Sevilla, any 1530. Fa 493 anys. Luis de Peraza, cronista oficial de la ciutat, relatava que “hay una multitud de negros y negras de todas las partes de Etiopia y de Guinea, de los cuales nos servimos en Sevilla y que son traïdos por la via de Portugal”. Trenta-cinc anys després (1565), un padró promogut per l’arquebisbat revelaria que Sevilla (que amb 90.000 habitants ja havia rellevat València com a primera urbs peninsular) censava 6.327 esclaus (el 7% del total poblacional), la immensa majoria d’origen subsaharià i, en grau més baix, de procedència barbaresca i otomana. Sevilla, el gran centre financer a escala mundial de l’època, era un gresol d’ètnies i una “torre de Babel” de llengües.
Els negres de Santa María la Blanca, Triana i Gibraleón
Aquella impressionant massa d’esclaus de diversos orígens, convivia (o, més aviat, malvivia) amb comerciants catalans, genovesos, toscans, napolitans, venecians, portuguesos, francesos, bretons, neerlandesos i anglesos. Amb aristòcrates terratinents i amb la gran massa de població humil de la ciutat, originaris de tots els racons de la Corona castellanolleonesa, especialment de la cornisa cantàbrica. I amb gitanos de la diàspora romaní del Creixent Fèrtil. La Sevilla del XVI era la ciutat més diversa i més mestissa d’Europa. Però, per diverses raons, alguns pobles de la rodalia van concentrar aquestes comunitats i es van convertir en testimonis permanents d’aquesta diversitat.
El professor Alfonso Franco Silva, de la Universitat de Cadis, i que ha estudiat a bastament el fenomen esclau a la Baixa Andalusia durant l’era de les navegacions (segles XV a XVIII), afirma que el total de la població negra i mulata a Sevilla a finals de la centúria del 1500 (sumant-hi esclaus i alliberats) devia rondar el 10%. Altres treballs d’investigació, publicats per diverses universitats andaluses, radiquen aquest col·lectiu a Santa Maria la Blanca, l’antic call de la ciutat (al sud-oest del clos murallat), que, des de l’expulsió dels jueus decretada pels Reis Catòlics (1492), havia esdevingut el barri més degradat i conflictiu de la ciutat (un particular “Bronx sevillà”).
Una altra font de l’època diu —un pèl exageradament— que la multitud sevillana “se parece a los trebejos del ajedrez; tantos prietos (negres) como blancos”. Però a partir del col·lapse de principis del segle XVII, que anticipava la fi del lideratge mundial de la monarquia hispànica, es produiria un progressiu alliberament, principalment dels que depenien dels mestres gremials que, en l’escala intermèdia d’aquella societat, patien amb més rigor la desacceleració econòmica. I, de retruc, es produiria un progressiu mestissatge amb la població autòctona, i a mesura que passaven de negres a mulats, es desplaçarien a Triana, a l’altra banda del riu i fora de l’abric de les muralles.
I si bé és cert que adquiririen un paper rellevant a les grans manifestacions religioses (la Hermandad de los Negritos o la Hermandad de los Negros de Triana), que prova la plena integració en la seva societat, també ho és que en alguns pobles propers a Sevilla quedarien eternament atrapats en l’espai i en el temps. Seria el cas d’alguns barris de Palos o de Moguer, o de Gibraleón. Quatre segles més tard (1952), l’antropòleg navarrès Arcadio Larrea Palacin relataria que "Son llamados 'morenos' y 'negros'. Tiempo atrás no eran recibidos con agrado por los blancos (...) ni siquiera en las labores del campo (...) habitan en chozas; por entero el barrio de Villalatas, en Gibraleon”.
Els catalans d'El Arenal, La Carolina i Isla-Cristina
L’obertura de l’estret de Gibraltar a la navegació comercial, tancat pels dominis musulmans des del 711, i que s’escenifica a partir de la victòria naval catalana en la Batalla de Ceuta (1339), desplaçaria progressivament el punt de gravetat de l’Europa de l’època. La Baixa Andalusia es convertiria en la plataforma dels grans viatges atlàntics, inicialment cap a les costes atlàntiques europees i africanes (segle XV) i, posteriorment, cap al Nou Món (segle XVI). L’investigador Ivan Armenteros, del CSIC, xifra la colònia catalana a la Sevilla de l’època en unes 3.000 persones. Un col·lectiu establert al voltant del convent de San Pablo de los Catalanes (en l’extrem est d'El Arenal), quantitativament insignificant, però qualitativament molt destacat.
Durant el segle XVI, aquest col·lectiu, format per famílies extenses de comerciants amb interessos a les Canàries i al Nou Món, es mestissaria amb els seus competidors toscans, i desapareixeria com a grup singular i genuí. I a més, un fenomen poc estudiat, però molt prometedor, relaciona la desaparició dels darrers testimonis d’aquella presència catalana amb una gran operació inquisitorial de persecució i extermini de les comunitats clandestines protestants (1549-1553). Després de dos segles de silenci, la iniciativa dels il·lustrats Olavide i Capmany (1773), consistent a poblar i posar en explotació Sierra Morena i el desierto d'Écija, tornaria a portar presència catalana al territori.
Segons els promotors de la iniciativa, la màxima concentració de catalans es produiria a La Carolina, a Sierra Morena. I la documentació posterior revelaria que els catalans i els valencians de La Carolina (un nombrós col·lectiu de pagesos de Lleida i Alacant) conservarien els elements d’identitat grupal (llengua, costums, vestuari) durant dos/tres generacions, fins que serien absorbits per la majoria autòctona. Restarien els cognoms, en alguns casos grotescament castellanitzats pels rectors parroquials, i algun petit detall com la cita del geògraf navarrès Pascual Madoz, que durant un viatge a la comarca (1845) deixaria escrit que “las mujeres de La Carolina visten a la catalana”.
Un cas semblant al que va passar amb la Figuereta, un poble de nova creació fundat el 1757 a la costa atlàntica andalusa per un grup de famílies pescadores de Canet de Mar i Mataró i que, a mitjan segle XIX, canviaria el nom originari pel d'Isla-Cristina. Les fonts coetànies revelen que durant la segona meitat del segle XVIII, s’hi va establir una extensa colònia de pescadors procedents de les comarques catalanes del Maresme i el Garraf, i de les valencianes de la Safor i la Marina, que arribarien a sumar 1.000 habitants, i que convertirien aquell poble en l’extrem més meridional del domini lingüístic del català. Fins ben entrat el segle XIX.