Una de les coses que he descobert després d’anys de dedicar-me a l’ensenyament és la capacitat dels alumnes de fer relatiu allò que, d’entrada, sembla més inqüestionable. Els seus barems valoratius de la gravetat i les injustícies són molt, però molt, subjectius. Vull dir: són capaços d’encadenar-se a la porta de l’escola si consideren que el subapartat b de l’apartat 1 de la pregunta 5 de l’examen de l’altra classe era més fàcil. Però després troben tan graciós i inofensiu riure’s de l’alumne més tímid, nou i desemparat escrivint-li declaracions d’amor anònimes. No entenen que els suspenguis un examen perquè tenien el mòbil a les cuixes, juren i perjuren que “el tenia apagat però s’ha encès sol”.

Una de les coses que he descobert després d’anys de dedicar-me a l’ensenyament és la capacitat dels alumnes de fer relatiu allò que, d’entrada, sembla més inqüestionable

A vegades fan riure i a vegades desesperen. Comencen a entendre l’alteritat i això els desperta una consciència reivindicativa. Però a la vegada (o potser justament per això) posen xiclets a les cadires dels professors i hackegen les pissarres digitals per fer-te parar boig. Són egoistes i emocionals, són com artistes romàntics, poetes maleïts. Riuen per tot, ploren a totes hores. Jo els entenc. No és que comencin a veure que la vida va de debò (que això “uno lo empieza a comprender más tarde”), comencen a viure la seva, de vida. 

Fan el que s’ha fet sempre, que també és riure’s els uns dels altres d’una manera demoníaca. Després queden esparverats quan llegim el poema que el Rector de Vallfogona va dedicar “A una monja gravada de verola”. Explica que tenia unes marques tan terribles a la cara que semblava que l’haguessin desenterrat (ni els morts podien aguantar aquell rostre) quan els cucs ja se l’havien començat a menjar.

Són egoistes i emocionals, són com artistes romàntics, poetes maleïts

O el sirventès del trobador Guillem de Berguedà, que amb noms i cognoms descriu el seu enemic obès, homosexual (diu que ningú s’atreveix a fer la migdiada amb ell si no porta calçons d’un cuir ultraresistent), de dents enormes i amb el braç arronsat per una paràlisi. La gràcia i la malignitat de la ridiculització és que subverteix absolutament totes les qualitats de la cavalleria. Sempre, cada any, sens falta, em pregunten si els protagonistes dels poemes ho van arribar a saber. Fixeu-vos, si vist des de fora, no tenen clar el mal que pot fer.

L’humor forma part de la vida i s’aprèn de pressa. Demana intel·ligència perquè juga amb el doble sentit, les associacions, els implícits. Imagineu-vos quantes vegades he de parlar-ne, amb els meus alumnes. He sentit bromes pederastes a classes de quinze anys. No entenien res: ni la broma, ni la meva reacció. Però intuïen que allò feia gràcia. I és horrorós. Perquè per ells l’humor fa riure i les coses greus no en fan, de gràcia. Per això té aquest perill i aquesta trampa.

L’humor fa riure i les coses greus no en fan, de gràcia. Per això té aquest perill i aquesta trampa

No són adults, encara estan aprenent la configuració del món i diuen el que han sentit dir i riuen el que han vist riure. Educar-los també és que en vegin els mecanismes. Fer-los crítics també és que s’ho qüestionin, que ho analitzin, controvertir-los. “Jo no volia ofendre ningú, profe, que era una broma”. No, és clar, va més enllà de la intenció que tinguessis. Si no, preguntem-li al Rector de Vallfogona.

Per mi, al final, l’humor va de contextos i va de decència. I aclarir els contextos i la decència em portaria pàgines i tampoc no sé si me’n sortiria. Però la intel·ligència és saber on pots fer segons quines bromes i segurament això fa que no creuin la línia de la decència. Us reconec que soc la primera que ha rigut les bromes més passades de voltes. Però també crec que sé perfectament on no puc fer-les.