cristina —en nom del rei-nen Alfons XIII— i el president Sagasta, se li avançaven. Mai ningú ha entès aquella declaració. L’enorme diferència entre els potencials bèl·lics nord-americà i espanyol (a favor dels Estats Units, naturalment) ja l’havia advertida el general Prim trenta-sis anys abans (1862). Els vaixells espanyols, fabricats amb fusta, no tenien cap possibilitat en un combat naval contra els nord-americans, construïts amb metall. I les forces terrestres espanyoles, nodrides amb soldats de lleva arrencats de les seves cases i de les seves famílies i abandonats a una escassa alimentació i a les malalties que els delmaven; no resistirien ni tres mesos un exèrcit nord-americà, ben armat i proveït i, en bona part, professionalitzat.
Que el temps dicti sentència
La darrera vegada que Espanya es va enfrontar als Estats Units va ser per posar la làpida i l’epitafi al seu Imperi d’ultramar, construït a sang i foc pels Reis Catòlics i els seus successors immediats, durant els segles XV, XVI i XVII. A la Conferència de Pau de París (desembre, 1898), els espanyols van haver de lliurar les seves darreres colònies d’ultramar als nord-americans i assumir el deute públic de l’illa de Cuba, xifrat en 400 milions de dòlars. Molt lluny dels 400 milions de dòlars a cobrar que, trenta-sis anys abans, havia negociat el general Prim. En una pròxima ocasió —en un proper conflicte, si es dona el cas—, ¿podria ser per posar làpida i epitafi a un imperi peninsular construït, també a sang i foc, pel règim borbònic durant i després de la guerra de Successió? Que el temps dicti sentència.
