Lleida, 1533. El picapedrer que esculpia les figures de sants que s’estaven col·locant a la façana del temple de Sant Joan, es va picar els dits amb el mall i va exclamar: "me cago en lo puto sant!" La protesta del picapedrer devia ser prou eloqüent per a ser escoltada per persones alienes a l’obra, que el van denunciar per un delicte de blasfèmia. Des del 1483, la Inquisició havia intentat assumir el processament contra els dissidents de la fe catòlica (i la blasfèmia es considerava una forma de dissidència), però la Paeria (el govern municipal) s’hi havia negat repetidament, perquè envaïa les competències de justícia que exercia, de manera exclusiva, des de la restauració cristiana de la ciutat (1150).
El prebost de la Paeria (el regidor responsable de l’ordre públic) i la seva gent d’armes el van detenir, el van acusar i el van empresonar a la masmorra de la Paeria (al soterrani de l’edifici). I el Tribunal de Coltellades (la cort de justícia local, formada pels paers o regidors municipals) el va jutjar i el va sentenciar a la pena de deu assots amb vergonya pública (execució de la pena en públic). El Llibre de Crims de la Paeria relata que el reu va entomar, estoicament, la pena; sense proferir cap altra blasfèmia. Aquestes pràctiques punitives, que als nostres ulls poden semblar un fet aïllat, eren molt habituals i abastaven la pràctica totalitat de les condemnes per delictes. A qui més se li aplicaven i per quins delictes?
Els furts, els robatoris i l’alteració de límits
Els furts, els robatoris i el desplaçament malintencionat de les fites que marcaven els límits de les finques es castigaven amb assots i mutilacions, segons la gravetat del cas. Per exemple, el furt d'una gallina es castigava amb cinc assots. Però l’alteració de límits ja es considerava un delicte més greu, i es castigava amb cinc assots per cada fita desplaçada o destruïda. I el robatori encara tenia una càrrega punitiva més elevada. La pena que s’aplicava era diferent en funció de qui n'era el perjudicat. Per exemple, un robatori de diners i de joies podia acabar amb l’amputació de les orelles i l’obligació del reu de portar-les penjades al coll. Però la falsificació de moneda, que equivalia a robar el rei, es pagava amb l’amputació de les mans.
Els atracaments
Els atracaments també eren un delicte habitual en aquella societat catalana que es movia a cavall de les edats mitjana i moderna (segles XV i XVI). Però la pena que s’aplicava a l’agressor anava en funció dels danys causats. Si l’atracador tan sols intimidava la seva víctima amb un punyal “colteyl treyt”, ja s’aplicava una pena que podia variar entre els cinc i els deu assots. Però si causava ferides a la víctima, aquesta pena entrava en una gradació. Punxar la víctima amb el punyal i provocar-li una ferida sagnant es castigava amb trenta assots, però si la sang de la víctima arribava a terra, ja es passava a la categoria de mutilacions. En aquest darrer cas, es mutilava la mà de l’agressor amb la qual havia empunyat l’arma.
Els segrestos
Els segrestos, amb el propòsit d’obtenir un rescat, eren un altre dels delictes habituals a l’època. Segons la professora Zambrana, el dret medieval català havia conservat la tradició punitiva del dret visigot. I en aquest cas, el Liber Iudiciorum (el codi legal català que inspirava els codis locals) establia que el raptor que havia segrestat i desvirgat la seva víctima era condemnat a la pena de dos-cents assots i a la pèrdua de la llibertat. Quedava al servei del pare de la víctima i se li prohibia casar-se amb la segrestada, la qual cosa fa pensar que alguns d’aquests casos podrien haver estat “Romeus i Julietes” a la vora del Segre. Fins i tot es preveia que si l’autor del segrest era un tercer que actuava per encàrrec, se’l condemnava amb més rigor: tres-cents assots.
Les violacions i la sodomia
En el codi legal català de l’edat mitjana, la sodomia es considerava un delicte sexual. I als sodomites se’ls aplicava el mateix tractament, que volia dir que als homes que eren descoberts mantenint relacions homosexuals o als que havien comès una violació, se’ls aplicava la mateixa condemna: eren castigats amb la castració, que consistia en l’amputació del membre viril. Naturalment, la immensa majoria de sentenciats morien dessagnats a la taula d’execucions. Però això, per a la justícia de l’època, no representava cap problema. És més, els supervivents d’aquesta sentència havien de complir una pena suplementària —de “remissió de pecat”— a les presons de l’estament eclesiàstic (la masmorra diocesana), que podia ser de mesos o d’anys.
Prostitució i avortament
Barcelona va ser la primera ciutat europea que va regular l’activitat de la prostitució. A finals del segle XIV, el Consell de Cent (el govern municipal de Barcelona) va habilitar dos grans prostíbuls, anomenats “trinquets” i situats als dos extrems de la Rambla, que ostentarien el monopoli d’aquesta activitat. Les prostitutes “lliures” que escapaven a aquest circuit —anomenades “del fanalet vermell”— eren castigades amb penes de tres-cents assots. Eren, també, les usuàries habituals de les “clíniques clandestines” d’avortaments, regentades per bruixes, fetilleres, alcavotes o remeieres. Quan la Guàrdia de la Quietud barcelonina efectuava una batuda en una d’aquestes cases, totes les detingudes eren condemnades a la pena d’amputació dels mugrons.
Les penes pecuniàries
La professora Zambrana insisteix que, a mesura que avança l’edat mitjana (segles XII a XV), la llei catalana substitueix, progressivament, els càstigs corporals per les penes pecuniàries. Però el format de càstig corporal subsisteix amb força, perquè la majoria dels delinqüents no poden fer front al pagament de la sanció econòmica que exigeix la llei. I les Ordinacions de Lleida o els Costums de Tortosa (per citar dos exemples de codis legals) estableixen una escala gradual de penes corporals que vol ser proporcional a la condemna econòmica. Quan la pena imposada era de cinc sous, es castigava amb cinc assots. Quan era d'entre quinze i trenta sous, es castigava amb el mateix nombre d’assots i agreujant de vergonya pública (exposició pública de l’assotament).
Però quan se superava el límit dels trenta sous, aquesta pretesa proporció es desdibuixava totalment. Una pena que equivalia a seixanta sous s’equiparava a una de seixanta assots, agreujant de vergonya pública, amputació de les orelles i obligació de portar-les penjades com una medalla. I una pena que oscil·lava entre els seixanta i els cent sous, s’equiparava a sentències que anaven des de l’amputació d’una mà fins a la mort penjat a la forca. Perquè tinguem una idea del que valia a l’època una sentència (fins i tot, una sentència de mort), direm que un sou era, més o menys, l’equivalent al salari diari d’un oficial gremial o d’un majoral agrari.