Madrid, 25 d’octubre del 1924. Fa 100 anys. Francisco Largo Caballero, secretari general de la UGT i membre de l’executiva del Partit Socialista Obrer Espanyol, acceptava la proposta dels seus companys vocals del Consell Superior de Treball, Comerç i Indústria per a ser el seu representant al Consell d’Estat del règim dictatorial de Primo de Rivera. UGT i PSOE assolien el dubtós honor de ser les primeres —i fins ara les úniques— organitzacions de tradició democràtica que, en el decurs de la història contemporània espanyola, han col·laborat amb un règim dictatorial. El paper de Largo Caballero genera molts interrogants. Què hi feia un dirigent ugetista i socialista en un organisme de la dictadura? I per què se'n va promoure l'ascens a una posició de més gran responsabilitat dins d’aquell règim?
El context
Un any abans (15 de setembre del 1923), Miguel Primo de Rivera —capità general de Catalunya— perpetrava un cop d’estat que posava fi a mig segle de règim constitucional. Primo de Rivera va liquidar l’anomenat règim de la Restauració borbònica (1874-1923) amb el suport entusiàstic del rei Alfons XIII, de les classes oligàrquiques madrilenyes i dels sectors més reaccionaris de les burgesies industrials catalana i basca. Primo de Rivera va assaltar el poder amb la pretesa missió de remuntar la crisi econòmica i de posar fi a la xacra del pistolerisme, sobretot del sindical (que era el que preocupava als seus suports). Però quan va ser al poder, es va revelar el seu autèntic propòsit. Primo de Rivera era un furibund nacionalista espanyol que ambicionava convertir l’estat espanyol en una gegantina i sinistra caserna militar.
Què van fer Alfons XIII i Primo de Rivera
Primo de Rivera —sempre amb el suport d’Alfons XIII— va tancar les Corts, va intervenir i desballestar la Mancomunitat (l’organisme creat per a conduir Catalunya a la restauració de l’autogovern i a la modernitat), va il·legalitzar tots els partits polítics i tots els sindicats, va clausurar totes les diputacions provincials i tots els consistoris municipals de l’Estat, va prohibir i perseguir l’ús públic de les llengües no castellanes, i va prohibir i perseguir l’exhibició pública de símbols no estatals (com la senyera de Catalunya). I, en aquest context de repressió, apareixen —col·laborant amb la dictadura— les figures de Francisco Largo Caballero, dirigent de la UGT (teòricament il·legalitzada) i de Julián Besteiro Fernández, dirigent del PSOE (també teòricament il·legalitzat).
La rebel·lió de les bases
La promoció de Largo Caballero a les altes instàncies del règim dictatorial i el suport de Besteiro a aquesta cursa, van generar un gran debat entre les bases ugetistes i socialistes de l’època. Largo Caballero i Besteiro van defensar la col·laboració ugetista i socialista amb la dictadura en virtut d’una estratègia que van anomenar “intervencionista”. Però les fonts documentals ens parlen d’una gran rebel·lió a les bases, que va posar en qüestió el lideratge d’aquests personatges. La UGT i el PSOE es van convertir en un quadrilàter pugilístic, fins que els seus respectius dirigents van introduir al debat el “problema catalán”. El rebuig frontal a les reivindicacions autonomistes catalanes esdevindria, de sobte, el factor decisiu que cohesionaria, de nou, el socialisme espanyol.
Per què el “problema catalán” va cohesionar el socialisme espanyol?
El PSOE del 1924 es podria considerar l’evolució socioideològica del sector més progressista del món liberal espanyol del segle XIX, que seria el formulador del nacionalisme espanyol modern, inspirat en el jacobinisme republicà francès. Per tant, dins del PSOE hi habitava —i hi habita!!!— un component nacionalista espanyol molt potent. Si a tot això hi sumem que, el 1924, un segment important de la societat espanyola, amb independència de la seva extracció social, encara no havia paït la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines (1898), i que aquest mateix segment associava les reivindicacions catalanes d’autogovern al procés independentista de les antigues colònies, i les contemplava com una amenaça per a la unitat d’Espanya (a la matriu del vell imperi!!!), s’explica el càlcul de Largo Caballero i de Besteiro.
Per què Primo de Rivera va convidar Largo Caballero a formar part del seu govern?
El cop d’estat de Primo de Rivera s’havia impulsat amb el pretès objectiu de “regenerar la patria”. I Primo de Rivera, cercant suports que legitimessin el seu règim dictatorial, va girar la mirada cap a una part de l’oposició democràtica clandestina. El PSOE era una organització política moderna, dirigida per líders estrategues i ambiciosos, i cridada a ser un dels relleus dels esgotats partits dinàstics que havien governat l’estat espanyol des del 1833. I la UGT, estretament vinculada al PSOE i allunyada de la radicalitat anarquista de la CNT, també. I això seria el que explicaria l’atansament, inicialment clandestí, entre aquestes organitzacions i el règim dictatorial. En aquell escenari, el PSOE i la UGT representarien el paper de l’esquerra pretesament ordenada i civilitzada, contraposada a la resta de les esquerres, pretesament assilvestrades.
Per què Largo Caballero i Besteiro van acceptar l’oferta de Primo de Rivera?
El pla de Primo de Rivera, a mitjà o llarg termini, consistia a restaurar el règim constitucional i fabricar un sistema democràtic bipartidista de pessebre. I el paper que Primo de Rivera, Besteiro i Largo Caballero li havien reservat al PSOE i a la UGT era el de Sant Josep i el de l’Àngel Anunciador, respectivament. El de la Mare de Déu quedava per a un partit de dretes, que resultaria de l’oportuna transformació de la Unión Patriótica (partit únic creat pel dictador després del cop d’estat). Largo Caballero i Besteiro, embriagats d’ambició, van veure l’oportunitat de convertir el PSOE, per primer cop en la seva història, en partit de govern. I la UGT, en la seva reserva ideològica. I no els va importar fer Pasqua i Rams amb el règim que, entre moltes altres coses, havia intervingut i desballestat la Mancomunitat de Catalunya.