Aquest dimecres, el Teatre Borràs acull una nova temporada de La presència, l’obra que la temporada passada ja va captivar el públic a La Villarroel. El muntatge recupera la seva atmosfera inquietant per endinsar l’espectador en una història que se situa en una masia familiar, on l’Ernest i la Sandra s’han reunit per acompanyar el seu pare, el Climent, en les seves últimes hores de vida. Amb ells també hi és en Miki, la parella de la Sandra, i poc després arriba la metgessa del CAP per visitar el malalt, que, al cap de pocs minuts, mor. A partir d’aquest moment, en plena nit de tempesta, els fenòmens inexplicables es multipliquen i l’escepticisme i la fe xoquen entre els presents. El que comença com un possible misteri paranormal acaba fent aflorar tensions, secrets i veritats amagades: entre els germans, dins la parella i fins i tot amb la metgessa, que revela un passat del Climent que cap d’ells coneixia. En aquesta reposició, a més, hi ha un canvi destacat al repartiment: Mar Ulldemolins assumeix el paper que en l’estrena interpretava Nausicaa Bonnín. Parlem amb els actors sobre el retorn de l’obra, sobre com han revisitat els personatges i sobre com es construeix a escena aquesta presència tan misteriosa com incòmoda.
Vau estrenar La Presència a La Villarroel, i ara torneu però al Teatre Borràs. És degut a l’èxit que vau tenir?
Pau: Sí, la veritat és que va ser molt sorprenent per a tots. Cada dia estava ple i va ser una festa.
Per què creus que funciona tan bé?
Pau: Partint del text que han parit Sixto Paz juntament amb la Carmen Marfà i el Yago Alonso, que hi ha alguna cosa d'aquesta estructura i d'aquesta obra que xuta. Sí, i teníem moltes ganes de veure fins on empatitza el públic amb la por en directe perquè és veritat que estem molt acostumats al món del cine; però en el món del teatre, la por és complicada de creure-te-la, i per això han utilitzat tant la comèdia i la veritat és que peta bastant.
Per què heu decidit repetir?
Pau: En el meu cas és perquè ens ho vam passar tan bé fent-la i també durant la gira. És una obra complicada i amb poc que fas és molt agraïda. La tenim molt ben armada.
Marc: Jo no la tinc esgotada.
Originalment, sortia la Nausicaa Bonnín i tu, Mar, ara la substitueixes. Ja l’havies vist?
Mar: Jo l'havia vist a La Villarroel i em va agradar molt. I després, a més a més, l'he vist de bolos també, quan ja sabia que havia de substituir a la Nausicaa.
No és gaire habitual que es facin thrillers al teatre. Com es combina el gènere de thriller i la comèdia?
Pau: La veritat és que en els assajos era molt divertit intentar convèncer el teu company que tu t'estàs creient que potser hi ha un fantasma. Però en cap moment estem volent fer comèdia. El que intentem és convèncer l'altre que la nostra teoria com a personatge és real. I és bastant ridícul.
Marc: Hi havia tres capes. El que jo em crec o no em crec, el que els personatges es creuen o no es creuen, i a més pensaves, i la gent que l'estigui mirant s'ho creurà o no s'ho creurà. I després ve la gent, riuen i dius: “ara ja no em preocupo tant”.
Hi ha marge per la improvisació?
En general, no. Si improvisem és perquè hem fallat en algun lloc.
Dels quatre, el que està més habituat a fer comèdia ets tu, Marc?
Marc: Portem molts anys ara tots, no? Tu també n'has fet unes quantes. Sí, n'hem fet tots. Perquè em veus més a la tele, fent el número.
Parlem del gag del croissant i d’aquests vint anys de Polònia.
Marc: Jo hi he estat quinze anys. Però ara hi vaig menys.
T'esperaves aquest èxit del gag del croissant?
Marc: No, és una cosa que és rara...
No t'agrada fer aquests gags?
Marc: No, no, no, és una ximpleria, no, no, perquè en aquests gags s'expliquen certes coses i a vegades estàs d'acord o no estàs d'acord, però com que treballes i ho fas, però estan molt ben escrits.
Tornem a l’obra de teatre. Quins aspectes dels vostres personatges us han cridat més l'atenció i amb què us sentiu més identificats, dels vostres personatges?
Mar: Que no es creu gaire a les trucades del més enllà i totes aquestes coses, bàsicament.
Què vols dir, com és el teu personatge?
Mar: És una noia molt escèptica, amb temes del més enllà i és molt pràctica, ella va al que va, però després la situació també la supera una mica i ha d’estar tota l'estona intentant dissimular el que li està passant. Està tota l'estona amb la lluita de no mostrar les emocions.
Pau: L'Ernest està cuidant el seu pare a la muntanya, estan allà perduts en una casa i llavors la Sandra ve amb el Miqui a cuidar el pare. Ells dos són germans. I jo estic en un molt mal moment vital perquè ho he deixat amb la parella, perquè tinc una crisi existencial, la crisi dels 40. I quan comença a succeir tot això, segurament s'agafa molt més a tot allò sobrenatural perquè ho necessita. Necessita trobar respostes tant en les teràpies com en el més enllà. Està molt més obert que la Sandra, i per això xoquen.
Quan la fèieu a La Villarroel, vau observar alguna reacció del públic que no us esperéssiu?
Pau: Va ser molt xulo, perquè quan l'assages no tens ni idea d'on empatitzarà la gent i on riuran. I a mi el que més il·lusió em feia era quan reien de la por, els nervis. Quan notes que estan rient perquè estan passant nervis. Me'n recordo un dia que, en un ensurt, un espectador va entrar dins d'escena perquè es va espantar estava a primera fila i es va aixecar i va dir: “Ai, Dios mío”! I va tornar a seure. Era meravellós això.
Marc: Recordo una anècdota. Va ser molt fort. De cop i volta, les llums van començar a pampalluguejar. Però molt, molt, molt, però molt, en moments que com que hi havia coses de llums de la funció, que estaven preparades, que dius, és que si segueix això així, no tindrà efecte el que vindrà de llums. Llavors havíem de parar, però és que ens va passar quatre cops.
Pau: I després això del tema de la foscor. Quan es fa fosc la gent gran som com els col·les quan van al teatre. Sí, amb una mitjana de seixanta anys començaven a fer uuuuhhh.
És una obra de teatre que és pur entreteniment o el públic se'n va a casa reflexionant sobre alguna cosa en concret?
Pau: Mira, una de les coses més boniques que ens ha passat és que, evidentment, la gent surt havent-s’ho passat molt bé, i havent viscut l'experiència de la por, de la comèdia, però molta gent ens parla dels temes que hi ha a l'obra, que tenen a veure amb la crisi existencial, amb la parella, amb la maternitat, amb la presència (que vol dir com estàs pels teus, per la gent que estimes). Hi havia molts temes que ens sorprenia molt que la gent ho remarqués. Vull dir que fem entreteniment, però al final estem parlant de temes potents.
Quan acabeu ‘La Presència’, quins altres projectes teniu?
Pau: Farem un projecte que es diu La Promesa, (també amb el Marc i al Teatre Borràs), gairebé just acabar 'La Presència' al cap de dues setmanes. És una comèdia i ens ve molt de gust.