Barcelona, 1 de desembre de 1840. Fa 184 anys. Josep Maluquer i Montardit, alcalde de Barcelona, signava la convocatòria d’un concurs de projectes urbanístics per a l’expansió de la trama urbana de la ciutat a extramurs. L’equip de govern de l’alcalde Maluquer volia aprofitar el canvi de paradigma polític produït per la victòria liberal en la I Guerra Carlina (1833-1840) per superar, definitivament, el càstig imposat pel règim borbònic amb l’ocupació de 1714 que impedia la ciutat enderrocar o, senzillament, saltar les muralles, expandir-se a extramurs i donar una solució als greus problemes urbanístics, arquitectònics, socials i higiènics que afectaven la Barcelona de l’època. Aquell concurs, que guanyaria el metge i higienista Pere Monlau —i que restaria inèdit— seria el precedent més remot del Pla Cerdà d’expansió urbanística.
Com era la Barcelona de 1840?
La Barcelona de 1840 estava reclosa a l’interior de l’anella de muralles medievals; i la trama urbana estava sotmesa a uns nivells inaudits d’estrès. Per tenir una idea del que això representava direm que des de la construcció de la tercera anella de muralles (la que abraçava el Raval, bastida durant el segle XIV) fins al 1714, el volum màxim de població que havia albergat l’espai intramurs era de 50.000 habitants (1348, la vigília de la Pesta Negra). Entre el 1351 (remissió del primer gran brot d’aquella pandèmia) i el 1714 (ocupació borbònica de la ciutat), l’espai intramurs de Barcelona va albergar una població que oscil·laria entre els 28.000 habitants (segle XV) i els 40.000 veïns (1714). El 1840, a l’interior d’aquell mateix espai, hi vivien 225.000 persones (quatre vegades i mitja la població de la punta que marcava el màxim demogràfic anterior a 1714).
Cases, convents, quarters i fàbriques
Aquest impressionat increment poblacional (450% en el període 1714-1840); que, excepte la urbanització de la Barceloneta, i per les raons anteriorment esmentades no va venir acompanyat de l’habilitació d’espais nous per construir; s’havia complicat extraordinàriament amb la profusió de grans espais ocupats per convents, quarters militars i fàbriques. Els reveladors gravats de l’arquitecte bretó Alfred Guesdon (Nantes, 1808-1876), realitzats durant la dècada de 1850, ens il·lustren una Barcelona totalment cenyida per la muralla i amb una trama urbana terriblement densificada que no distingia els espais d’ús residencial dels d’ús industrial. La imatge que Guesdon ens transmet d’aquella Barcelona de mitjans del XIX, inspira una caldera de vapor sotmesa a una gran pressió que amenaça de rebentar en qualsevol moment.
On es localitzaven els “barris industrials de Barcelona”?
Una altra vegada els gravats de Guesdon ens assenyalen els carrers intramurs on es concentraven les fàbriques. Les xemeneies que dibuixa l’arquitecte bretó, que escupen un amenaçador fum negre, delaten que aquelles fàbriques (que ja havien incorporat el vapor com a força motriu) es concentraven a l’extrem oest del Raval (carrers de la Riera Alta, de la Riera Baixa, de l’Hospital, de la Cera, de la Lluna, del Lleó i dels Tallers). I, també, a l’extrem nord del Born (carrers del Comerç i del Rec Comtal). Aquests carrers i els dels seus voltants eren els més insalubres de la ciutat. El mateix Monlau, guanyador d’aquell primer projecte inèdit va insistir molt que els vapors que produïen les màquines i els fums que escopien les xemeneies eren altament nocius per a la salut de les persones que vivien als voltants d’aquelles fàbriques.
Les dificultats per treure les fàbriques a extramurs
La mateixa imposició punitiva borbònica que impedia la ciutat saltar la muralla, prohibia el conreu i l’edificació al voltant de la ciutat en la distància que podia abastar una bala de canó. De nou, els gravats de Guesdon (o, fins i tot, els plànols de l’exèrcit espanyol) ens il·lustren una corona totalment erma al voltant de la ciutat. Per tant, traslladar les fàbriques fora del recinte murallat no era una tasca fàcil. Calia buscar terrenys més enllà d’aquesta corona erma, que obligaria els obrers a llargs desplaçaments a peu. A tot això, se sumava la necessitat de trobar aquests terrenys substitutoris prop de les conduccions d’aigua (les rieres que baixaven de Collserola al mar o el Rec Comtal) i l’obligació de limitar l’horari de la fàbrica, perquè les portes de les muralles es tancaven a hora foscant i els obrers haurien de plegar molt d’hora.
Les primeres fàbriques a extramurs
En les altres ciutats industrials de Catalunya, com Reus, la situació no era millor, sinó que era a escala (Reus, segona ciutat de Catalunya, albergava 30.000 habitants). Ara bé, la introducció del vapor en el procés de fabricació (1835) que havia contribuït, enormement, al deteriorament de les condicions de salubritat i d’higiene dels veïns del Raval i del Born, paradoxalment seria el detonant que impulsaria els primers trasllats a extramurs. L’explosió de diverses calderes de vapor en algunes fàbriques de la ciutat van provocar una onada de temor que va abastar el conjunt de la societat. De les més de 400 fàbriques que hi havia a Barcelona el 1835, set anys més tard, el 1842, quasi el 20% ja havien sortit de la ciutat: 41 s’havien establert a Gràcia; 27 a Sant Andreu de Palomar; 4 a Sant Martí de Provençals i 3 a Horta.
La continuïtat industrial
La indústria tèxtil catalana del XVIII havia ostentat un lideratge indiscutible gràcies a la seva capacitat d’adaptació i d’innovació. No només s’havien adaptat a un entorn geogràfic limitat i a un règim polític hostil; sinó que havien introduït les innovacions tecnològiques més avançades (la màquina de filar anglesa) i n’havien creat de pròpies que serien adoptades per tots els fabricants europeus. Tot i això, en un context canviant, de crisis recurrents, de revolucions socials, de canvis tecnològics, en bona part provocats pel canvi de model econòmic cap a una societat capitalista, la condició de capital fabril que ostentava Barcelona no garantia la continuïtat industrial. El 1834, a l’alba d’aquells canvis, un redactor del diari El Vapor es preguntava “Que ens queda als catalans per a suplir la pèrdua d’Amèrica i encarar la delicadesa i la finor dels gèneres elaborats més enllà dels Pirineus?: el nostre enginy, el nostre cor i la nostra llançadora”.
