Roma, 24 de juliol del 1971. A primera hora del matí, algú aporrina la porta de l’apartament de l’amiga de Pierre Clémenti on s’allotja durant un rodatge a la capital italiana. Balthazar, el fill de cinc anys de l’actor, obre la porta. Com en una versió poliziottesco de The French Connection, minuts després, una munió de polis de paisà ho posen tot en doina fins a trobar unes minses restes d’haixix. Només això? Cap problema, els agents porten uns grams de farlopa que esmunyen sota el llit. Són els convulsos Anni di piombo (els anys de plom), i l’Estat italià ha perpetrat l’atemptat de Piazza Fontana, l’anarquista Pietro Valpreda està a la presó i la bòfia li ha ensenyat a Giuseppe Pinelli a volar sense motor. Tot fa pensar que el poder, ara, vol donar una lliçó als joves cabelluts engarjolant a Clémenti, l’antiestrella del cinema a la par que icona de la contracultura. Un jove actor francès que, tot i haver protagonitzat films de Buñuel, Pasolini, Garrel, Visconti, Costa-Gavras, Bertolucci o Cavani (i haver-se atrevit a rebutjar al mateix Fellini), no es passeja per Roma amb un cotxe de luxe, i se’l veu més parlant amb hippies o obrers del Trastevere que a la terrassa del Caffè Rosati. I això sí que no.
A través d’Alain Delon entra en contacte amb Luchino Visconti, que va etzibar-li: “per ser un macarra, tens mans de príncep
Una editorial amb menys projecció que un cinexín
Barcelona, 1971. Coincidències de la vida, el mateix any del muntatge policial contra Pierre Clémenti, la companyia de joguines Exclusivas Industriales S.A. (Exin) llença al mercat, des d’una fàbrica al carrer Roger de Flor, el Cinexín, “el cine sin fín”. Un projector de pel·lícules per a nens que usa el format cinematogràfic de 8 mm, i que els lectors més 'puretes' recordaran perfectament. Aquesta casualitat no tindria cap significació si no fos perquè Pepitas de calabaza, “una editorial con menos proyección que un cinexín” (com es defineixen ells mateixos) celebra enguany 25 anys. Un projecte que, com Pierre Clémenti, valora el compromís, la bellesa, la qualitat de les obres i ajudar als autors novells per sobre de l’èxit comercial. I una de les moltes fites del seu primer quart de segle d’existència és haver tingut la gosadia de publicar Algunos mensajes personales, un llibre de memòries carceràries que Clément va escriure l’any 1973, després de passar un any i mig en presons italianes. “Volíem donar a conèixer al personatge, no tan conegut a Espanya. I també —i això és important— per la denúncia tan lúcida que fa del sistema carcerari”, m’explica Julián Lacalle, un dels intrèpids editors.
Forma part de La Bande de la Coupole: la colla d’actors que donen origen a l’underground parisenc dels anys 60 i 70
Alguns missatges personals
Els cinèfils més acarnissats el recordaran com l’esdentegat lladre llibertari i canalla, abillat amb un abric de cuir negre i un bastó aristocràtic, que s’enamora d’una burgesa— i prostituta a mitja jornada— a Belle de jour (Luis Buñuel, 1967), com a suburbial ídol ié-ié a Les Idoles (Marc’O, 1967) o compartint pantalla amb la velvetiana Nico, despullat sobre un cavall blanc a La Cicatrice intérieure (Philippe Garrel, 1972). Per la resta de mortals, en canvi, potser no passi de ser un total desconegut.
Pierre Clémenti va entrar amb mal peu a la vida. Nascut a París en plena guerra, l’any 1942, va ser un ‘fill il·legítim’, de pare absent i mare detinguda i torturada l’any 1944. Per aquest motiu, Pierre patirà en carn pròpia el destí habitual dels orfes de guerra: “He passat una mica per tots els sistemes repressius de la societat, ja siguin els correccionals, els col·legis de l’Estat, els centres psiquiàtrics o els asils per a criminals i ara, per a acabar, les presons”, explica a les primeres pàgines del seu llibre. Amb 14 anys, comença a treballar de telegrafista i, mentre reparteix telegrames pels carrers, coneix a André Almuró, un dels pares de la música concreta, qui serà el seu mentor. Gràcies a ell descobreix la seva vocació i comença una sòlida formació com a actor en diversos centres. Fins que, a través d’Alain Delon, entra en contacte amb Luchino Visconti, que va etzibar-li: “per ser un macarra, tens mans de príncep”. I va agafar-lo per interpretar al fill del príncep Fabrizio Salino a Il gattopardo (1963).
Fruit del trauma és aquest llibre en el qual, amb gran lucidesa, converteix el seu pas particular en una denúncia sense fissures del règim penitenciari, fent pública la sort que corren els presos rere els murs
La càmera o el fusell
Després arribaria una altra trobada tant fortuïta com providencial: Marc-Gilbert Guillaumin, més conegut com a Marc’O, un artista amb vincles amb moviments d’avantguarda radicals com el letrisme i el situacionisme, i passa a formar part de La Bande de la Coupole: la colla d’actors que donen origen a l’underground parisenc dels anys 60 i 70. Clémenti comença llavors a engrossir una nòmina d’artistes avui totalment extingida: els que contemplen el seu treball com una forma de militància, d’intervenció política. Una cosa seriosa. “Penso —escriu a Algunos mensajes personales— que l’art ha d’estar al servei del poble […]. Veig a l’artista com un obrer entre altres”. I amb aquesta visió humil, inconformista i sense concessions del seu ofici, aconsegueix treballar amb la plana major del cinema europeu, rebutja suculentes ofertes i prefereix amagar la seva condició d’estrella per centrar-se en la creació de produccions, considerades en l’època com a marginals, i que avui es consideren pel·lícules de culte. També és aquesta concepció de l’art i la vida la que el porta a presó. El jutge que va processar-lo, va exclamar al judici: “La personalitat i la conducta de Clémenti demostren una predisposició física i psíquica a la tinença i al consum d'estupefaents”. La condemna es dictava per endavant, perquè el que condemnava, com després escriuria l’actor, eren “la teva cara i les teves idees”. Com a tants altres, a Clémenti van destrossar-li la vida. Però fruit del trauma és aquest llibre en el qual, amb gran lucidesa, converteix el seu pas particular en una denúncia sense fissures del règim penitenciari, fent pública la sort que corren els presos rere els murs.
La seva intenció era fer un cinema popular, a l’abast de qualsevol, però des d’una concepció molt poc pop del cinema
L’any passat, el MoMA va dedicar-li una retrospectiva, però, filmoteques i museus d’art modern a banda, Clémenti sembla ser un actor i cineasta esborrat de l’imaginari cinematogràfic popular. Per què? La resposta me la dona Diego Luis Sanromán, l’autor de la traducció i la introducció del llibre editat per Pepitas de calabaza: “És un personatge ancorat en una època molt determinada —els anys 60 i 70— en la qual va ser un referent de primer ordre de la cultura underground i contestaria europea, sobretot a Itàlia i a França. Concebia la seva labor com a actor i cineasta, no com un treball, sinó com una aventura. Una aventura que implica als altres i que té —o ha de tenir— una claríssima intenció política, revolucionària. Tal vegada això explica, en part, per què no gaudeix del reconeixement que deuria. La seva intenció era fer un cinema popular, a l’abast de qualsevol, però des d’una concepció molt poc pop del cinema. Per a ell tenia a veure amb fer-se amb els mitjans de producció, per això va comprar-se una càmera —una Beaulieu de 16 mm— amb la que va rodar una dotzena de pel·lícules. En una entrevista amb Pasolini, va afirmar que només hi havia dues opcions: o agafar el fusell i disparar, o agafar una càmera i fer cinema.”