Les botigues catalanes serien el resultat d’un procés evolutiu: el tradicional obrador medieval destinava una part del seu espai exclusivament a l’exposició i venda del producte
Tarragona, 17 de setembre de 1751. Fa 270 anys. Obria les seves portes la cereria del carrer de la Merceria; que, poc temps després, passaria a ser coneguda com la Casa Corderet. Aquella cereria; que, en l’actualitat, conserva intactes la marquesina, l’aparador i les lleixes d’origen, seria la primera botiga pròpiament de la ciutat; i una de les primeres de Catalunya. La Casa Corderet, fabricant de ciris i espelmes que enllumenaven les cases nobles i els temples de la ciutat des del 1621, creava un espai clarament diferenciat de l’obrador, obert a la façana principal de la casa (porta, marquesina i aparadors), buscant l’atenció del públic que cada dia, invariablement, transitava pel carrer de la Merceria. Havia nascut la botiga. Si més no, a Tarragona.
Tarragona (1802). Font: Cartoteca de Catalunya.
Les primeres botigues: només articles de luxe
Les primeres botigues del país, que sorgeixen durant el segle XVIII, estaven destinades exclusivament als productes de luxe: cereries, fideuers, botigues d’indianes, xocolateries... Els espardenyers, els drapers, els cadirers o els sabaters; van continuar reclosos dins dels seus obradors tradicionals. Ni aparador, ni despatx. Qui volia comprar un parell d’espardenyes o una flassada d’estamenya; anava directament a l’obrador, i entre tires d’espart o entre flocs de llana pentinada escampats pel terra; feia tractes amb el mestre o amb l’oficial d’obrador i comprava allò que li convenia o allò que podia. En aquells obradors no hi havia cap espai destinat a l’exposició del producte; i, encara menys, a l’art de la venda. Els taulells i les lleixes arribarien amb les botigues.
Les cereries
Les cereries eren un comerç d’articles de luxe. Durant el segle XVIII —l’època que sorgeixen les primeres botigues—, les classes populars s’enllumenaven amb oli (els populars llums d’oli). Però les cases de les classes privilegiades (la noblesa local, els comerciants pròspers, les jerarquies eclesiàstiques, els comandaments militars); i els temples religiosos (catedrals, esglésies parroquials) s’enllumenaven amb cera d’abella o de parafina, que generava més llum; i que era molt més cara que l’oli de cremar. La cera d’enllumenar estava associada al luxe i a la solemnitat que es pretenia a les cases de les oligarquies i als temples religiosos. I les botigues d’espelmes i de ciris eren dirigides, generalment, per persones socialment molt properes als seus clients.
Barcelona (1793). Font: Cartoteca de Catalunya.
Els fideuers
Un altre producte de luxe de l’època era la pasta. Els fideus, el producte estrella del món de la pasta, era un aliment habitual a les taules de casa rica; però, en canvi, a les cases humils només apareixien en els àpats de les grans celebracions (Festa Major, Corpus, Nadal). Els fideus, elaborats amb farina de blat, es fabricaven a l’obrador de la rebotiga, i es presentaven en formes i mides diferents: fideus grossos, fideus fins, fideus llargs, fideus curts, i els seus populars parents menuts: els galets; exposats en sacs oberts com una mànega arromangada. Generalment, els fideuers, a diferencia dels cerers, es concentraven en un mateix carrer; pràcticament porta per porta. A Tarragona, concretament, ocupaven els baixos de les Voltes de la Merceria.
Les botigues d’indianes
La indiana era un teixit estampat amb dibuixos i colors diversos; que, a mitjans del segle XVIII, causava furor entre les dames de les classes privilegiades. La indiana, generalment elaborada amb cotó, que ja era una matèria primera cara, era el resultat d’un complex procés de confecció que anava des de l’operari del teler fins al dissenyador del dibuix; passant pel tintat (l’estampat) i l’assecat (l’exposició al sol en prats disposats a propòsit). Les botigues d’indianes, a diferència dels cerers i dels fideuers, no compartien espai amb l’obrador; que ja s’havia transformat en una fàbrica. Les botigues d’indianes serien un focus de luxe i de sofisticació, i el seu producte seria només a l’abast de les elits urbanes de la Catalunya del XVIII.
Classes populars catalanes a la sortida de la fàbrica (segle XVIII). Font: Enciclopèdia.
Les xocolateries
La xocolata era un altre producte de luxe d’aquella Catalunya de la Il·lustració. I l'evolució de les xocolateries (d’obrador, exclusivament; a botiga-obrador) va seguir un camí molt similar al de les cereries. El pas que les convertiria en espais de degustació encara s’havia de donar; però durant el segle XVIII, els tradicionals obradors de xocolata —que a Catalunya arriben de la mà de l’escriptor Francesc Capella—; passarien a destinar una part del seu espai al despatx de les populars rajoles per a fer xocolata desfeta a casa. Les fonts de l’època revelen que, a diferència de les cereries o de les botigues d’indianes, les xocolateries eren sovintejades per les minyones de les cases riques, no per al consum propi sinó per encàrrec de les seves patrones.
Representació d'un berenar de xocolata prèviament adquirida en una xocolateria. Font: Ajuntament de Barcelona.
La radicació de les primeres botigues
La radicació d’aquelles primeres botigues va estar molt en funció de la ubicació dels obradors que les precedien. En la majoria dels casos (excepte les botigues d’indianes), es manllevava un espai de l’obrador —el més visible— i es destinava a botiga. Però, les fonts documentals, revelen que, també, la majoria d’aquestes primeres botigues —si més no les que van transcendir en el temps— estaven radicades en vies urbanes de primer ordre. No és cap casualitat que a Tarragona —per posar un exemple— les cereries, els fideuers i les botigues d’indianes; es concentraven al carrer de la Merceria, que en aquell moment era la via que unia el Castell del Patriarca —el palau arquebisbal—, les escales d’accés a la Catedral i el carrer Major. És a dir, el rovell de l’ou de la ciutat.
Imatge principal: Representació d'una botiga d'indianes a Barcelona. Segle XVIII. Font: MUHBA.