L'any 1976, a l'inici de la transició, el cineasta Pere Portabella llançava a les pantalles una pel·lícula que va esdevenir objecte de culte: Informe general sobre algunas cuestiones de interés para una proyección pública. Portabella, vinculat a l'eurocomunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), creia que el cinema devia usar-se com a eina política, i aquell Informe general era un intent de donar una empenta a la transició. Ara, estrena un nou documental, Informe general II. El nou rapte d'Europa. El director català creu que, de nou, s'està vivint un moment històric, i aposta altra vegada pel cinema com a instrument de transformació social.
Tancar un procés per obrir-ne un altre
Portabella considera que el cicle iniciat ara fa 40 anys està esgotat. La crisi, per a ell, no només és econòmica, sinó també política, social, ecològica, de models... Per això, el director, a Informe general II, aborda el 15-M, el procés sobiranista, els problemes ecològics, l'atur, la bombolla immobiliària, els desafiaments científics, la introducció de les noves tecnologies...Però Portabella va constatar que no només els vells models canvien, sinó també la forma d'oposar-s'hi. L'interès de Portabella se centra, en bona part, en les noves formes de mobilització usades per canviar la societat.
Els protagonistes
El documental de Portabella es basa en els diàlegs amb nous actors decisius per al futur de l'Estat espanyol. I per interpretar la realitat recorre, per una banda, als nous protagonistes de la vida política, i a gent del món de la cultura i l'art, però també reflecteix l'opinió dels científics. Entre els noms més populars presents a aquest documental hi figuren Muriel Casals, Carme Forcadell, Quim Arrufat, David Fernández, Ada Colau, Antonio Negri, Iñigo Errejón, Pablo Iglesias...
De la transició a la mutació
Malgrat els paral·lelismes entre els dos Informes, Portabella assegura que el moment actual té poc a veure amb el de la transició. De fet, assegura que el món actual no està en transició, sinó en mutació. Per a ell, el més important d'aquesta mutació és que els ciutadans prenen la paraula i que surten al carrer amb un nou model de protesta, més propi de la performance que de la manifestació clàssica. Portabella n'està convençut que la característica bàsica dels nous temps és l'empoderament de la població, que pren la paraula per reclamar més ètica i més preocupació pel bé comú. Per això, la gent del carrer és, en realitat, el gran protagonista d'aquest documental.
La independència, també, però no només
Pere Portabella retrata amb detall el procés català, que considera un dels moviments amb més potencial transformador dels darrers anys. En l'Informe General II, Portabella dóna la paraula a alguns dels actors del moviment sobiranista. De fet, Portabella va participar a la Via Catalana, la cadena humana per la independència de 2013, situat al costat de Lluís Llach i Carles Santos, i al documental hi apareix aquesta escena. Però el director deixa ben clar que no n'hi ha prou en avançar cap a la sobirania, sinó que cal fer passos endavant en tots els aspectes de la societat.
Diàlegs, imatges, mirades
L'Informe general II té el seu punt més original en la gravació de diàlegs entre diferents actors de la societat actual, però aquestes escenes es combinen amb fragments de vídeos de les mobilitzacions socials més importants dels darrers anys. Però en aquest cas Portabella no només usa gravacions pròpies, sinó que recorre a imatges preses amb telèfons mòbils, a fragments de noticiaris... I renuncia als subtítols i a la veu en off... Portabella, com en pel·lícules anteriors, rebutja usar les tècniques habituals dels reportatges cinematogràfics. Deixa que les imatges, i els personatges, parlin per sí mateixos... Una visió polifònica, com polifònic és el món que pretén retratar.
Una llarga carrera vinculada al cinema
El 1959 Pere Portabella va produir Los golfos, de Carlos Saura. En poc temps li seguiria El cochecito, de Marco Ferreri, i més tard Viridiana, de Luis Buñuel. Iniciava una sòlida carrera al món del cinema. El 1967 es va passar a la direcció, amb No compteu amb els dits, amb la col·laboració de Joan Brossa. Com a director, s'ha responsabilitzat d'una dotzena de llargmetratges i una quinzena de curtmetratges, tots ells caracteritzats pel seu esperit rupturista. Amb una visió del món molt personal, no s'ha enquadrat a cap de les grans escoles cinematogràfiques. Acumula guardons, com la Creu de Sant Jordi (1999) o el Premi Nacional de Cinema (2009).
La pel·lícula més real d'en Pere Portabella
Pere Portabella va organitzar el retorn de Tarradellas a Catalunya, una de les cerimònies polítiques més multitudinàries i més significatives del nostre país del segle XX. I ho va fer amb ple sentit cinematogràfic: la rebuda a l'aeroport, Tarradellas en un cotxe descapotat, la plaça Sant Jaume amb una il·luminació d'anunci, els carrers plens a rebentar... Un recorregut d'escenari que va acabar, gloriosament, amb el "Ja sóc aquí" al balcó del palau de la Generalitat. Durant tot el tram, al costat de Tarradellas, el seu mestre de cerimònies: Pere Portabella.
Portabella, que havia estat membre de l'Assemblea de Catalunya, va deixar durant uns anys el cinema per dedicar-se a la política. Va ser diputat al Parlament de Catalunya, com a independent dins les llistes del PSUC, i fins i tot va arribar a senador. Però posteriorment va abandonar la política activa.
El suquet amb glamour
Cada estiu, durant molts anys, Pere Portabella organitzava un suquet de peix a la seva residència de Llofriu, al Baix Empordà. Va començar com una trobada d'amics, en la seva majoria simpatitzants del partit comunista, el PSUC. L'esdeveniment es va anar ampliant, i va acabar convertint-se en una cita anual on s'hi reunia l'elit cultural catalana, però també destacades personalitats del món de la política, l'empresa, els mitjans de comunicació... Amb mànigues de camisa, el cos ben bronzejat i amb dosis generoses de bons alcohols, el "suquet d'en Portabella" era una cita obligada per a la jet set catalana. A finals dels 1990, amb la mort del cuiner Josep Ametller i Coll, "Pitu", les trobades a cal Portabella es van deixar de celebrar.
La caiguda de tot un món
Diuen que als suquets, en el clima relaxat de l'àpat, es van tancar tot tipus d'acords. Entre els assistents no hi faltaven alguns dels herois del primer Informe General. Avui, alguns dels participants en els famosos suquets passen pels tribunals. I els partits i institucions que representaven estan, en molts casos, desprestigiats.
Portabella no renúncia a la transició, però assegura que els canvis que es van fer en aquell moment, que van servir per estabilitzar el país, haurien d'haver obert el pas a nous canvis: a una nova Constitució, a una nova estructura territorial, a un nou sistema de partits... Això no va succeir. Segons el cineasta, davant l'immobilisme del sistema, els ciutadans han pres del protagonisme. I Portabella ha decidit donar-los la veu i dur-los al cinema.
Imatges: Fotogrames d'Informe General.