Charlotte Amalie (capital de les Índies Occidentals daneses, actualment Illes Verges nord-americanes), 31 de març de 1917, fa 109 anys, una companyia de marines dels Estats Units hissava la bandera de les “barres i estrelles” i feia efectiva la presa de possessió del territori que l’Administració de Washington havia adquirit —unes setmanes abans— per vint-i-cinc milions de dòlars. En l’acord de venda, els danesos (la metròpoli colonial des del 1666) van introduir una sèrie de clàusules, una de les quals actualment resulta especialment reveladora: els Estats Units renunciaven —a perpetuïtat— a fer qualsevol reivindicació territorial sobre Groenlàndia. Però per què els danesos van fer signar aquella clàusula? Què temien? I des de quan els Estats Units ambicionaven el domini de la gran illa danesa de Nord-amèrica?
Els “pares de la pàtria”
Les Tretze Colònies havien aconseguit la independència el 1783, després de derrotar, militarment, els britànics. I havien esdevingut els Estats Units el 1789, després de negociar, redactar, aprovar i promulgar la Constitució que articulava la unió d’aquelles tretze antigues colònies. Però el mapa que imaginaven les noves classes dirigents nord-americanes —els anomenats “pares de la pàtria”— anava molt més enllà dels límits territorials de les antigues Tretze Colònies. Durant el desplegament dels tres estadis que dibuixen el procés revolucionari —la resistència (1765-1775), la guerra (1775-1783) i la creació de la Unió (1783-1789)—, els “pares de la pàtria” van fabricar i divulgar una idea expansiva —territorial i cultural— que marcaria decisivament el futur dels Estats Units des de l’endemà del seu naixement.
La ideologia dels “pares de la pàtria”
Aquesta idea sostenia que els Estats Units era una nació amb una particularitat que la diferenciava de la resta. Havia nascut a una banda de la “frontera” que separava dos mons excloents: la terra civilitzada dels colons d’origen europeu versus la terra salvatge i inhòspita dels indígenes. I la missió divina dels Estats Units era empentar la frontera i exportar arreu del continent nord-americà —arreu!!!— els beneficis de la ciència, els principis liberals de la democràcia i la llibertat de culte. Una idea que es projectaria amb força durant els governs dels “pares de la pàtria” (el primer mig segle d’independència) i que, més enllà d’aquella generació de governants, es transformaria en les particulars “taules de Moisès” de la societat nord-americana.
La primera empenta a la “frontera”
La primera empenta important de la “frontera” es va produir tan sols catorze anys després de la creació de la Unió. El 1803, el govern dels Estats Units adquiria la colònia francesa de Louisiana (el territori de les valls dels rius Missouri i Mississipi, des del golf de Mèxic fins als Grans Llacs) i pagava quinze milions de dòlars de l’època. Amb la compra de la Louisiana (més de dos milions de quilòmetres quadrats) i la posterior ocupació dels territoris nadius d’Ohio, Indiana i Michigan (1804-1809), els Estats Units duplicaven superfície. Però el més important era que aconseguien empentar la “frontera” des de la línia dels Apalatxes (el límit occidental de les antigues Tretze Colònies) fins a les Rocalloses. Un formidable impuls de més de 2.000 quilòmetres lineals que els aproximava a l’objectiu de l’oest: la costa de l’oceà Pacífic.
La segona empenta de la frontera
Tan sols vuit anys després de la primera empenta, i amb la Gran Bretanya embrancada en les guerres napoleòniques (1803-1815), els nord-americans van ocupar la colònia britànica del Canadà (1812-1814), amb el Quebec inclòs, que havia passat a domini de Londres després de la guerra dels Set Anys (1756-1763). En aquell moment, el canal de Panamà només era un projecte (no es construiria fins un segle després, el 1914), i l’objectiu del govern del president James Madison —un dels “pares de la pàtria”— era desplaçar la frontera fins al cercle polar àrtic per a dominar la ruta naval del pas del Nord, indispensable per a controlar la navegació entre els ports nord-americans de l’Atlàntic i els que construirien en un futur després d’ocupar la meitat nord de Mèxic (1836-1848) i situar la “frontera” a la costa de l’oceà Pacífic.
Alaska i les Illes Verges, dos vèrtexs d’un mateix triangle
La guerra entre britànics i nord-americans (1812-1814) acabaria en taules. Els britànics conservarien el domini del Canadà, però els nord-americans mai no renunciarien al seu projecte expansiu cap al cercle polar àrtic. Passat mig segle, el 1867, el govern del president Andrew Johnson formalitzava la compra d’Alaska als russos per 7,2 milions de dòlars de l’època. Johnson ja no era un “pare de la pàtria”, però participava plenament de la ideologia creada a l’alba de la nació nord-americana, i la compra d’Alaska formava part d’aquella estratègia expansiva (era un dels vèrtexs de la ruta naval del pas del Nord). Passat mig segle (1917), el govern del president Thomas Wilson formalitzaria la compra de les Illes Verges daneses, estratègicament situades a la boca est del canal de Panamà, inaugurat, tan sols, tres anys abans (1914).
Groenlàndia, al punt de mira dels Estats Units
Han passat més de cent anys de la construcció del canal de Panamà (1914), però la nova geopolítica internacional, amb un progressiu desplaçament de l’eix mundial cap a Extrem Orient, i el canvi climàtic, amb el desgel dels pols, han renovat l’interès per la ruta naval del pas del Nord. No tan sols perquè és el camí més ràpid entre els ports nord-americans del Pacífic i els de l’Atlàntic, sinó que també és el més curt entre els ports d’Extrem Orient i d’Europa. Per tant, al marge, dels recursos naturals que “dormen” al subsol de Groenlàndia, el domini del seu territori —especialment el de les seves costes— resulta indispensable per al control de la navegació comercial..., i militar!!!, a l’Atlàntic Nord, que és on es lliuren els combats pel lideratge del planeta des de fa segles.