L'11 de juliol de 1961, al restaurant Finisterre de la Gran Via, es va crear una entitat per defensar la llengua i la cultura catalana dels atacs de la dictadura: Òmnium Cultural. Els cinc fundadors eren Lluís Carulla i Canals, Joan Baptista Cendrós i Carbonell, Fèlix Millet i Maristany, Joan Vallvé i Creus i Pau Riera i Sala. Joan Triadú va ser un personatge clau en aquesta iniciativa. Tots ells van considerar que la iniciativa privada havia de cobrir allò que haurien d'haver cobert les institucions catalanes, reprimides a la fi de la guerra civil. Els promotors d'Òmnium eren industrials catalans, que van convertir-se en mecenes del moviment cultural. Eren temps en què gràcies al suport d'alguns burgesos es van poder impulsar iniciatives en defensa de la cultura catalana, com l'Enciclopèdia Catalana. Però també va haver-hi iniciatives al marge d'aquest grup, com les impulsades pel Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC, el moviment polític antifranquista més potent de l'època.
Català per a tots
Òmnium promovia l'alta cultura catalana, amb celebracions com la Nit de Santa Llúcia, on es lliuraven els únics premis literaris en català de l'època. Però també van promoure l'ensenyament del català. En un moment en què arribaven grans contingents d'immigrants, i en què el català no s'ensenyava a l'escola, la tasca d'Òmnium va ser clau per al manteniment de la llengua i de la cohesió social. Però a més a més, a la seva seu Òmnium va acollir i contribuir a finançar un gran nombre d'entitats que defensaven diferents àmbits de la cultura catalana: des de l'Institut d'Estudis Catalans, fins als Estudis Universitaris Catalans, passant pel Secretariat d'Orfeons de Catalunya. En el moment de la fundació d'Òmnium, la majoria dels seus creadors eren autonomistes, tot i que J.B. Cendrós sempre es va mostrar partidari de la independència.
El franquisme qüestionat
El 14 de novembre de 1963, l'abat de Montserrat Aureli M. Escarré, va fer unes declaracions al diari francès Le Monde, en què acusava al règim franquista de no respectar els principis del cristianisme. Demanava la fi de la repressió, el respecte per la llengua i la cultura catalana i el retorn a la democràcia. Aquestes declaracions, que van fer evident el cisma entre l'Església catalana i el règim, van provocar una onada de persecucions contra Escarré i l'abadia de Montserrat, però també contra les institucions que defensaven la cultura catalana. Una de les que més irritava era Òmnium Cultural, perquè havia organitzat una recollida de signatures per reclamar l'ensenyament en català, que havia rebut més de 10.000 adhesions (una xifra molt elevada en temps de dictadura i abans de l'aparició de les xarxes socials).
La clausura
El 2 de desembre de 1963, el comissari de la Brigada Social, Antonio Juan Creix, va regirar la seu d'Òmnium Cultural, al Palau Dalmases del carrer Montcada, i va clausurar-la per ordre del governador civil de Barcelona, Antonio Ibáñez Freire. Però malgrat tot, Òmnium va continuar treballant des de la clandestinitat i va mantenir els cursos de català. I per a tenir un altaveu internacional, va obrir una seu a París, finançada per l'empresari J.B. Cendrós. El 1966, en plena persecució d'Òmnium, els seus directius van impulsar les Primeres Jornades d’Estudi sobre Problemes de la Cultura Catalana Actual a l'Ametlla.
Retorn a la legalitat
El 1967 es va permetre la legalització d'Òmnium com a associació i va poder tornar a treballar obertament. I va incrementar les seves activitats: el 1969 va començar a lliurar, anualment, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. La pervivència de la cultura catalana malgrat la persecució franquista només es pot entendre gràcies a la tasca d'Òmnium i d'altres entitats de la societat civil catalana.