Estic enganxat al Discover de Google. Em fa petar el cap amb les seves recomanacions d'articles sense sentit. O potser el que no té sentit és la manera en què funciona el meu sistema neuronal i els algoritmes només fan la seva feina. L'altre dia, per exemple, em va arribar un enllaç del portal Empordà.info amb un titular que deia: "Un CD torna a la biblioteca de Figueres 19 anys després". Evidentment, vaig clicar. La història es remunta al maig de l'any 2004, quan el dibuixant de còmics Carles Ponsi, autor de la sèrie del Jueves Sauna Paradise, va agafar en préstec el disc El infierno son los demás de Fangoria, el grup d'Alaska i Nacho Canut. Res de criminalitzar el Carles. A tots ens ha passat que, una tarda d'aquelles sense gaire res a fer, anem a la biblioteca, ens enduem llibres, revistes, discos... i després ens fa una mandra terrible apropar-nos-hi a tornar-los. El Carles ha trigat gairebé dues dècades a desfer-se de la peresa i retornar al seu lloc d'origen el disc d'aquests clàssics del pop electrònic. Ahir a mi em van retornar un llibre que feia 25 anys que esperava.
La promesa
L'any 1998 va ser un any especial per a mi. L'any que vaig conèixer la Simona Garcia. M'havien fet fora del col·legi en què estudiava després de repetir dues vegades 2 de BUP i, sense gaires esperances amb què el meu currículum acadèmic millorés, vaig acabar recalant a l'Institut Josep Pla, un centre petit, amb pocs estudiants, perdut al bell mig del parc del Turó de la Peira de Barcelona. Van ser dels millors anys de la meva vida. Allà, gràcies a un professorat que era molt més jove que jo actualment, però que aleshores em semblaven protoboomers entranyables, vaig descobrir la meva passió per la lectura. Allà també va ser on vaig conèixer la Simona.
Vam començar a sortir el 30 d'abril d'aquell 1998. Ho recordo perquè el dia abans havia anat a veure una conferència del Sergi Pàmies a la Universitat de Barcelona. He oblidat quina era la ponència. Sé que l'acompanyava un escriptor estranger que portava perfectament preparat el seu discurs. En Pàmies, com crec que sempre fa, va improvisar. En acabar l'acte, m'hi vaig apropar tímidament perquè em dediqués el meu exemplar de La gran novel·la de Barcelona que feia només uns mesos que havia publicat i que, dut per la meva recentment descoberta afició per la literatura, vaig devorar en una d'aquelles nits en blanc segrestat per un llibre que no pots abandonar. "Per l'Oriol, i que l'agradi tant llegir-lo com a mi escriure'l!". La seva firma, un dibuix semblant al Cobi i la data: 29/04/98.
El 15 d'agost d'aquell 1998 vam quedar amb la Simona al mateix Turó de la Peira. L'endemà marxava de vacances al poble del seu pare a Cuenca. Dues setmanes que, adolescentment enamorat com estava, em semblaven una eternitat. Entre petons, llàgrimes i promeses de trucar-nos cada dia, li vaig deixar el llibre del Pàmies perquè el llegís durant aquells quinze días que no ens veuríem i així tenir-me una mica més present. I aleshores ens vam fer la promesa: si mai deixàvem de ser nòvios, ens juràvem que ens tornaríem a trobar aquell mateix 15 d'agost, a les 15h, 25 anys més tard. És a dir, el 18/08/2023.
La Simona i jo vam ser nòvios fins que vam entrar a la universitat. Després de la ruptura, ens vam trobar alguna nit a la sala Razzmatazz i, en una ciutat amb dos milions de persones, vam coincidir un parell de vegades pel carrer. Ara ja fa més de 15 anys que no sé res d'ella. A vegades m'he plantejat buscar-la a les xarxes socials. He desistit al moment. Trobo que és més bonic guardar intacte el record que guardo d'ella. El llibre, per cert, no me'l va tornar quan va arribar de les seves vacances a Cuenca.
Ahir 15 d'agost era el dia del Watusi. També era el dia que ens havíem promès amb la Simona que ens trobaríem a les 15h en aquell banc del Turó de la Peira si mai deixàvem de ser nòvios. Aquestes promeses mai no es compleixen, menys quan la ciutat crema a més de 30 graus. Hi vaig anar. La Simona no hi era, clar. Però en aquell banc sí que em vaig trobar dos llibres. Un era el meu exemplar de La gran novel·la de Barcelona, l'altre una còpia del nou llibre del Sergi Pàmies (sorprenentment, perquè es publica aquest 30 d'agost), A les dues seran les tres. Potser la Simona sí que hi va anar i, com el títol del nou recull de contes del Pàmies, es va presentar una hora abans i, cansada d'esperar, va marxar. No ho sé. Però sigui qui vulgui que els va deixar, gràcies pels llibres.