Barcelona, 28 de desembre de 1578. Fernando de Toledo, virrei hispànic de Catalunya, ordenava l’execució de Montserrat Poc, un dels primers caps suprems del bandolerisme català, que s’anticipava mig segle al lideratge dels mítics Serrallonga i Perot Rocaguinarda. L’any 1570, Montserrat (llavors era un nom de pila masculí) i els seus germans Joan i Pere havien format una colla bandolera que es convertiria en un dels elements pioners del fenomen del bandolerisme organitzat i jerarquitzat. Bartomeu Domingo, àlies Moreu Cisteller, Antoni Roca, Janot Riembau, Bartomeu Camps, àlies l’Empordanès, i Montserrat Poc serien els primers caps bandolers que van fer créixer les seves colles fins a convertir-les en petits exèrcits i que passarien del simple robatori a particulars a l’assalt a combois del fisc reial.
Gravat de Barcelona (1563) / Viquipèdia
Per entendre el perquè d’aquest salt cal situar-nos en l’escenari dantesc de la Catalunya de principis i mitjans de la centúria del 1500. Catalunya sortia de tres guerres civils devastadores —les revolucions remences i les crisis de la Biga i la Busca—, que a la segona meitat de la centúria del 1400 havien reduït el país a cendra. Els índexs demogràfics i econòmics immediatament posteriors als conflictes, els fogatges de 1497, indiquen que Catalunya havia reculat a mínims que els historiadors estimen equiparables a la centúria de l’any 1000. La incontestable victòria dels pagesos de remença, rebaixada a la categoria de pírrica per la traïdoria de Ferran el Catòlic, va aconseguir enviar a la paperera de la història una bona colla dels indecents privilegis que tenia l'aristocràcia catalana.
Gravat de Girona (1612) / Blog Pedres de Girona
El dret a maltractar o d’altres mals usos tan o més indecents, com la cugucia, l’eixorquia, la intestia, l’àrsia, la ferma d’espoli o la remença, que eren figures jurídiques que legitimaven l’espoli i la servitud en totes les formes i amb tots els pretextos possibles i imaginables, van ser liquidats. La victòria remença va obrir la societat catalana, o allò que en restava, a un nou escenari de possibilitats. Però també de desclassats. I, si bé és cert que la necessària recuperació de les infraestructures devastades en els conflictes —camins, ponts, hostals, molins, canals, masos, marjals— va causar una formidable demanda de mà d’obra, també ho és que milers de persones quedarien literalment expulsades del sistema i es convertirien en el planter que nodria el fenomen del bandolerisme.
Gravat de Lleida (1563) / Blog Quina la Fem
A la primera meitat de la centúria del 1500, la tasca de reconstrucció d’infraestructures i de recuperació d’explotacions va ser molt lenta. El país no tenia ni capital ni braços. Catalunya havia perdut quasi la meitat de la població: havia passat dels més de 400.000 habitants que marca la punta demogràfica del fogatge de 1358 als poc més de 260.000 del fogatge de 1497. I les classes mercantils del país, condicionades pels esdeveniments, havien virat cap a un model d’inversió rendista que en cap cas facilitava la recuperació. Hauria de passar mig segle fins que la formidable immigració occitana, que va canviar la fesomia del país per sempre, fes notar els efectes de la recuperació. Prou temps per transformar les petites i tradicionals colles de lladres de camí ral en les grans colles de bandolers organitzats i jerarquitzats.
Gravat de Manresa (1652) / Centre d'Estudis del Bages
Aquest element és molt important perquè no tan sols explica l’origen de les grans colles de bandolers, sinó que també dibuixa amb molta precisió el perfil social i cultural dels catalans de l’època. L’historiador Josep Fontana, traspassat recentment, havia dit moltes vegades que els catalans i les catalanes de l’inici de la centúria del 1500 tenien més coses en comú amb els sicilians i els napolitans que amb els neerlandesos o els anglesos. El viratge ideològic cap a les potències atlàntiques arribaria més tard, quan la immigració occitana (1550-1640) havia quasi duplicat la població del país. I quant a la manera de ser dels catalans del 1500, Fontana la resumia amb al frase: “Eren mandrosos i extremadament violents”. En definitiva, el caldo de cultiu idoni per fer que s’expandís un fenomen que acabaria essent la primera preocupació del poder.
Gravat de Tarragona (1563) / Viquipèdia
Aquesta idea també és molt important perquè explica l’associació entre les colles bandoleres i les classes més marginals d’aquella societat, especialment hostil amb els més humils. L’historiador Sebastià Bennassar explica que l’activitat de Montserrat Poc, amb tot el que significa el concepte d'activitat, s’inicia l’abril de 1570. Tres mesos i escaig abans, alguns dels seus homes, que s’estaven armant en quadrilla, van ser capturats. Però no pels sometents armats per les autoritats municipals, que eren els que tradicionalment s’ocupaven de la seguretat dels camins i viles, sinó pels oficials reials, que depenien directament del virrei Toledo. Un salt qualitatiu que explicaria la dimensió de la resposta. La colla de Poc va assaltar i va matar el comissari reial Pere Mateu i bona part de la seva comitiva en un congost entre Piera i Vallbona, a l’Anoia.
Gravat de Tortosa (1563) / Ajuntament de Tortosa
La colla de Poc, convertida en un petit exèrcit, es va abraonar sobre la comitiva del comissari reial al crit de “Muyren los traïdors”, un detall que de cap manera justifica la ideologia domèstica del fenomen, allò que “els catalans resolem les nostres coses entre nosaltres”. Res més lluny de la realitat. El virrei Toledo no era un funcionari castellà qualsevol, sinó que també era el prior de l’orde dels cavallers hospitalers de Castella i fill il·legítim —però membre, al cap i a la fi— de la poderosa casa dels Alba, estretament vinculada als interessos polítics de la monarquia hispànica. El virrei Toledo no era tan sols el braç executor del procés de castellanització cultural i política de Catalunya, sinó també el paraigua de certes classes privilegiades, col·laboracionistes i involucionistes catalanes, que s’hi aixoplugaven.
I aquí és on està l’associació entre les classes humils i el bandolerisme inicial. La fàbrica d’aquesta connexió seria, paradoxalment, l’administració hispànica. Molt abans de les execucions de Moreu (1543), Camps (1565), Riembau (1566) i Poc (1578) per una administració hispànica que, interessadament, protegia els privilegis dels poderosos que pretenien rescatar i actualitzar els mals usos, els caps bandolers ja s'havien convertit en mites populars. Les seves accions no van tenir mai un caràcter de reparació: no van ser mai la versió catalana del mite de Robin Hood. Però si que van ser els únics del el seu temps que es van enfrontar amb un poder que se sustentava sobre la injustícia. La seva carrera sanguinària i la seva mort dramàtica no farien sinó donar dimensió a un fenomen que, més tard, culminaria amb Serrallonga i Rocaguinarda.
Imatge principal: Mapa de Catalunya (1608) / Institut Cartogràfic de Catalunya