Madrid, 20 de febrer de 1712. Fa 313 anys. Última fase de la guerra de Successió hispànica, que les cancelleries de París i de Madrid, reveladorament van anomenar “la Guerra dels Catalans” (1712-1714/15). Felip V, el primer Borbó hispànic, dicta instruccions als corregidors borbònics de la part ocupada del país (les vegueries occidentals i meridionals) ordenant la inoculació del castellà en la societat catalana. Aquelles instruccions deien: “Pondrá el mayor cuidado en introduir la lengua castellana, a cuyo fin darà las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado”.
L’objectiu del règim borbònic era liquidar la diversitat cultural i lingüística que donava forma al trencaclosques polític de la monarquia composta hispànica; construïda a partir de la unió més o menys forçada de les corones peninsulars (a cavall dels segles XV i XVI). I fabricar una Espanya homogènia, políticament absolutista i lingüísticament castellana. Però, en quin moment concret i amb quin argument, aquesta Espanya borbònica i castellana fabrica i divulga la idea que parlar català a un castellà és de mala educació? I, a partir de quin moment una part important de la societat catalana assumeix aquest pervers axioma?
Anem a pams. El català, la llengua de la gent rústica i illetrada.
Durant el segle XVIII, el règim borbònic espanyol va dictar una bateria de lleis, continuadores de les instruccions de 1712, que proscrivien i perseguien l'ús públic del català (a l’ensenyament, a l’edició de premsa i de llibres, a l’administració civil i militar, als tribunals de justícia, a les representacions populars i teatrals, o als oficis religiosos; per citar alguns exemples). El règim borbònic presentava el castellà com la llengua de la llum, de la sapiència, i del poder, que prestigiava els seus parlants. Clarament contraposat al català; reduït a la categoria de la foscor, del passat i de la gent rústica i illetrada que havia quedat exclosa de la cultura, de la ciència i del futur.
El règim borbònic havia creat la idea de la necessitat de saber castellà per a ser algú en aquell nou escenari. Però, tot i això, aquell trànsit no s’aventurava fàcil. La societat catalana del XVIII era, únicament, catalanoparlant; i el règim borbònic era, especialment, maldestre en les seves comeses. Per posar, només, un parell d’exemples, direm que el 1730 el règim va donar per finalitzada la pròrroga que tolerava l’ús del català a les sales de justícia; i els judicis esdevindrien representacions tragicòmiques: jutges i fiscals forasters que no sabien català; advocats del país que quasi no sabien parlar castellà; i demandats i acusats que ni tan sols entenien la llengua del règim.
I per posar-ne un altre, direm que en l’ensenyament, l’acció del règim borbònic, va ser tant o més patètica. Des de la Nova Planta (1717), tots els llibres eren en rigorós castellà o en difunt llatí; però les classes eren impartides en català, per què l’alumnat —des dels nens de qualsevol escola elemental del país fins als nois de la Universitat de Cervera o la Llotja de Barcelona— era, únicament, catalanoparlant; i no tenia competència en castellà. Aquesta realitat conscienciaria Carles III que, després de mig segle de Nova Planta (1717-1773), assumiria que l’estratègia borbònica havia estat un fracàs; i imposaria la prohibició del català a les aules, passadissos, lavabos i patis!!!
Seguim. La impotència espanyola per a acabar amb el català
Ni amb la Nova Planta de Felip V (1717) ni amb la reforma de Carles III (1772-1773), ni amb les posteriors vint-i-tres lleis prohibitives que va promulgar Espanya fins a les acaballes del segle XIX, van alterar el paisatge sociolingüístic català. I si era ridícul prohibir parlar català als cagadors de l’escola; encara ho eren més les lleis prohibitives que van dictar els governants espanyols del segle XIX. El 23 de maig de 1896, Salvador Bermúdez de Castro, director general de Correus i Telègrafs, prohibia les conferències telefòniques en català. Un fet que demostra que, després de quasi dos segles de proscripció, el català continuava sent la llengua de Catalunya.
Els sociolingüistes i els antropòlegs ho expliquen a partir de dues causes. La primera, els escassos recursos econòmics que l’estat espanyol —durant els segles XVIII i XIX— va destinar a les polítiques de castellanització. Mentre que l’estat francès —a partir de la Revolució de 1789— va esmerçar grans esforços en la creació i desenvolupament d’un sistema escolar universal que “afrancesaria” aquell 75% de la població francesa que no coneixia el francès; l’estat espanyol preferiria invertir en armes per a derrotar els carlins, les cabiles marroquines o els independentistes cubans; o en la construcció de pintorescos canals de navegació a la meseta castellana.
I la segona, la desconfiança catalana amb el projecte “nacional” espanyol del XIX. I això resulta evident en l'escassa implicació catalana en la construcció moderna d’Espanya. Exceptuant algunes singularitats, els catalans no van participar en l’alta política, ni van tenir vocació per a l’exèrcit i la Guàrdia Civil, ni interès per a fer carrera a l’administració civil. Però, en canvi, alguna cosa havia quedat de la idea que emanava de la Nova Planta. La societat catalana de finals del XIX és, exclusivament, catalanoparlant, però la idea que el castellà és indispensable per a fer grans negocis a Madrid o a Cuba; o per a desenvolupar una carrera professional; ha calat.
Una Catalunya en transformació
La Catalunya a cavall dels segles XIX i XX està canviant la seva fesomia a marxes forçades. Són els anys de les Bases de Manresa (1892) —el primer intent seriós de restauració institucional i adaptació a la modernitat del règim foral perdut el 1714-. O del Tancament de Caixes (1899) —la primera gran manifestació de la història de Barcelona i la que, sota la bandera del catalanisme polític, reuniria patrons i treballadors. O l’incontestable triomf electoral de Solidaritat Catalana (1907) —la plataforma que reuniria tots els partits d’estricta obediència catalana. O de la creació de la Mancomunitat (1913) —que havia de conduir a la restauració de l’autogovern.
I també són els anys que es transforma l’aparell de dominació i repressió espanyol. El perfil dels governadors; dels capitans generals o dels comissaris de policia; ja no és el mateix que el dels seus predecessors del segle XVIII. Són personatges d’origen plebeu, que professen la ideologia nacionalista espanyola creada pels dirigents liberals del segle XIX (Espartero, Narváez, Prim, Serrano). Personatges que, en alguns casos i molt il·lustrativament, es mestissen amb les oligarquies “indianes” locals; també de condició plebea i que, també en moltes ocasions i sota el paraigua del règim borbònic espanyol, han fet la seva fortuna amb el tràfic il·legal de persones. És la nova classe castellanoparlant de Catalunya.
Però, en quin moment es fabrica i es divulga la idea que parlar català amb un castellà és de mala educació?
És una nova classe representada per personatges tan sòrdids com els “negrers” López de Lamadrid, Güell o Vidal-Quadras; com els militars Despujol o Milans del Bosch (que havien comès autèntiques massacres a Cuba i Filipines); o com el governador Hinojosa-Naveros (que havia fabricat l’atemptat de falsa bandera dels Canvis Nous, amb 12 morts i 70 ferits). O, més endavant, per personatges tan horriblement sinistres com el governador Martinez Anido (que ordenaria l’assassinat de Francesc Layret i que proclamaria que “hay que llenar Cataluña con lo peor de España”) o el policia Bravo Portillo (un dels fundadors de les temibles colles de pistolers de la patronal).
Aquest grupuscle, que era molt influent en les esferes del poder polític i econòmic, era molt minoritari en el conjunt de la societat. I, per tant, totalment incapaç d’alterar el paisatge sociolingüístic català. No obstant això, conscients que la societat catalana ja era, en gran manera, escolaritzada pel sistema educatiu espanyol; i, per tant, ja tenia certs coneixements del castellà; rescatarien el fracassat projecte borbònic de la Nova Planta (1717) i l’adaptarien a la realitat contemporània de la Catalunya de principis del segle XX. Serien els creadors i difusors del pervers axioma que, emparat per l’aparell de dominació, divulgaria que parlar català a un castellà era de mala educació.
Després de la Guerra Civil i de l’ocupació franquista del país (1939) aquesta voluntat reduccionista s’intensificaria. El nacionalcatolicisme franquista sempre va tenir molt clar que el nervi de la identitat catalana era la llengua; i es va concentrar en l’extermini del català per a diluir la nació. Però els sociolingüistes i els antropòlegs insisteixen que qui fabrica i difon la idea que el català és un sistema domèstic condemnat a la desaparició; i, per tant, que Catalunya és una relíquia del passat destinada a diluir-se dins l’Espanya moderna, nacional i castellana, són els “negrers” esclavistes; els carnissers de les colònies; els governadors terroristes i els pistolers de la patronal.