Tenia per casa un d’aquests Petits Plaers de Viena, la novel·la Infeliç d’Ivan Turguénev traduïda per Jaume Creus. A Infeliç hi ha un jove que coneix un altre jove a una partida d’escacs, i els dos homes es fan amics. Aviat apareix la figura femenina, a qui s’atribueix la infelicitat del títol: Susanna Ivànnovna, bonica i distant –el narrador ens aclareix que si l’hagués coneguda a Itàlia no s’hi hauria ni fixat. Quan la Susanna entra en escena, els personatges fan referència a la Tatiana de la novel·la en vers Eugeni Oneguin del poeta Aleksandr Puixkin (Club Editor), una obra que estava de moda a la Rússia de l’època. Cito la traducció de Creus de l'Infeliç de Turguénev: 

Em vaig alçar de la cadira en entrar ella a l’estança: em va llançar una mirada ràpida i insegura i, acalant les negres pestanyes va anar a seure a prop de la finestra “com la Tatiana” (aleshores tots plegats teníem ben fresc a la memòria l’Oneguin de Puixkin).

Puixkin va lliurar un total de 29 duels, i l’últim va ser amb l’home que segons els rumors havia intentat seduir la seva dona de divuit anys i que el va ferir de mort

Eugeni Oneguin de Puixkin va ser un clàssic gairebé instantani, i per tant no és estrany que els personatges de Turguénev s’hi refereixin. A la novel·la, Tatiana s’enamora a primera vista del protagonista Eugeni, però ell la rebutja i la humilia, i, en canvi, opta per flirtejar amb Olga, que és la germana de Tatiana i la promesa del seu amic Lenski. Enfurismat, Lenski es bat en duel amb Oneguin.

Aleksandr Puixkin, pare de la literatura moderna russa i home d’acció

Puixkin va ser dels primers a escriure en rus literari, i va tenir una gran influència en Tolstoi, Gógol i Dostoievski, sobre qui va exercir molta influència. Se’l considera l’inventor de la literatura russa moderna, perquè abans d’ell la majoria d’obres russes s’escrivien en francès, la llengua considerada de prestigi. També era un home d’acció. Va lliurar un total de 29 duels, i l’últim va ser amb Georges-Charles de Heeckeren d’Anthès, l’home que segons els rumors havia intentat seduir la seva dona de divuit anys i que el va ferir de mort abans que fes els quaranta, per commoció de tot el país. A la tomba de Puixkin hi ha escrit «¡S’ha post el sol de la poesia russa! Puixkin ha mort». Com que això de disparar a coneguts i saludats formava part de la seva vida, no és estrany que els duels formin part de la seva obra. Eugeni Oneguin acaba per disparar tràgicament el seu bon amic, el poeta Lenski. Cito la traducció (excelsa) d’Arnau Barios:

Ja lluen les pistoles. Fa remor

el martellet: el furga la baqueta.

Les bales baixen pel canó

i el gallet salta [...]

L’Eugeni, caminant absort,

a poc a poc i sense alarma,

és el primer d’apujar l’arma.

Al cinquè pas, més a la vora, 

Lenski, per apuntar, s’aferra

a l’arma, acluca l’ull esquerre…

Un tret d’Oneguin. 

Turguénev, Tolstoi, Dostoievski: les dues Rússies

Infeliç de Turguénev i Eugeni Oneguin de Puixkin tenen una temàtica semblant, però no s’assemblen en res més. Homes i dones joves s’enamoren i es desenamoren apassionadament, amb dues protagonistes sacrificades a l’altar. L’Anna Karènina de Tolstoi comparteix el destí tràgic, igual que la Madame Bovary de Flaubert. A Infeliç, la víctima de l’amor serà ella; a Eugeni Oneguin no, perquè la Tatiana deixa de ser una noieta ingènua i s’hi torna, i Oneguin acaba per viure en carn pròpia la misèria que ha sembrat. Segons Dostoievski, la Tatiana encarnava l’epítom del caràcter rus.

La dicotomia entre europeisme i eslavisme segueix ben vigent avui en la política russa i de tots els països que formen part de l’antiga esfera soviètica

Dostoievski i Tolstoi eren seguidors de Puixkin, però menyspreaven públicament les obres de Turguénev. Tots tres eren de la mateixa generació. Dostoievski va parodiar Turguénev a la novel·la Els dimonis, i Tolstoi va arribar a proposar-li un duel, fins que finalment va desdir-se’n –només van estar disset anys sense parlar-se. Així i tot, sembla que quan Tolstoi i Dostoievski es quedaven sense diners mentre voltaven per Europa no dubtaven a demanar-n’hi. A Els dimonis, Dostoievski narra un duel de gran força dramàtica, i Tolstoi va ser més discret, però també va incloure un duel a la seva gran obra, Guerra i Pau. 

Turguénev havia estudiat filosofia a Berlín, i va tornar occidentalitzat d’Alemanya. Era dels que creien que, per progressar, Rússia havia d’acostar-se a Europa. Dostoievski i Tolstoi formaven part del corrent contrari i majoritari, el de tendència eslavista, deixeu que Rússia sigui Rússia i que l’espiritualitat i l’ànima eslava guiïn el camí –el corrent eslavista és el de la Rússia dels duels, en definitiva. A la novel·la Pares i Fills de Turguénev també hi ha duels, però amb la voluntat d’assenyalar que li semblava una pràctica abominable, fruit d’un codi d’honor caduc. Amic literari de Gustave Flaubert, i elogiat per Henry James, Turguénev va anar-se’n a París darrere de l’amor de la seva vida, la cantant Pauline Garcia-Viardot, i es va morir a França, probablement tip de la seva Rússia natal.

Seguir l’honor o seguir el progrés, aquesta és la qüestió

Més enllà del camp literari, aquesta dicotomia entre europeisme i eslavisme segueix ben vigent avui en la política russa i de tots els països que formen part de l’antiga esfera soviètica: seguir l’honor o seguir el progrés, aquesta és la qüestió.