Abadia de Corvey (ducat independent de Saxònia, actualment land alemany de Renània del Nord-Westfàlia), 2 de novembre del 980. Fa 1.045 anys. El monjo i cronista Viduquind deixava escrit que s’havia instituït la jornada del 2 de novembre per a recordar els cristians que havien mort recentment, l’ànima dels quals vagava al purgatori en espera d’assolir la purificació que la conduiria al cel. El mateix Vidiquind afirmava que aquesta celebració s’havia convertit en un fenomen general a Saxònia, sorprenentment entre una societat majoritàriament pagana. En favor de l’afirmació del monjo, compta el fet que la proximitat de l’any 1000 havia impulsat una cultura apocalíptica que operava a favor de la difusió d’aquesta mena de celebracions. Però, era com ho deia Vidiquind? O aquell seguiment obeïa a altres factors culturals?
Què va ser abans, el dia dels Difunts o el dia de Tots Sants?
El dia dels Difunts i el dia de Tots Sants són dues festes cristianes de naturalesa funerària que es complementen i que, per aquest motiu, les jerarquies eclesiàstiques van situar correlativament sobre el calendari. Però les fonts documentals revelen que primer es va instituir el dia dels Difunts (2 de novembre) per a recordar els morts recents i orar per la salvació de llur ànima. I després es va instituir la jornada de Tots Sants (1 de novembre) per a honorar la memòria dels avantpassats, morts més llunyans en el temps, però tan importants com els recents perquè expliquen la nostra història familiar. Ara bé, són dues festes de fàbrica cristiana? O tenen un origen que es perd en la nebulosa del temps i, simplement, van ser adaptades al calendari litúrgic cristià? Quin és el veritable substrat cosmogònic dels dies dels Difunts i de Tots Sants?
El remot origen de Tots Sants
L’època del monjo Vidiquind coincidiria amb una important empresa evangelitzadora que es va desplegar al nord d’Europa. Això explica que, a cavall de l’any 1000, les religions ancestrals encara dominaven el paisatge cultural d’aquelles societats. Va ser, doncs, en el decurs d’aquesta onada evangelitzadora que les jerarquies eclesiàstiques van adaptar l’ancestral i mil·lenària festa cèltica del Samhaim al calendari cristià. En aquest punt, és important destacar que la suplantació de divinitats, mites, cultes i celebracions ancestrals —mal anomenades paganes— era una pràctica habitual en els processos d’evangelització de les societats europees medievals. El Samhaim, una festa funerària cèltica que se celebrava al centre i a l’oest del continent, va ser suplantat per les diades de Difunts i Tots Sants.
Què era el Samhaim?
Per a la cosmogonia cèltica (les societats antigues que van poblar el centre i l’oest del continent europeu durant els mil·lennis II i I aC), l’any estava dividit en dues meitats: l’època de la claror —la primavera i l’estiu—, dominada per dies llargs i assolellats que simbolitzaven la celebració de la vida, i l’època de la foscor —la tardor i l’hivern—, presidida per nits inacabables i fredes que s’interpretaven com l’imperi de la mort. Els protobascos —que apareixen en l’escena europea tres mil·lennis abans que els celtes— també havien creat un relat cosmogònic que explicava la formació del món i l’existència dels éssers vius a partir de la dualitat vida-mort. Amb un cicle cronològic més curt (el dia —de la vida— egunekoak, i la nit —de la mort— gavekoak), però, de la mateixa manera, amb una naturalesa clarament contraposada.
Què passava la nit de Samhaim?
Segons la cosmogonia cèltica, la nit de Samhaim —que la investigació historiogràfica i antropològica situa a la nit del 31 d’octubre a l’1 de novembre del calendari cristià— era el moment en què es produïa el canvi de cicle: l’inevitable trànsit de l’època de la claror i de la vida —la primavera i l’estiu— cap a l’època de la foscor i de la mort —la tardor i l’hivern. I segons el mateix relat cosmogònic, en aquest impàs s’obrien unes finestres que connectaven el món dels vius amb el dels morts. Durant aquella nit, els vius es comunicaven amb els seus difunts, tant amb els avantpassats llunyans que explicaven l’origen i la història familiar, com amb els que havien perdut durant el darrer cicle temporal. Per tant, la distinció de culte entre els avantpassats llunyans i els morts recents (diades de Difunts i de Tots Sants) és de fàbrica cristiana.
Com vivien el Samhaim?
La investigació antropològica no veu que el relat cosmogònic cèltic s’hagués construït per a associar la celebració del Samhaim amb una cultura de terror cap al món d’ultratomba. Si bé és cert que existien alguns elements concebuts per a crear certa atmosfera de misteri —com la carabassa buidada i il·luminada a l’interior—, també ho és que aquelles societats antigues vivien aquella celebració amb naturalitat. En les societats neolítiques i antigues, es practicava el culte als difunts com una manera d’invocar la protecció que els morts podien dispensar als seus descendents supervivents. Algunes societats neolítiques europees —precedents dels celtes— sebollien els seus morts sota el terra de l’interior de la casa familiar, perquè conreaven la creença que l’energia que continuaven desprenent protegia els familiars que els havien sobreviscut.