Peter Pomerantsev (Kíev, 1977) és un periodista britànic nascut a la URSS de família russa però crescut a l’Europa Occidental. Del 2000 al 2010 va viure a Rússia, on va fer diverses feines, però principalment es va dedicar a fer de productor televisiu. Des que va deixar Moscou s’ha dedicat a escriure a diferents revistes sobre la realitat soviètica. El 2014 va publicar Nothing Is True and Everything Is Possible: The Surreal Heart of the New Russia, un llibre punyent, on a partir de la història d’una sèrie de personatges feia un retrat sobre la política i la vida quotidiana a la Rússia de Putin. Ara aquest llibre apareix en castellà a l’editorial RBA, en traducció d’Ana Isabel Sánchez Díez, amb el títol La nueva Rusia. Nada es verdad y todo es possible en la era de Putin. Pomerantsev ha visitat Barcelona per presentar la seva obra, i aprofitant la seva visita, ha estat entrevistat per El Nacional.

Peter Pomerantsev - Sergi Alcàzar

A La nueva Rusia vostè presenta una societat on hi ha polítics corruptes, prostitutes, sectes destructives, mafiosos... Però el llibre també traspua fascinació pel país. Com pot tenir tanta fascinació per un país amb tants problemes?
No ho sé.... Jo sempre he volgut viure a una societat que estigués travessant canvis substancials. M’hagués agradat viure als anys 1920 al Nova York dels gangs o també al Renaixement, a la Gran Bretanya de Shakespeare, una societat en constant renovació... I la Rússia que em vaig trobar a principis del segle XXI era així, un lloc on sempre passaven coses noves... Per a mi era com viure al Londres de Shakespeare, un lloc on es té la impressió que qualsevol cosa és possible.

Qualsevol rus ha de fer una tria moral per treballar a Rússia

Vostè va treballar a Rússia, va casar-se amb una moscovita, va treballar molt allà... I malgrat tot va decidir deixar aquest país. Per què?
Vaig tenir una etapa molt productiva a Rússia. Fins i tot vaig casar-me allà i vaig tenir-hi tres fills. Però quan vaig anar-hi no me n’havia adonat que per quedar-m’hi, i per treballar allà com a productor de televisió, havia d’arribar a un acord amb el sistema. És una tria moral que ha de fer qualsevol rus. O no fas res que pugui ser sensible, o et fas opositor, o, si vols fer programes històrics, has d’encaixar dins el sistema autoritari, de certa manera. Els russos a vegades estan obligats a plegar-se a les exigències del sistema, però jo no havia de fer això, podia marxar a una altra banda. Era encara molt jove i podia decidir si al cap de 9 o 10 anys volia formar part del sistema o no. Vaig marxar, perquè, a la fi, jo vaig anar a Rússia només com una aventura, i no estava obligat a fer una tria com aquesta. Vaig tenir sort, perquè els meus amics russos es van haver de quedar i jo vaig poder marxar i continuar a una altra banda. Molts companys meus, russos, s’han quedat, i estan treballant en coses de pur entreteniment, o estan ficats en una penosa lluita pels drets polítics de la gent... A la fi, malgrat tot, molts intenten escapar: la meitat de la gent amb que vaig treballar va aconseguir marxar del país. I eren més russos que jo.

El seu llibre parla de mafiosos, prostitutes, policies corruptes, empresaris tèrbols, sectes destructives, racisme... Algú podria acusar-lo de triar aspectes poc representatius  de Rússia, què li respondria?
A la meva obra hi ha molts personatges negatius, sí... Però podria ser pitjor encara. En realitat, a La nueva Rusia hi ha també molts personatges positius, que són una mena d’herois. A mi m’interessava triar una sèrie d’històries que presentessin arquetips, arquetips que defineixen una cultura. Per això és un llibre d’extrems: personatges perversos i herois. Té alguna cosa de grotesc, però és així perquè la societat russa també és grotesca... Els caràcters que presento reflecteixen la Rússia actual.

La tragèdia de Rússia és la normalització de la corrupció, d’una corrupció amb costos humans

Hi havia altres formes d’explicar aquesta realitat?
Penso que també podria haver explicat Rússia a partir d’una persona de classe mitjana, sense especial rellevància. A aquesta persona no li passarien coses tan extremes. Però aleshores hauria escrit una història basada en el conformisme envers la maldat. Seria la història d’un buròcrata que no fa res més que signar documents, sense complicar-se la vida, i tot signant aquests documents deixa a la gent sense hospital i alhora dona a algú els diners per comprar-se una casa a Barcelona. Hi ha individus que signen aquest tipus de documents i després se’n van a sopar tranquil·lament mentre la gent es mor... La tragèdia de Rússia és la normalització de la corrupció, d’una corrupció amb costos humans. Perquè la corrupció té repercussions, per exemple, en el sistema sanitari. No només es roben diners, es roben diners dels medicaments que combaten el VIH... El problema és que per a la gent aquesta situació ja és normal...

El seu llibre explica històries terriblement dures, però té fragments amb molt d’humor. L’humor és seu, o és rus? Els russos fan humor amb la situació del seu país?
La història del llibre està molt influenciada, tant en la seva estètica com en els temes a tractar, per alguns autors del teatre rus del principis del segle XXI, com els  germans Presnyakov. Quan era a Moscú sempre anava al teatre, on feien obres grotesques, molt contemporànies, on hi havia tot aquest humor al·lucinogen sobre Rússia. És un tipus d’humor que trobem també a les novel·les de Vladimir Sorokin. La forma en què jo veig el país està molt influenciada per ells. Volia que al llibre hi hagués un humor rus, grotesc, negre, surrealista...

Peter Pomerantsev - Sergi Alcàzar

A Rússia et treus una màscara i te’n poses una altra; tothom hi participa

A Rússia no queda res de res del nou home soviètic que fa un segle proclamava la revolució?
El nou home soviètic va ser un experiment que no va durar gens. A l’època d’Stalin ja no s’ho creia ningú. La gent feia veure que hi combregaven, però se’n reien. Si llegim les obres russes dels anys 1930 ja ens adonem que el comunisme es veia com una mascarada. Veiem que això es repeteix avui en dia, de certa forma. Els tecnologistes polítics i els propagandistes actuals diuen que volen crear un nou  home rus. Però això és un nou teatre, una nova màscara que els russos s’han de posar. Fa uns anys la màscara deia que tots serien com els americans d’American Valley, i ara, que tots són feixistes ortodoxos. Et treus una màscara i te’n poses una altra; tothom hi participa. És una mascarada molt grotesca, però molt dura. Si no la segueixes, perds el teu negoci. Tothom hi participa, però tothom sap que és una mascarada. No es crea un nou home soviètic, no es crea un nou home rus, però es dirigeix una mena de mascarada. A Rússia tot és molt teatral, però amb un enfocament molt vertical: s’ha de participar en la mascarada que inventa el poder.

Rússia no oferiria l’autèntica imatge del capitalisme, on els que triomfen són els més capaços, vinguin d’on vinguin?
El capitalisme que s’ha creat a Rússia, està basant en la sàtira del capitalisme de Marx. És l’única imatge que els russos tenien del capitalisme: un sistema sense cor, cruel... Un sistema que estableix la victòria dels poderosos sobre els dèbils. El seu capitalisme és la recreació de la sàtira del capitalisme.

Putin, Erdogan, Chávez i Berlusconi es decanten pel populisme carnavalesc

En la seva obra hi ha referències constants a Putin. Què té aquest home perquè, malgrat tot, encara sigui tan admirat?
Crec que ell empra una estratègia que també usen Erdogan, Chávez, Berlusconi... Es decanta pel populisme carnavalesc, que té com a secret el seu llenguatge. Tots aquests líders tenen un humor en què barregen el sexe, la burla, les coses pròpies del Carnaval... Trump parla de tocar la vulva o de la mida del seu penis, i Putin diu que si la seva àvia tingués collons seria el seu avi... El Carnaval, en principi, és una sola vegada a l’any, i no té lleis ni regles.  Però ara tenim autoritaris que penetren al Carnaval, el controlen des de dins, i manipulen la sensació anàrquica que aquest dóna. Així, el converteixen en una cosa horrible. Neguen la veritat, els problemes... Quan el Carnaval dura tot l’any, pots ser corrupte, eliminar l’oposició... No hi ha res que et pugui frenar. A Europa el Carnaval sempre s’ha associat a l’oposició, però ara els autoritaris se l’han apropiat. Aquest és el problema de Hillary Clinton, que es va presentar amb la imatge de la classe política de l’establishment, front a Trump, que va anar de carnavalesc i va guanyar.

Peter Pomerantsev - Sergi Alcàzar

Només hi ha populisme de dretes, avui en dia?
També hi ha intent de crear un populisme d’esquerra, com en el cas de Podemos, però recordem que no van guanyar les eleccions. El Carnaval de dretes és molt més efectiu. Està molt més ben dissenyat. Al cap i a la fi els d’esquerres són més avorrits, perquè sempre parlen dels fets, i perden... Els populistes de dretes no tenen problemes amb inventar, i triomfen. La veritat és que no sé que en farem amb la nova generació de líders. No només Trump i Putin són problemàtics. El president de Filipines, Rodrigo Duterte, té molt d’èxit amb posicionaments extrems. Però també Chávez. El populisme és un gènere que triomfa a tot el món.

Així, doncs, no és que els russos sentin una especial predisposició per l’autoritarisme?
Quan vaig tornar a Occident, després de viure a Moscou, vaig veure que les patologies russes ja eren presents a Occident. Em pregunto si Rússia és com un espectacle, paral·lel a la nostra societat, o si bé és el futur. I tinc la impressió, malauradament, que la Rússia de Putin és el futur que ens espera. No puc evitar creure això quan penso en Trump.

Els russos ara practiquen una política que no té valors. La gent ja no creu en res; i els fets, ja no importen...

Són conegudes les connexions de Trump amb el govern rus. El president nord-americà està important el mode de govern de Putin als EUA?
Rússia, des de fa molts anys, té un populisme postestructural, un lideratge que no veu la diferència entre l’entreteniment i la política, en què els fets no tenen importància. Després de la fi de la guerra freda, Rússia va passar ràpidament pel capitalisme, pel liberalisme i per la democràcia. Va anar rapidíssim. Res no va funcionar i per això van reinventar-ho tot. Ara practiquen una política que no té valors. La gent ja no creu en res; i els fets, ja no importen... Això té tendència a difondre’s. No ha passat arreu del món. No ha passat a Alemanya, però sí que ha passat als Estats Units i a la Gran Bretanya, i també comença a passar a molts d’altres països. Vaig escriure el llibre el 2104  i va sortir el 2015, quan encara no hi havia ni Trump ni Brexit. Ara veig que el nostre futur es reflecteix a Rússia, tal i com jo anunciava. Seria terrible si fos així, però me’n sento orgullós d’haver-ho previst.

Els Estats Units de Trump serien, doncs, un reflex de la Rússia de Putin?
Per a la gent que estudia l’Europa Oriental (Rússia, Ucraïna...), els problemes d’EUA li resulten molt familiars: la degradació democràtica, el problema de les falses informacions, el fet que no els importi la veritat... Amb la gent que no li importa la veritat no s’hi pot discutir. I no s’hi pot discutir, perquè per discutir cal partir d’uns fets constatats i d’unes realitats. Als Estats Units l’oposició i els mitjans de comunicació tenen ara aquest problema, però a Rússia ja fa 12 anys que s'enfrenten a això.

Peter Pomerantsev - Sergi Alcàzar

Agustí Colomines
OPINIÓ Justícia i postveritat Agustí Colomines
Donald trump secim 840x420
MÈDIA CIRCUS 'Veritats de mentida' a TV3: a carn dura, dentadura Antoni Maria Piqué