Són dies d’aïllament i, en alguns casos, també d’introspecció, estat que pot ser propici per a aquells creadors que tendeixen a mirar cap endins, més partidaris de trobar en el seu jo i els voltants immediats aquelles coses que poden compartir amb els altres. Com ara els poetes. Els escriptors han d’escriure i els lectors han de llegir, amb la mateixa proximitat, si pot ser, que la del pagès i el consumidor. I, perquè això passi, ara i aquí, La Llança, suplement cultural d'El Nacional, ha proposat a una trentena de poetes d’una qualitat indiscutible i amb una trajectòria al darrere que ens facin arribar un poema acabat de collir. Així doncs durant un mes publicarem cada dia un poema, cadascun d’un poeta diferent, sense més requisits ni condicions que aquests que hem esmentat. Perquè vivim com vivim i també perquè els ho hem demanat sense marge de temps, tindrem durant trenta dies “Poetes sota pressió”.
Avui és el torn del poeta Bernat Nadal (Manacor, 1950)
EL DESIG IMPOSSIBLE
Tot semblava sec, la veu,
les llàgrimes i els pulmons
quan es van endur aquell home
amb el posat de derrota
dient-li “has de venir
amb nosaltres, pel teu bé”.
Es va aixecar, la mirada
era fonda, de paraula
cansada, com si el retorn
d’una ona llarga el portés
suaument a la planura
immensa d’un mar en calma.
Les mentides i medalles,
discursos i aplaudiments
no guarien el seu cos
romànic, vell, convertit
en una cuca de llum.
Un lleu bri d’aire fresc, imperceptible,
apaivagà l’espant mig encobert
aquella matinada de desig
ja impossible, d’enyorar qui estima
i té davant, però no troba mots
per dir-li no sap què, potser la terra,
el grog de les llimones, la secreta
por de morir… Veu que els estels esclaten
contra el seu pit com una bala ígnia
que accelera la vida, i tot seguit,
qui sap, l’obscuritat i també el virus
només seran record lleuger d’un temps
remot que poc a poc s’esvairà.