Lisboa (regne de Portugal), 1 de desembre de 1640. Fa 385 anys i escaig. Els estaments de poder portuguesos coronaven Joan de Bragança, que regnaria com a Joan IV, i Portugal se separava de l’edifici polític hispànic. Després d’una llarga guerra (1640-1668), Portugal no tan sols confirmaria la seva independència, sinó també la possessió sobre les colònies que havia creat amb anterioritat a la incorporació a la monarquia hispànica (1580). Brasil, Madeira, Açores, São Tomé, Guinea, Angola, Moçambic, Goa, Malaca, Moluques i Macau passarien a formar part, de nou, del restaurat imperi colonial portuguès. Excepte Ceuta, conquerida per Portugal el 1415, que continuaria formant part de la monarquia hispànica.
Ceuta era, inicialment, portuguesa?
El 21 d’agost de 1415 —cent seixanta-cinc anys abans de la incorporació portuguesa a l’edifici polític hispànic— les tropes del rei Joan I de Portugal van desembarcar i conquerir Ceuta, fins llavors en poder de l’Imperi marínida o amazic. El propòsit de Portugal era obtenir una part essencial del control sobre el trànsit de l’estret de Gibraltar i, sobretot, de les noves rutes de navegació cap a les fonts de proveïment dels productes de luxe de l’època (or, esclaus, espècies) a l’Àfrica atlàntica. Durant el "període portuguès" (1415-1580), Ceuta seria, també, la base d’operacions portugueses al nord d’Àfrica, com per exemple el projecte del rei Sebastià I —desaparegut en combat— que ambicionava expandir Portugal sobre l’Imperi marínida.
Per què Ceuta no va retornar a Portugal?
El passat portuguès de Ceuta (1415-1580) ha restat en l’escut de la ciutat, que és una rèplica del de Portugal i que no és poca cosa. Ara bé, la pregunta és: ¿per què quan Portugal s’independitza (1640), les oligarquies de Ceuta no secunden la revolució portuguesa, com ho van fer les classes dirigents portugueses o les classes criolles de l’antic Imperi colonial portuguès? Per la composició i el lideratge sociològic de la població. Mentre que a Portugal i a les seves antigues colònies les potents classes mercantils impulsarien la revolució, a Ceuta les oligarquies locals, representades per militars portuguesos però totalment dependents de l’aparell hispànic, ho impedirien. Els seus salaris venien directament de la cancelleria de Madrid.
El motiu econòmic va ser l’únic?
La historiografia ha insistit molt en la qüestió econòmica per a explicar la posició de Ceuta —de les seves classes dirigents— durant la revolució portuguesa de 1640. Però aquesta qüestió econòmica desemmascara una segona raó tant o més poderosa que la primera: la confiança. Un simple cop d’ull a l’evolució dels fets a Ceuta després de la coronació de Joan IV a Lisboa (1640) delata que els militars portuguesos destacats a Ceuta no tenien cap confiança en el nou Estat portuguès. Perquè eren famílies que havien prosperat a l’ombra del poder hispànic i temien ser represaliades? Sembla que sí. Perquè pensaven que el nou Estat portuguès no garantia la defensa de Ceuta com ho podia fer la monarquia hispànica? També sembla que sí.
Ceuta forma part d’una realitat "hispànica" des de l’any de la picor?
El nacionalisme contemporani espanyol argumenta que Ceuta forma part d’una realitat "hispànica" des de l’antiguitat. Sosté que, a les acaballes de l’Imperi romà (segle IV), la província Mauritània Tingitana (el terç nord de l’actual Marroc) amb Ceuta va ser incorporada a la Diòcesi (regió) d’Hispània. Sosté que, després del col·lapse de l’Estat romà (segle V), Ceuta va passar, diverses vegades, d’hispanovisigots a bizantins (romans orientals). I sosté un origen tan íntimament lligat a la "Hispània" peninsular, fins a afirmar que Ceuta va ser la plaça on es va ordir la "terrible" traïció al rei hispanovisigot Roderic, que va enterrar la seva ànima i el seu regne al riu Guadalete (711), batalla que marcaria l’inici de la conquesta àrab de la península.
I realment és així?
Ceuta ha estat i és una plaça amb extraordinari valor estratègic. I això ha comportat els múltiples canvis de domini que ha conegut en el decurs de la seva història. Un dels darrers —i que ens pot donar més perspectiva — és la conquesta portuguesa de 1415. Amb aquesta operació militar els portuguesos van impulsar una gegantina neteja ètnico-religiosa que va deixar la ciutat buida i totalment en mans del nou poder. La mateixa operació que els castellans perpetrarien a Granada (1492) o que els catalans havien perpetrat a l’Alguer (1354). Aquestes substitucions demogràfiques eren habituals a l’època. I encara ho són, en l’actualitat. Per tot això, els arguments del nacionalisme espanyol s’esfondren, com ho fan els arguments del panhel·lenisme que reclama la sobirania grega sobre Istanbul.
Com acabarà la crisi de Ceuta?
El destí de Ceuta i Melilla està més que decidit. Sigui quin sigui el color del govern espanyol del moment, Espanya lliurarà Ceuta i Melilla —més d’hora que tard— al Marroc com en el seu moment el règim nacionalcatòlic de Franco va lliurar el Sàhara Occidental i Sidi Ifni als marroquins, repatriant la població espanyola que hi vivia. La pregunta no és quan sinó com ho entomarà la societat espanyola quan això passi. I en aquest punt, l’experiència de la història ens revela que, molt probablement, es produirà una crisi política de dimensions colossals com la que va seguir la pèrdua de Cuba (1898), que posarà la làpida, l’epitafi i la corona al règim del 78. I en aquell moment s’obrirà una nova finestra d’oportunitat per a l’independentisme català.