El 6 d'agost de 1982, és a dir, avui fa 38 anys, s'estrenava a Los Angeles The Wall, l'adaptació cinematogràfica de l'àlbum homònim de Pink Floyd, un dels títols més importants de la història del rock. Dirigida per Alan Parker sota la recelosa mirada de Roger Waters, el líder de la fonamental banda de rock progressiu, revivim la gestació del disc i la seva posterior translació a la pantalla gran

El passat 31 de juliol ens deixava el cineasta Alan Parker. Autor de joies del setè art com L'exprés de mitjanit (1978), El cor de l'àngel (1987) o Crema Mississippi (1988); va ser un dels realitzadors que millor va saber apropar-se al món de la música a través dels seus llargmetratges. Seves són pel·lícules imprescindibles del gènere com Fama (1980), The Commitments (1991) o Evita (1996). També va ser el director de The Wall, cinta de culte que va adaptar al cel·luloide l'icònic àlbum conceptual homònim de Pink Floyd. Es va estrenar el 6 d'agost de 1982. Avui fa 38 anys.

No som més que un altre maó al mur

L'any 1977 va ser el de l'eclosió del punk. També va ser l'any que Pink Floyd, pedra angular del rock progressiu i com a tal una de les bandes més odiades per aquella nova generació de crestuts joves irats, van publicar Animals (Harvest, 1977), un dels seus àlbums més aclamats. Va passar en el concert de presentació del disc a l'Estadi Olímpic de Mont-real. De fet, aquell 6 de juliol de 1977 era l'última data d'aquella gira. Un dels fans arrenglerats a primera fila es va passar tota l'actuació insultant el grup: "vells", "acabats", "pesats", "hippies"... Cansat de l'estupidesa del seu suposat seguidor, Roger Waters, el baixista i un dels principals impulsos creatius de la formació britànica (i també un malparit sorrut), el va acabar escopint. 

El fet podria haver acabat aquí, però d'aquell esput va sorgir un dels discos definitius en la història del rock. Waters estava cada vegada més cansat del seu rol com a estrella del rock. Volia fer música. Els fets tangencials i circumstancials que envoltaven el seu ofici, els odiava. Volia aillar-se de tot allò que no fos exclusivament crear cançons. Va ser així com va començar a somiar amb grans blocs de pedra amb què construir una paret que separés grup de públic. Fet i fet només som un maó més al mur.

Els pros i els contres de fer autostop

Pink Floyd van finalitzar la gira de presentació d'Animals i van tornar a casa. Lluny de prendre's un descans, l'endemà d'aterrar Roger Waters ja tornava a treballar. No podia perdre el temps, hi havia dos projectes que el tenien totalment obsessionat. Tenia clar que un d'ells el volia modelar sota la marca de Pink Floyd. L'altre, seguint l'exemple dels seus companys, que ja havien començat a treballar per lliure, seria el seu debut en solitari. El problema és que no sabia quin projecte fer acompanyat i quin sense aliats. Va deixar que fossin el guitarrista David Gilmour, el teclista Richard Wright i el bateria Nick Mason els que triessin.

Roger Waters va debutar en solitari l'any 1984 amb The Pros and Cons of Hitch Hiking  un disc correcte on va comptar amb la col·laboració d'amics com Eric Clapton o l'actor Jack Palance però que no va suposar cap punt d'inflexió en la història de la música. No cal ser molt viu per deduir que Gilmour, Wright i Manson es van sentir més seduïts per aquell grapat d'esbossos de cançons que Waters havia gravat en una primera maqueta sota el nom de Bricks, títol provisional que després canviarien pel definitiu The Wall, idea que es transformaria en un doble àlbum conceptual imprescindible per decodificar l'evolució i esdevenir de la música del segle XX (i de tots els temps). També seria el principi de la fi de Pink Floyd.

Un deliri sorgit d'una ment indesxifrable

The Wall és un deliri creat dins la indesxifrable ment de Roger Waters. Com a àlbum conceptual, totes les cançons versen al voltant de la mateixa idea. En aquest cas la història de Pink, una estrella del rock fictícia, trastornada per les seves pors, obsessions i debilitats. Clarament un alter ego de Roger Waters (amb algun que altre préstec de la volàtil personalitat del seu excompany de grup, el geni Syd Barrett que va abandonar Pink Floyd el 1968 per, malalt d'esquizofrènia, refugiar-se a casa seva i ja no sortir-ne més fins a la seva mort el 7 de juliol de 2006), amb qui compartia més d'un tret biogràfic: la mort del pare en combat durant la Segona Guerra Mundial, una mare ultra protectora, experiències traumatitzants en els seus anys escolars, abús de substàncies psicotròpiques...

Si el baixista ja havia mostrat en anteriors discos tics autoritaris; potser intuint que estava davant del disc pel qual passaria a la història, durant el procés de modelació i gravació de The Wall Roger Waters es va comportar com un veritable dictador sanguinari, menyspreant i maltractant a tots aquells que qüestionaven el que ell creia que era el correcte, començant per Bob Ezrin.

Poster Película The Wall

El 6 d'agost de 1982 es va estrenar The Wall, translació cinematogràfica del disc homònim de Pink Floyd

Si fins aleshores Pink Floyd s'havien produït ells mateixos tots els seus discos, aquesta vegada Waters va creure que necessitaven una opinió externa i va contractar a Ezrin, arquitecte sonor que ja aleshores havia treballat amb gent de la dimensió de Lou Reed, Alice Cooper o Kiss. Va ser una elecció de Waters, però aquest no va poder estar-se de criticar totes els suggeriments que feia Ezrin. Les picabaralles entre tots dos es van acabar quan després d'un dels típics mocs de Waters, el productor li va contestar: "Llegeix-me els llavis, fill de puta, no pots parlar-me així!". Tema sanjat, que diria el vispresident Gaspart. 

Amb els companys de banda les coses no eren millors. Amb David Golmour gairebé ni es parlaven. A Nick Manson l'ignorava completament (de fet, Waters va contractar a Jeff Porcaro de Toto perquè toqués a diversos temes del disc) i a Richard Wright directament el va fer fora de Pink Floyd. El teclista era d'aquella mena de persones que havia d'opinar de tot i Waters té aquell caràcter que no pot suportar que li diguin què ha de fer. Així que el baixista va trucar a l'advocat del grup i li va dir que havia de parlar amb Wright i dir-li que ja no era el teclista oficial de Pink Floyd. Membre fundador del grup, Wright es va negar. La resposta de Waters va ser que si no marxava publicaria The Wall sota el seu nom, en solitari. Wright va cedir però amb la condició que pogués participar en la gira de presentació del disc. Waters va acceptar però estipulant que Wright no seria un més del grup sinó un músic assalariat que rebria un sou per cada concert. 

Tot un himne

The Wall es va publicar el 28 de novembre de 1979 i en aquests gairebé 40 anys que fa que va veure la llum, s'han venut més de 24 milions d'exemplars. Comercialment és un dels discos de més èxit de tots els temps. Qualitativament també és una obra referencial. Un incunable de la música del segle XX gràcies a temes com "Run Like Hell",  "Comfortably Numb" i "Another Brick in the Wall, Part 2". Únic número u que aconseguirien Pink Floyd als Estats Units durant tota la seva carrera, "Another Brick in the Wall, Part 2" transcendiria el pla estrictament musical per convertir-se en tot un himne. Un himne per als estudiants negres sud-africans durant els anys més durs de l'apartheid i un himne per als alemanys de la part comunista que anhelaven enderrocar el mur de Berlín i recuperar les seves llibertats. 

El 7 de febrer de 1980 Pink Floyd van iniciar la gira de presentació de The Wall al Memorial Sports Arena de Los Angeles. Per les baralles que havia tingut amb Waters durant la gravació del disc, Bob Ezrin tenia vetada l'entrada al pavelló. Però el productor es va comprar el seu tiquet i va assistir-hi igualment. Anys després recordava aquella nit confessant-li al biògraf de Pink Floyd Mark Blake que "va ser el millor espectacle de rock que he vist mai".

Pioners i mestres a l'hora de crear grans espectacles en directe, Pink Floyd van dissenyar una experiència en viu on destacaven ninos inflables de grans dimensions, les projeccions animades creades pel prestigiós dibuixant Gerald Scarfe i un mur que maó a maó s'anava construint durant tot el concert per acabar amb el grup amagat rere la paret de cartó pedra i tot seguit enderrocar-la com a gran acte final. Un espectacle caríssim que va suposar grans pèrdues i conseqüentment una major deterioració de la relació entre els membres del grup. Tots menys Wright que ja fora de Pink Floyd actuava com a músic a sou. Roger Waters va abandonar Pink Floyd el 1985.

Una experiència miserable

Des del principi, Roger Waters va tenir clar que el projecte de The Wall no estaria acabat si l'àlbum no es complementava amb una pel·lícula. De fet, quan va contactar amb Ezrin perquè els produís el disc, Rogers li va entregar un guió de la idea que tenia en ment. Aquell llibret seria la base de la pel·lícula que acabaria dirigint Alan Parker, cineasta britànic aleshores totalment de moda per haver firmat dos súper èxits com L'exprés de mitjanit i Fama

Bob Geldof The Wall

Tot i la seva falta d'experiència com actor, el director Alan Parker va triar el cantant Bob Geldof per donar vida al protagonista de The Wall.

Fantasia surrealista, The Wall és la translació al cel·luloide del concepte sobre el que gira tot el disc: el procés d'alienació d'una estrella del rock consumida pel seus diables (a més d'un al·legat contra tot sistema autoritari). La interpretació del rol central de Pink va recaure en Bob Geldof. Crítric musical, Geldof va canviar de bàndol quan es va posar al capdavant de la banda The Boomtown Rats amb què va conquerir totes les llistes d'èxits amb "I Don't Like Mondays". La seva elecció com a protagonista no va deixar de ser sorprenent: Geldof, que tres anys després organitzaria el llegendari concert solidari Live Aid, no havia actuat mai i a més a més, el seu grup estava adscrit al moviment new wave, molt proper al punk, amb tot l'odi que aquests sentien pel rock progressiu i molt especialment per Pink Floyd. Ho va brodar. El metratge es va completar amb quinze minuts de seqüències animades creades novament per Gerald Scarfe.

Si la gravació del disc va ser un suplici, la filmació de la pel·lícula va ser un veritable malson, amb Roger Waters una vegada més volent fer-se amb el control absolut de tot el procés. Alan Parker recordaria aquells dies com "una de les experiències més miserables de la meva trajectòria professional". Per la seva part, Gerald Scarfe en més d'una ocasió va explicar que el primer dia del rodatge es va presentar a l'estudi amb una ampolla de Jack Daniel's "perquè ja sabia el que m'esperava". I tot i les tensions, quan aquella primera projecció a Los Angeles del 6 d'agost de 1982 va acabar; el públic, encara mirant d'assimilar tot el que havia vist, va esclatar a aplaudir. Eren els primers en poder veure una pel·lícula que acabaria sent un inqüestionable clàssic de culte. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat