La Pegatina és incombustible. Després de quasi vint anys a la carretera, d'haver-se recorregut 1000 vegades el circuit català i espanyol, i d'haver fet gires per Llatinoamèrica, Europa i Àsia, tornen aquest 2022 amb el seu disc més internacional. Un disc en què el 90% de les cançons són col·laboracions i s'apropa molt al pop, però recuperant l'essència ska com feia discos que no feien. Parlem amb Adrià Salas i Ruben Sierra perquè ens expliquin alguns secrets d'aquest nou disc.

Hacia otra parte, un títol bastant profètic. 
Adrià Salas: I alhora, curiosament, en general, el nom del disc és el que es posa últim (riures). Per altra banda, no pot haver-hi discos conceptuals perquè la forma de crear les cançons i de concebre els discos actualment és diferent. Tot va per singles i al final hi ha una agrupació de temes que es converteix en disc. Tenim la sort que hi havia un propòsit comú a les cançons que són les col·laboracions internacionals que ens havíem quedat amb ganes de fer després de molts anys girant per tot el món. Ara que tornem a tenir independència discogràfica ho hem pogut fer més fàcil.

La Pegatina / Pau Cortina-ACN
Foto: Pau Cortina / ACN

És un disc molt viatger, físicament sembla una maleta.
A.S: Hacia otra parte parla de viatges i sonorament s'intenta apropar al so de les bandes que hi han col·laborat. De fet, vam dir: "Volem fer una cançó amb tal grup, els hi proposem, i si diuen que sí, intentem fer una cançó que s'apropi al seu imaginari sonor".

En aquest disc intenteu ser un camaleó sònic.
Ruben Sierra: Sí, però a la vegada aprenent d'això.

A.S: És arriscat, òbviament, però és una feina que tu fas com a compositor semblant a la d'actor. M’he posat a les pells de diferents artistes o grups, però sense oblidar els ingredients personals, com la forma de tocar.

Les temàtiques de les nostres cançons són molt universals i per això crec que, com el vi, envelleixen bé amb el temps i no caduquen

El disc està format per deu cançons i nou són col·laboracions. Exceptuant discs en directe o reversions crec que mai havia vist un disc amb tantes col·labos.
A.S: Sempre hem estat un grup marcat per les col·laboracions. Ens ha agradat fer coses amb altres artistes, perquè tot agafa uns altres colors, altres formes de cantar, expressar-se... Sempre als nostres discos hi ha hagut bastantes col·labos. En aquest cas, va començar quan ens vam reunir amb els Chef'Special a Holanda. En principi, amb ells només volíem treure un single. I llavors va arribar la pandèmia. Teníem gravada aquesta cançó i poc després havíem de tocar al festival dels Querbeat i vam pensar que com ens havia agradat molt la fórmula de currar a quatre mans amb els Chef'Special ho podíem tornar a fer. Finalment, el concert no es va poder fer per la pandèmia, i vam decidir fer un tema junts per fer alguna cosa amb ells. I a partir d'aquí vam veure que ho podíem fer amb més grups, ens vam liar i vam acabar fent un disc de col·laboracions.

Com acabes de comentar, algunes cançons del disc ja tenen més de dos anys. Teniu por que ara que surten ja sonin una mica caduques?
R.S: Si haguéssim fet cançons que parlessin de la pandèmia, crec que quedarien caduques. Però les temàtiques de les nostres cançons són molt universals i per això crec que, com el vi, envelleixen bé amb el temps i no caduquen.

A.S: Es van fer en aquell moment, però s'han produït més tard, durant els últims sis mesos. I com que sonorament és com envellirien més, doncs això no ha passat. Temàticament parlen de moltes coses diferents i tant de bo algunes haguessin envellit perquè algunes reivindiquen temes socials que pensem que tant de bo ja haguessin caducat, però encara són vigents.

LaPegatina nou disc
La portada del nou disc de La Pegatina. / La Pegatina

Aconseguir fer nou col·laboracions ho veig com un procés. Com heu assolit que, aparentment, hagi estat tan fluid?
A.S: No ha estat tan fluid (Riures). Els timings de cadascú són molt diferents. I hi ha gent amb la qual quedaves molt fàcil i, amb altres no tant. Es notava la diferència entre els europeus i els que estan a Llatinoamèrica. Per una part, el fus horari, però també la forma de treballar. A vegades ens deien que ara ens ho enviaven i tardaven tres setmanes en fer-ho. En canvi, si un holandès ens deia que ara ho feia, ho feia a l'instant. També les maneres de fer la feina han estat diferents. Alguns volien que els hi passéssim tota la lletra i ells només interpretar-la, altres que volien escriure la seva part, altres ho volien fer tot junts...

Segur que hi ha alguna anècdota interessant en algun d'aquests processos col·laboratius.
A.S: Hi ha gent que la vam conèixer per zoom directament per fer la col·labo, com La Santa Cecilia.

R.S: Amb Louta hi ha una anècdota bastant bona. Vam quedar amb ell per zoom i vam estar parlant sobre la col·labo. Ens va dir que volia fer la seva part i, de sobte, silencia el micro es gira, desapareix i deixem de saber el que està fent. Durant deu o quinze minuts no sabem res d'ell. I quan torna ens pregunta: "¿Os gusta?". Li preguntem que a què es refereix i ens diu que ja ens havia enviat una proposta. Durant aquells minuts havia marxat amb un micro que tenia al costat, però que no es veia a pantalla, i havia gravat la seva idea (riures).

Aquí no hi ha molta cultura musical de Llatinoamèrica, però nosaltres hi tenim molts referents

Però ho va improvisar?
R.S: Ho va escriure al moment i ho va fer. Li mola molt improvisar.

A.S: Pensa que aquest paio té un tema amb Bizarrap, és d'aquest rotllo més urbà. I realment la cançó no era molt el seu rotllo. Ens vam intentar apropar al seu, però just ell ara també està anant cap altres sons més urbans i llavors ja no encaixava tant.

Una altra cosa que m'ha sorprès és que la majoria de col·laboracions són molt desconegudes per l'oient mig català.
A.S: Aquí no hi ha molta cultura musical de Llatinoamèrica. Nosaltres sí que en tenim molta perquè ens ha flipat des dels inicis i tenim molts referents, però si et poses a mirar un per un: Los Auténticos Decadentes fa trenta anys que toquen, Panteon Rococo vint-i-cinc, La Vela Puerca quasi trenta... Són grups referents que nosaltres escoltàvem als inicis per fer la nostra música. De cop i volta, nosaltres arribant quasi als vint anys de carrera, podem aconseguir aquesta col·laboració amb tots ells. Ha estat molt il·lusionant per nosaltres, és un somni fet realitat. Després de tants anys hem arribat al nivell d'aquestes persones perquè ens diguin que sí a fer això.

Segur que fa deu anys també us haguessin dit que sí...
A.S: No.

Segur?
A.S: Algunes s'havien intentat abans i... (riures). Ara sí perquè els vas coneixent a tots i és diferent.

R.S: Per exemple, Los Auténticos Decadentes ens van convidar al Foro Sol amb 70.000 persones a Mèxic per celebrar el seu 30 aniversari.

A.S: Vam anar a Mèxic per fer només una cançó davant de 70.000 persones perquè ens van convidar ells.

La Pegatina / Pere Francesch-ACN
Foto: Pere Francesch / ACN

L'altre gran aspecte a destacar en aquest disc, i seguint el camí que vau començar amb l'anterior treball, és el canvi sonor.
A.S: En els últims dos discos hem canviat de productor, en Tato Latorre, i tot sona molt més pop, però a la vegada hi ha més essència i ska que al disc anterior, Ahora o nunca. Que alhora en aquest disc hi ha la nostra cançó més escoltada, que és Y volar.

Tu identificaries com més pop aquest disc?
A.S: És més pop, segur. El disc anterior era més rumbero, però no tant d'arrel, rotllo ventilador. I en aquest hi ha molt ska, funky, rock... Té moltes sonoritats però totes dintre d'un espai sonor pop. En canvi, a Ahora o nunca no hi havia ni una rumba ni un ska. Per això hem decidit en els últims dos discos recuperar en un més la rumba i en l'altre l'ska.

És que el concepte pop cada cop l'entenc menys...
A.S: El so del mestissatge no és pop. És molt més d'arrel, més de world music; en canvi, quan vols fer pop li has de buscar un altre tipus de melodia, d'estructura, de cors, de so... tot això ho apropa més al pop.

Des del primer disc a l'últim hi ha una evolució claríssima; des d'Al Carrer! fins ara no hi ha color

A què es deu aquest canvi?
R.S: Ha estat una cosa natural en el nivell compositiu i a escala de producció amb el Tato Latorre.

A.S: Anem aprenent coses i les anem posant als discos. Des del primer disc a l'últim hi ha una evolució claríssima. Des d'Al Carrer! fins ara no hi ha color. I tot això es deu a l'aprenentatge. Pensa que ara quan algú treu un disc ha de ser perfecte, fer-se viral, ho ha de partir amb el primer disc i si no ja és un grup frustrat.

Vosaltres fugiu d'això?
A.S: El nostre és un altre concepte. Anem evolucionant disc a disc, anem creixent i encara creiem que queda molt per aprendre. Segurament anirem cap altres estils, ara fem això més pop i potser fem una cosa més electrònica o més acústica. Jo què sé.

R.S: La gent que ens escolti ens agradaria que pensés que aquest disc no és igual a l'anterior, però tampoc ens hem pirat a un altre lloc. Que hem trobat un punt mitjà. Crec que és una evolució natural i alhora sona a La Pegatina a saco.

El que està clar és que toqueu estils inèdits fins ara en la sonoritat La Pegatina.
A.S: Efectivament, temes com el Where Do We Go?, el Down for love, la samba amb la Flavia Coelho, un rock com el que hem fet amb La Vela Puerca... Curiosament, eren estils que no havíem tocat, però encara sonen a La Pegatina.

La Pegatina / Pere Francesch-ACN
Foto: Pere Francesch / ACN

I quins són els elements bàsics per aconseguir que qualsevol estil soni a La Pegatina?
L'essència del grup està en la forma de tocar l'acordió, en els vents, en una guitarra espanyola obligatòria i en la meva particular veu. Això crea l'estil. Nosaltres toquem el que toquem, si hi ha aquests elements, sonarà a nosaltres. Gràcies a això hem perdut els límits i podem anar on vulguem.

I tot això com ho gestiona Tato Latorre?
A.S: Ell agafa aquesta essència i tots els estils que volem ajuntar, i llavors comença a treballar. Agafar una estructura o una altra, farà que el so del bombo sigui d'una manera o d'una altra, decidirà si hi ha més o menys cors, pensarà si posar palmes, una elèctrica, un sintetitzador... Ell té una fórmula perquè tot sigui més pop. Quan ho escoltes t'entra d'una manera diferent a com t'ha entrat altres vegades, però encara sona a La Pegatina.

Ben aviat compliu vint anys. Vull aprofitar per preguntar-vos: si poguéssiu donar un consell a La Pegatina quan encara no havia fet ni un concert, quin seria?
A.S
: Jo crec que ho hem fet tot bé.

R.S: Totalment. Principalment, en el sentit de creure en nosaltres, de seguir la nostra intuïció, de gaudir i de fer feina. Jo crec que és el que hem anat fent des del principi. Treballar, veure en el moment que estàvem, creure en nosaltres mateixos i no tenir por de fer alguna cosa que no li agradi a la gent.

A.S: Clar. Sinceritat amb el que un és i seguir la intuïció. També crec és molt important el fet de portar-se bé amb tothom. En el món de la música, la gent és molt narcisista i hi ha molta competitivitat. En canvi, nosaltres sempre hem intentat fer equip amb la gent, intentar que tots anem a una.

R.S: Els de rock només volen col·laborar amb els de rock, els de pop amb els de pop... En canvi, nosaltres vam col·laborar amb estils diferents. Vam sortir del que la gent s'espera.

A.S: Vam obrir moltes portes en altres sentits. Abans que nosaltres, els grups no feien stages de preparació de bolos, no tenien un productor de directes, l'autogestió de grup, que cadascú s'ocupés d'una tasca del grup... Vam ser molt pioners en totes aquestes coses i hem estat un grup referent per molts grups que han vingut darrere.