A tots ens agrada molt volar, poder transportar-nos a altres països i viure noves experiències. Tinc males notícies, agafar un avió és molt contaminant, així que hem de començar a volar caminant, en bicicleta o ballant, i viure noves experiències quilómetre zero. Una proposta que us ofereixo és agafar el nou disc de Pepet i Marieta, Vola, i deixar-vos portar pel seu viatge. Xerrem amb Josep Bordes, líder i cantant del grup, sobre aquest nou treball, canvis vitals, la seva trajectòria i d’on surt la Marieta de Pepet i Marieta.
Per què Vola?
És un disc que ha volat molt. Jo ara mateix estic vivint a Mallorca i aquest disc plasma un canvi vital, en lo meu cas anar a Mallorca, però podria ser qualsevol creixement vital de qualsevol persona. També és una metàfora de quan et trobes en una situació nova i has de reaprendre a volar: a perseguir els teus somnis, a crear uns canals de comunicació, d’amistat, de feina... i d'aquest procés de reaprenantge apareix aquest disc.
Crec que aquest disc marca una nova etapa per Pepet i Marieta perquè ve acompanyat de molts canvis. Anem desgranant-los. El primer canvi que vull destacar és que ara la Maria Cruz s’incorpora com a veu principal del projecte juntament amb la teva. Com va ser això?
Pepet i Marieta tenim una llarga trajectòria i arriba un moment que t'adones que has d'oferir coses noves. A més, el fet que jo anés a viure a Mallorca va suposar que la formació canviés i van entrar nous músics amb punts forts i dèbils. Una d'elles va ser la Maria al saxo. Un dia es va posar a cantar i vaig dir 'Hòstia Maria, si ho fas de puta mare' i vam decidir que comencés a cantar. Va començar fent cors, però al cap de poc ja li vaig fer una cançó per ella. Un dia li vaig dir 'i per què no fem una mica de Pimpinela?’ (Riures) Vam crear una comunicació artística entre les veus per donar una mica de joc i una cosa diferent, i és quan va sortir el que tenim.
Pepet i Marieta acaben de publicar el disc Vola. Foto: Pere Francesch
No podem oblidar que tu tens un dialecte ebrenc i ella gironí, i surt una barreja curiosa.
Totalment, és ben pintoresca. Francament, hi ha gent que me deia 'tio canta en ebrenc'. Jo, al final, aposto per la novetat, buscant estímuls nous. S'ha de sortir de la zona de confort si no seguiria fent el mateix disc anys i panys.
Un altre canvi clar és el viratge estilístic. Com descriuries tu l’etapa sònica en la qual esteu?
Estilísticament parlant, el disc sona més pop. La tendència general porta per aquí, però també ha estat una aposta grupal, ja que, estem buscant un so més actual. Hem decidit anar a buscar sons electrònics, atrevir-nos amb un reggaeton... Veníem d'un mestissatge proper al 'Sonido Barcelona', però estem vius, veiem el que passa al nostre voltant i ens hem volgut amarar de tot això. En treballar jo de profe, estic molt aprop del que escolta la joventut i, inevitablement, ho escolto jo també.
Què et consideres més, lletrista o músic?
Jo tota la vida he posat la música al servei de la lletra. Crec que si alguna cosa no faig malament, són les lletres. Sempre m'he considerat un escriptor frustrat que, de sobte, un dia, com m'agrada escriure històries curtes i tenia una guitarra a les mans, vaig pensar que si no podia passar de les dues pàgines potser hauria de fer cançons (riures).
Amb quina voluntat fas això?
És el que m'estimula realment. El missatge, lo que puga remoure a la gent. La comunicació, en general. La majoria de lletres estan escrites com un diàleg amb l'interlocutor. Entenc l'art com un procés de comunicació amb l'oient i m'agrada que aquesta sigui bilateral.
Entenc l'art com un procés de comunicació amb l'oient
Com aconsegueixes aquesta bilateralitat a través d’un disc?
Al disc, crec que ho assolisc dialogant constantment amb l'oient i intentant posar-me a la pell d'altres persones. Aquest treball està carregat de cançons que podrien semblar petits llibres d'autoajuda. Venim d'una època que hem estat molt xungos i també m'estic parlant a mi mateix amb aquests temes. Jo també he passat una època, sobretot des del punt de vista artístic, molt durilla. No podies fer bolos, tot el tema de la nova normalitat... Per tant, estic parlant amb mi, però alhora amb la resta de persones que d'alguna manera tots hem estat afectats pel mateix. 'Vive Tu Sueño' o 'La reina de la festa' són exemples de cançons que busquen això.
Veig aquí una gran part de deformació professional docent.
Una classe és un escenari. Tu quan estàs a l'aula, el que vols és captar l'atenció dels alumnes i donar-los un missatge que els hi arribi. Has de camelar-te'ls, entretenir-los i aconseguir una comunicació constant. Al final, la penya som uns egoistes.
En quin sentit?
Crec que la penya mira per si mateixa i lluita pels seus anhels. Moltes vegades connectem amb gent, art o missatges que ens remouen perquè podem arribar a sentir com a propis i aquesta és una mica la meva pretensió, trobar aquest missatge que puguin calar a la gent, i que es facin seues les cançons.
Passar a formar part de la vida d'altres persones.
Correcte. No hi ha cosa que me moli més que me diga la penya:”Hostia tio li vaig dir a la meva nòvia que l'estimava posant-li la cançó de 'Me moles' i li vaig cantar”. Aquesta anècdota m'ha passat i m'agrada molt formar part de la vida personal de la gent.
M'agrada molt formar part de la vida personal de la gent
A ‘Ni amo ni senyor’ fas una bona crítica però emmascarada amb una música alegre. De què parles en aquesta cançó?
Hi ha una crítica al puritanisme imperant, cada vegada tirem més a la retallada de llibertats. Concretament, li dedico a un grup polític d'extrema dreta que em va dir que me denunciava, i al final no em van denunciar ni res. Només me volien utilitzar políticament perquè aquell esdeveniment l'organitzava un grup d'esquerres i venien les eleccions municipals. Però encara que fos polititzat, va haver-hi gent que va connectar amb aquell missatge de ‘ooo s'ha desputllat’. No em vaig despullar, o com a mínim, com ho pintaven allí, ni de bon tros, i a més, no es va muntar cap escarafall ni res. I, per altra banda, per exemple, ‘La maja desnuda’. El cos ha sigut un motiu d'expressió artística des de temps immemorials. Avui en dia sembla que veure una polla és motiu d'escàndol. Però només és una polla. No sé arran de què, però les postures s'han radicalitzat i la irrupció de Vox no és una casualitat. Hi ha molta gent que ho atribueix al procés, però a mi no m'agrada pensar que ha sigut això. Senzillament, sí que penso que hi ha hagut una radicalització dels grups polítics. Per això està pujant tant Vox, però també l'extrema esquerra. Aquesta radicalització suposa que es busca motiu d'escàndol en coses que fa vint anys eren impensables.
Passen els anys però la teva voluntat revolucionària segueix estant bastant present.
També et diré que he madurat. Si escolteu els primers discos de Pepet i Marieta, són bastant destralers. Cada cançó és una destralada. Sí que és veritat que encara conservo part d'aquesta macarreria, però he madurat una miqueta. Abans estava constantment parlant de la Guàrdia Civil i sortia a les portades fumant cigarrets. Aquesta època ha passat.
Però segueixes sent conscient dels problemes que hi ha a aquesta societat.
Jo m'he moderat una mica perquè m'he fet gran, així i tot, segueixo conservant aquesta voluntat de posar el dit a la nafra. Pepet i Marieta hem begut molt d'això i de moure una mica d'embolic, sense mala intenció. Mai hem volgut fer ús de persones o ideologies, però sí anar-me'n una mica per la tangent. Al final, has de ser diferent i jo soc així de forma personal. A la indústria de la música es busca la diferència. Si sonèssim igual que tots... No tindria sentit que jo fes la música que fa Blaumut. Ja estan ells per fer-ho.
Josep Bordes, ànima de Pepet i Marieta, en la seva visita promocional a Barcelona. Foto: Pere Francesch
Si puguessis donar un consell a Pepet i Marieta dels seus inicis amb l’experiència d’ara, quin seria?
Li diria que cregués més en la seva música i no tant en la part showman. Això ja m'ho deien quan jo vaig començar a tocar a l'Estrolabi al barri de Gràcia, a un lloc on no hi havia amplificació i tocava davant la gent. Allà hi havia un tio que sempre em venia a veure i me va dir un dia “Pepet no cal que facis tantes bromes si el que estàs cantant ja està de puta mare, no cal que ho vesteixis tot tant”. Jo no el vaig acabar de sentir, i sempre he tingut este sentiment de tio de poble i que no podré arribar al gran públic.
Una mica síndrome de l'impostor.
Tampoc és això perquè crec que tinc una autoestima, he lluitat molt i si he arribat fins aquí, ha sigut per això. Però també penso que m'he cregut més showman que músic i podria haver cregut més en la meva música.
Què queda, avui dia, de Pepet i Marieta del primer dia?
De les persones, només quedo jo però per una raó molt simple. Al fet de viure a Mallorca ja no puc anar a assajar a Ulldecona. Vaig decidir refer la banda amb músics de Barcelona.
Ara que ha aparegut la Maria, el nom de Marieta ha agafat sentit.
Marieta era la Marihuana. (Riures) Peret i Marieta és un conte que s'explica a les Terres de l'Ebre. I jo vaig parafrasejar el conte i vaig agafar Pepet, em dic Josep, i Marieta de marihuana. Jo vaig començar sol, la penya em veia sol a l'escenari i em preguntava que on estava la marieta. Al cap de quinze anys, quan ja havia deixat de fumar, hem trobat a la Marieta de veritat i tot ha cobrat un altre sentit.