Gènova, 24 d’abril de 1625. Fa 400 anys. Les forces navals de la monarquia hispànica impedien que els exèrcits del regne de França i del ducat independent de Savoia conquerissin la República de Gènova. La victòria hispànica perllongaria el control de Madrid sobre el “corredor espanyol” —que connectava, per terra, Gènova amb els Països Baixos; i que encerclava França per l’est— durant uns quants anys més. Però posaria en relleu un escenari econòmic ruïnós que ja no tenia cap mena de solució. Dos anys més tard (1627), el rei Felip IV i el seu primer ministre Olivares, decretaven la suspensió de pagaments de la monarquia hispànica.
La suspensió de pagaments de 1627 no era la primera. Des de la creació de l’edifici polític hispànic (1479), la monarquia catòlica havia decretat tres suspensions de pagaments (1557, 1575 i 1607) que havien arrossegat altres potències i que havien provocat la ruïna d’algunes nissagues importants de banquers. Però la de 1627, pel seu impacte internacional, seria la que marcaria el principi de la fi de la monarquia hispànica com a primera potència mundial; i l’inici de la fabricació d’una idea que, en absència de jueus i moriscos (expulsats els 1492 i el 1609), assenyalaria els catalans com els autèntics responsables de tots els mals que corcaven l’Imperi espanyol.
La Unión de Armas
La Monarquia Hispànica era un edifici polític d’arquitectura foral. Allò que contemporàniament diríem confederal. I això volia dir que la relació entre Catalunya i el poder central era bilateral. Les aportacions fiscals i militar catalanes es negociaven a les corts Catalunya-poder central (cada cop que es coronava un nou rei hispànic) i, en situacions d’emergència, les institucions permanents (Generalitat-cancelleria reial) pactaven aportacions extraordinàries. Aquest model era extensible a la resta de països d’aquell edifici polític. Per tant, quan els actuals historiadors espanyols defensen la idoneïtat de la Unión de Armas que proposava Olivares —el projecte d’unificació tributària i militar de l’edifici polític hispànic—, adduint que la Corona castellanolleonesa assumia, quasi en solitari, tota la càrrega, només expliquen mitja veritat.
“A los catalanes hay que molerlos a palos”
L’intent d’Olivares va generar una gran tensió. L’arquitectura política hispànica només contemplava un 155 amb una invasió miliar i, a Catalunya, Olivares va fracassar estrepitosament. Catalunya seria la tomba política del primer ministre hispànic i la de la seva “camarilla”, l’anomenada “Junta Grande” i formada per elements de l’aristocràcia latifundista castellanoandalusa, com Antonio Enríquez de Porres —censor de la Inquisició—; o els militars García Álvarez de Toledo, i Pedro Fajardo de Zúñiga. I si bé és cert que, en aquella “Junta Grande” també hi havia una facció més conciliadora (Spínola, Aragón i Avellaneda); s’acabaria imposant la tesi dels violents: “jamás me combendré en un ningún concierto con Cataluña (...) son una amenaza para todos los reynos de su Magestad (...) a los catalanes hay que molerlos a palos”.
La propaganda d’Olivares
El temps corria en contra d’Olivares i la seva “camarilla”. Els fracassos polítics, econòmics i militars se succeïen vertiginosament, i la quasi certesa que el món de luxe i disbauxa de les classes extractives cortesanes estava seriosament amenaçat va impulsar Olivares a crear una maquinària propagandística que tenia l’objectiu de desviar el focus cap a una figura fins llavors absent de l’alta política de Madrid, i que apareixia en escena com el “villano” de la tragèdia: els catalans. Olivares es va servir de Quevedo, un escriptor relativament conegut, però tenallat pels deutes i li va ordenar fabricar la nova imatge del català: un ser atrapat per la seva pròpia mesquinesa que no mereixia cap mena de confiança. I Quevedo escriuria i divulgaria: “el catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió”.
“Son los catalanes el ladrón de tres manos”
Però Olivares i la seva “camarilla” no es van aturar aquí. En plena brega política per la Unión de Armas (1626) el mateix Quevedo —el propagandista del règim hispànic— intensificaria la seva labor de fabricació del català mesquí i proclamaria “son los catalanes aborto monstruoso de la política”. I... oh, sorpresa!!!, quan Olivares assumeix que a Catalunya el seu projecte ha fracassat i que no ha obtingut ni la més petita aportació extraordinària (1627), el propagandista Quevedo salta, de nou, a la palestra i sentencia: “son los catalanes el ladrón de tres manos”. Les tres afirmacions de Quevedo no es van crear per morir en l’oblit. En realitat, s’estava fabricant i alimentant una perillosa analogia amb l’estereotip del desaparegut jueu peninsular, tradicionalment considerat el culpable dels grans mals que afectaven la societat.
Millones y centenas
L’amenaça de col·lapse econòmic i, per la magnitud d’aquella crisi, d’enfonsament de les classes extractives cortesanes era cada cop més gran. La negativa catalana a plegar-se a l’intent d’espoli d’Olivares, va obligar —molt a desgrat— la cancelleria de Felip IV a incrementar exponencialment l’impost de “Millones y Centenas” que la societat castellanolleonesa tributava al poder central. I aquí, en aquest punt, és on radica la mitja veritat dels historiadors espanyols que esmentàvem anteriorment. La societat castellanolleonesa venia d’una tradició impositiva medieval que els seus estaments de poder del segle XVI (formació de l’edifici polític hispànic) no havien pogut renegociar (la derrota dels Comuneros, 1521 —les classes mercantils urbanes castellanolleoneses— havia estat devastadora).
Les embriagades classes extractives cortesanes
O, senzillament, no l’havien volgut renegociar. Perquè desaparegudes les classes mercantils, l’aristocràcia latifundista castellanoandalusa que en aquella crisi —la Revolució Comunera— s’havia posat, interessadament, del costat del rei Carles de Gant, i que, per tant, resultaria vencedora, viuria durant la resta del segle (1521-1607) embriagada per l’entrada massiva de metall americà. Ara bé, en temps de bonança o de crisi, els “Millones y Centenas” els pagava tothom, i amb la profunda crisi de 1627 i el creixement exponencial del seu tipus impositiu, aquella càrrega fiscal es va convertir en l’escenificació d’una amenaça —no la més perillosa, però si la més visible— a l’estil de vida luxuriós d’aquelles classes extractives cortesanes, que no tenien cap mena de cultura de treball i sí, en canvi, de despesa i disbauxa.
La guerra
En aquest punt, Olivares i la seva “camarilla”, despleguen la segona part del seu pla: desplaçar el front de guerra amb França —fins llavors als Països Baixos hispànics— a Catalunya; amb el propòsit de justificar l’ocupació militar del Principat i la destitució i empresonament de la seva classe dirigent (un 155 amb música barroca). La cancelleria de Felip IV imposa l’obligació d’allotjar 40.000 militars hispànics a les cases particulars (1635). I quan esclaten les primeres protestes que, inevitablement, conduirien a la Revolució dels Segadors i a la Guerra de Separació (1640), el propagandista Quevedo, de nou, proclama: “En tanto en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerra”.
El català, l’enemic d’Espanya... l’enemic a batre
Amb la quarta proclama de Quevedo, s’havia produït un salt significatiu. El català ja no era, només (?), el ser més trist i miserable que havia creat Déu, el lladre de tres mans i l’avortament monstruós de la política. Amb aquesta quarta proclama el català guanyava la categoria d’enemic d’Espanya, d’enemic a batre. Una categoria que, amb les de mesquí, lladre i avortament, han transcendit en el temps. Des de fa quatre segles, cap idea espanyola, ni il·lustrada, ni liberal, ni apostòlica, ni republicana, ni socialista, ni comunista, ni constitucional, ha desconstruït la propaganda d’Olivares. Purament i senzillament perquè al poder espanyol, sigui il·lustrat, liberal, apostòlic, republicà, socialista, o constitucional —i en absència de l’element jueu o morisc— li va molt bé tenir els catalans. Només ens tenen per a això. Ah... i per a espoliar-nos!!!