Barcelona, 17 d’abril del 1456. Fa 569 anys. El Dietari de la Generalitat (l’equivalent al DOGC actual) consignava “Aquest die fonch feta crida pública per la ciutat de Barchinona que la festa de sent Jordi fos colta generalment per tothom, com la Cort General del principat de Cathalunya, qui de present se celebre en la claustra de la Seu de la dita ciutat, ne hagués feta novament constitució”. Sant Jordi, que des del segle XI ja era el patró de l’estament nobiliari català (un dels tres poders del país), esdevenia també el patró del país.
🌹 Sant Jordi 2025 a Barcelona i Catalunya, DIRECTE | Signatures, parades i llibres recomanats
Aquella proclama, tot i emanar de la reunió del poder (era fruit d’un acord de les Corts permanents —Generalitat— del 1454, que eren la representació dels tres poders del país), hauria pogut quedar reclosa en l’àmbit purament institucional. I, com tantes altes proclames —de qualsevol mena—, no transcendir a l’imaginari col·lectiu. Però, en canvi, el poble de Catalunya —tots els estaments de la societat— de seguida la va assumir com a pròpia i va convertir sant Jordi en el patró nacional i, de retruc, en la primera gran diada d’abast general. Per què el poble de Catalunya abraça la figura de sant Jordi i l’aclama com el seu patró nacional?
El context
La primera resposta ens la dona el context històric de l’època. El 1456, Catalunya estava immersa en un escenari extremadament convuls i profundament crític, que anunciava el trànsit d’una era a una altra (de l’edat mitjana cap a l’edat moderna) i d’un sistema polític i econòmic a un altre (del règim feudal cap al règim mercantil). El 1456, Catalunya venia d’una mortífera pesta negra (1348-1351) i dels seus rebrots successius (segona meitat del segle XV), dels terribles pogroms contra la minoria jueva (1391) i de dues guerres civils consecutives (rebel·lió de Jaume d’Urgell, 1413, i conflicte de la Biga i la Busca, dècades del 1420 al 1460).
I entre la proclamació institucional (1456) i l’aclamació general (principis del segle XVI), esclataria la Guerra Civil catalana (1462-1472) que seria una matrioixca bèl·lica, que, entre altres crisis i conflictes, projectaria la formidable Revolució Remença i un important corrent migratori cap a Sevilla i Nàpols (les classes mercantils urbanes) i cap al País Valencià (la pagesia remença fugitiva). Els fogatges del 1497 (els censos fiscals de l’època) revelen una pèrdua de població, amb relació al màxim demogràfic del 1348, del 33%. Catalunya havia passat de ser un país ric i poblat (500.000 habitants, el 1348) a un erm carbonitzat (300.000 habitants, el 1497).
El cavall blanc de sant Jordi
La llegenda de sant Jordi es construeix sobre la trilogia formada pel cavaller, el drac i la princesa. I, en canvi, el cavall —que no oblidem que és d’un revelador color blanc— és una figura que, en el relat modern de la llegenda, passa desapercebuda. Però no sempre ha estat així. En el procés de projecció social i aclamació general de sant Jordi com a patró nacional, aquell cavall blanc —que cavalca, rampant, amb el seu cavaller al llom— té un simbolisme extraordinari. Alguns antropòlegs han volgut veure, en aquell cavall, la representació de l’Església, conservadora de la fe i de la tradició, en un context general marcat per la convulsió, la crisi i la incertesa.
Però altres investigacions afirmen que en el procés de projecció i aclamació de la figura de sant Jordi, l’imaginari popular hi tindria un paper fonamental. En aquella societat postmedieval, de tradició antiga i de pensament espiritual, el cavall blanc es presenta amb una doble simbologia, però reveladorament complementaria. Per una banda, estaria associat a un mite de l’antiguitat —l’euga blanca— estès arreu de la meitat occidental d’Europa i relacionat amb la fertilitat (la humana i l’agroramadera). I, per una altra banda, estaria indissociablement vinculat al cavaller heroic que munta al seu llom i que combat les forces del mal (la pesta, la guerra, la mort...).
El cavaller
En aquell procés de projecció i aclamació (1456-principis del segle XVI), l’imaginari popular construeix un mite que va més enllà de la figura de l’esforçat personatge que es mou guiat per l’ideal cavalleresc. L’imaginari popular català concep sant Jordi com un heroi modern (entès modern en el context de l’època), que voldria dir que, a més a més de les tradicionals virtuts morals que se li pressuposaven a un esforçat cavaller medieval (coratge, honor, lleialtat, proesa, perfecció, rectitud), atresorava una intel·ligència política moderna (lideratge, voluntat, competència i sagacitat per a vèncer tots els obstacles del present i del futur).
En definitiva, el mite de sant Jordi que l’imaginari popular català construeix a cavall dels segles XV i XVI està clarament inspirat en la figura política de l’Home Principal —d’arrel romana i de tradició catalana—, que, com a cap legítim de la nació, està cridat a derrotar els dimonis (els barons feudals) que li havien usurpat el poder i que havien violentat el poble. En aquell context historicoideològic, l’imaginari popular català —que conserva la memòria d’una època passada de plenitud— concep la figura de sant Jordi com la de l’Home Principal que, després de la victòria revolucionària remença (1486), ha de liderar els seus fills —el país— cap a la restauració de la plenitud.
El drac i la princesa
El drac i la princesa són els altres dos personatges que completen la trilogia de la llegenda de sant Jordi. En la construcció de la llegenda, la simbologia del drac i de la princesa és claríssima. El drac simbolitza el mal (els abusos senyorials, la fam, les malalties, la pesta, l’enemic exterior, la guerra, la mort). I la princesa simbolitza la nació, violentada i amenaçada pel drac. Però, en aquest “conjunt representatiu”, el drac i la princesa tenen una funció totalment subordinada, però alhora necessària per a dimensionar la figura central i completar el relat. El de l’Home Principal, modern i capaç, que extermina els mals que amenacen el país.