Radiohead es donen un bany de masses en la presentació d’A Moon Shaped Pool al Primavera Sound 

Als festivals no hi ha teloners. En aquest Primavera Sound, però, ha fluït certa sensació que, d’alguna manera, la resta del cartell actuava com a matèria flamígera ambiental per al gran moment: el divendres 3 a les 22.15, hora en què Radiohead prendria l’escenari Heineken per fer sonar el temes del seu nou disc, A Moon Shaped Pool. Sens dubte, els de Thom Torke, banda referencial del rock independent durant les últimes dècades, era el principal reclam de la programació d’enguany, i els anglesos, deu anys després d’actuar per última vegada a Barcelona, van protagonitzar una de les eucaristies més massives en la història del festival. Abans, però, havien de passar moltes altres coses, i moltes de molt bones. 

Les cinc de la tarda és l’hora dels valents… i de les bandes catalanes. I allà hi eren dues de les formacions més interessants de la nostra escena independent: Inspira i Aliment. Els primers, banda impulsada per l’instint creatiu de Jordi Lanuza, tentinegen entre el folk oníric i el pop eteri. Un altre moment, un altre escenari haurien ajudat a pair molt millor la sensibilitat sensorial que requereix la seva proposta. Amb tot, van oferir un concert més que notable en la posada en escena de la seva Greta (2015). 

Aliment són uns cràpules. Però són els nostres cràpules i per això els adorem. Els gironins caminen pel costat salvatge del rock i facturen garrotades sòniques de la contundència de Holy Slap (2012) i Silverback. A l’entarimat patrocinat per Pitchfork, les santes escriptures del moderneig i el hipsterisme, van escopir totes les ràfegues punk garatgeres que amaga el seu arsenal. Que n’aprenguin! 

Això hauria d’haver passat un any enrere, però ha acabat succeint aquest 2016. Potser perquè, com fa la dita, les coses bones es fan esperar, Ben Watt va cancel·lar el concert originalment programat pel Primavera Sound 2015 i han hagut de transcórrer 365 dies per disfrutar de la nova reencarnació artística de la meitat masculina d’Everything But the Girl. L’espera (sí, de nou tirant de tòpics) ha pagat la pena. El 2014 Watt publicava Hendra, el seu segon disc en solitari, el primer en 30 anys, retorn sense associats consolidat aquest mes d’abril amb Fever Dream (2016). Oblidats els sons sintetitzats i els ritmes programats, el músic anglès, mai prou reconegut per aquestes latituds, torna a gaudir expressant-se a través del rock més elegant, el folk i el jazz. Molta classe al Parc del Fòrum entre les 18.30 i les 19.15, més quan a Watt el secundava qui va ser el guitarrista original de Suede, Bernard Butler. 

De Titus Andronicus, renovadors de l’herència d’insurgents com The Who, The Clash o Hüsker Dü, mola des del seu nom, pispat de la tragèdia homònima de Shakespeare, als bemolls que demostren creant una òpera punk com The Most Lamentable Tragedy (2015): 93 minuts encapsulats en 23 temes. Alça Manela! De la inicial "Titus Andronicus Forever" a la final "A More Perfect Union”, al Primavera s’han “limitat” a atacar vuit de les seves flamarades decibèliques. I entremig, una tremebunda versió del “Blitzkrieg Bop” de los Ramones. Veieu com molen?  

Lush no van ser ni la més popular, ni la millor banda britànica dels noranta. Però seria injust no reconèixer la rellevància del grup de Miki Berenyi en l’esclat de l’escena independent britànica, molt especialment en les formes del shoegazing, tres dècades enrere. Retrobats per celebrar el 30 aniversari de la publicació del seu últim àlbum d’estudi, Lovelife (2016), demà m’hauré oblidat dels londinencs, avui, potser arrossegat per la nostàlgia, he gaudit de “De-luxe”, “For Love” i resta de les seves píndoles de pop embrollat. 

Preciosistes i melangiosos, la música de Beirut, aquella refinada confluència entre indie rock i world music, va dibuixar (i aquí els que sigueu al·lèrgics al sucre deixeu-me de llegir) la banda sonora ideal per l’hora baixa al Fòrum. Feia quatre anys que els de Zach Condon guardaven silenci. Emmudiment saldat amb la publicació de No, No, No (2015). Els nord-americans, però, van modelar un repertori que, majoritàriament, va evocar els seus petits clàssics pretèrits: “Elephant Gun”, “Santa Fe”, “Nantes”, “My Night with the Prostitute from Marseille” o “The Gulag Orkestar”. Havia arribat el moment de sintonitzar amb Radiohead. 

Els seguidors de Radiohead són (som) alguna cosa així com la versió indie dels entregats fans de Bruce Springsteen o U2: un col·lectiu acrític que venera els seus ídols siguin quins siguin els seus designis, moviments i accions. És del tot inqüestionable que els anglesos han traçat una de les trajectòries més fascinants, ja no dels darrers anys sinó de la història del rock, expandit el gènere fins a límits improbables. Una increïble evolució artística que d’un temps ençà, però, sembla s'ha estancat. En els seus últims discos, tot i que notables (molt especialment el darrer, A Moon Shaped Pool), Radiohead semblen haver-se resignat a copiar-se a ells mateixos. Tot i així, allà, a l’esplanada de l’escenari Heineken, ens vam combregar uns quants milers. I aquest inici d'al·literació de formes que transmeten els seus darrers àlbums el van difuminar amb un concert sublim. 

Deu anys després de la seva última visita a Barcelona, Radiohead tornaven a la capital catalana per presentar, dins del cartell del Primavera Sound, A Moon Shaped Pool, novè àlbum d’estudi dels britànics que va monopolitzar els primers instants de l’actuació, sonant, seguint el mateix ordre que en la seva versió encapsulada, "Burn the Witch", "Daydreaming", "Decks Dark", "Desert Island Disk" i "Ful Stop”. Acompanyada per una efectiva posada en escena, la banda es mostrava expansiva, amb un Thom Yorke especialment entregat, el públic entusiasmat. I a partir d’aquí, un repertori que cartografiava bona part dels moments capitals de la seva trajectòria: “The National Anthem”, “Karma Police”, “Everything in Its Right Place”, “Idioteque”, “Street Spirit (Fade Out)”… combinats amb alguna joia oculta, com aquella “Talk Show Host”, cara B de “Street Spirit (Fade Out)”, que, curiosament, Radiohead havien interpretat per primera vegada en directe en el concert que van oferir l’any 1997 a la sala Razzmatazz. Glorificació amb una primera tongada de bisos on, entre altres, van desxifrar “Paranoid Android” i “2+2=5”. Apoteosi i deliri amb “Creep” com a punt final. 

Una nit per a la història d’un festival que encara ens havia d’oferir propostes tan apetitoses com els Last Shadow Puppets de l’Arctic Monkeys Alex Turner, Animal Collective, Beach House i The Avalanches.