Amb una llarguíssima trajectòria com a actor a les esquenes, Pau Durà (Alcoi, 1972) va fer el salt a la direcció entrada la trentena. Explica que va ser l'actriu i cineasta, i bona amiga, Mireia Ros, qui va fer-li l'empenta definitiva quan ell li va ensenyar un guió que havia escrit. S'hi va llençar i, després de signar un grapat de curtmetratges i una tv-movie (Tocant el mar), va debutar en el llargmetratge amb Formentera Lady (2018), amb el gran José Sacristán. Seguiria Toscana (2022), i aquest cap de setmana arriba als cinemes Pájaros, el seu tercer film, potser el més rodó. “Hi estic d'acord”, reconeix. “O això és el què em diuen, perquè al final un ja no sap què pensar. Però sí puc dir-te que estic molt satisfet i convençut amb el resultat. És que, quan fas una pel·lícula, el primer que ha de passar és que t'agradi a tu. I m'agrada, aquesta és la veritat. Ara toca que això mateix li passi al màxim de gent possible, lògicament”.
Amb Javier Gutiérrez i Luis Zahera com a sensacional parella protagonista, aquesta emocionant road movie ressegueix dos perdedors que, en plena fugida endavant, comparteixen un catàrtic viatge en cotxe des de València fins a la romanesa ciutat de Constanza. I, mentre creuen Europa, amb aturades als Aiguamolls de l'Empordà i a terres italianes, eslovenes o hongareses, tots dos aniran vivint una transformació íntima que els descobrirà parts desconegudes d'ells mateixos i els farà assumir que moltes de les seves frustracions són conseqüència d'errors propis que no havien mirat frontalment. Commovedora, divertida i amb encant, Pájaros va iniciar el seu camí al Festival de Màlaga, i els aplaudiments, i una Biznaga de Plata a millor actor per Zahera, indiquen l'èxit de la feina feta: “A banda de les projeccions a Màlaga, n'hem fet algunes més, abans de l'estrena, i les reaccions estan sent molt bones. Noto que la gent gaudeix, es fica dins la història i queda atrapada per aquests dos personatges tan singulars. S'emociona i, sobretot, riu”.
Pájaros aconsegueix el sempre difícil equilibri entre comèdia i drama, entre les riallades i les llàgrimes...
Crec que la meva manera d'escriure, i després de rodar, dona molta importància a no prendre'ns gaire seriosament. Hi ha una recerca d'una certa ironia, d'una humanitat. Ens emocionem amb els personatges, sí, però... Mira, jo estic molt d'acord amb Nanni Moretti quan parla en favor de la lleugeresa. És el que jo busco, una lleugeresa, que no és sinònim de banalitat o de tonteria. Una lleugeresa que seria l'oposat a la pesadesa, a la cosa feixuga. Me n'adono que m'agrada això, fins i tot com a espectador: si vaig al cinema a veure un gran drama, si no hi ha cap moment en el que ric o somric, em costa molt.
La figura del perdedor, molt cinematogràfica, ajuda a bascular entre gèneres...
Sí, crec que els herois, en la ficció, no tenen gaire interès. Potser ens fan falta a la vida, però a la ficció són més interessants els perdedors, els antiherois. Personatges que tenen llum enmig de les ombres, i que jo em miro amb compassió, amb ironia, però no amb cinisme, a l'inrevés: jo em miro els meus personatges amb estima. Hi ha afecte cap a ells, i també intento que el públic es diverteixi, que per a mi és el més important, i que s'emocioni, però quan veig que hi ha riallades a la sala de cinema, sé que ho he encertat.
La personalitat de Javier Gutiérrez i Luis Zahera és clau perquè Pájaros sigui el què és. Els tenies al cap quan escrivies?
No, no. Normalment quan escric no penso en cap actor, perquè t'estàs encotillant. De fet, jo no tinc cap interès en tenir els personatges clars abans de confirmar amb qui comptaré per interpretar-los. Perquè l'actor és la matèria primera, ells seran qui defineixin els personatges. El guió, l'escrit negre sobre blanc, és només una guia. Després s'ha de donar la vida al text, i aquesta vida és cosa dels intèrprets. A mi, com a director, em toca encomanar l'entusiasme per la història, fer-los saber que tots anem cap al mateix lloc, observar-los, potser fer algunes petites indicacions, proposar que provin alguna coseta...
A la ficció són més interessants els perdedors, els antiherois
Té a veure amb que a tu, en tant que actor, t'agrada que et donin llibertat per crear?
Sí, sí, absolutament. Hi ha una coherència evident. És veritat que tots els actors amb els quals treballo són molt semblants a mi en aquest sentit, perquè hi ha de tot en la vinya del senyor. També hi ha gent que li agrada que no l'hi donin cap llibertat, i que els marquin molt més, i que de vegades es queden amb la sensació de que no els han dirigit. Però jo, amb segons quins actors, penso: a tu què t'he de dirigir?
És que quan fas un primer llarg amb José Sacristán...
Clar, què li he de dir al Pepe? A l'inrevés, has de deixar-lo fer, escoltar-lo moltíssim, i, això sí, entusiasmar-lo. I després gaudir mirant-te'l!
És evident que Javier Gutiérrez i Luis Zahera arriben a Pájaros sent ja actors indiscutibles. Què vas trobar-te un cop vau començar a treballar?
El Javi Gutiérrez és molt treballador, però molt... I un disfrutón. De la feina, i a l'hora de construir els personatges. I té una tècnica meravellosa, és capaç de tot, del riure i de la llàgrima, amb una rapidesa... I això és meravellós, això és un regal, perquè la pel·li ho necessitava. Havia de buscar actors que fossin subtils, o sigui, que dominessin la comèdia per fer bé el drama. És una cosa que jo necessito. I això també ho fa molt bé en Luis Zahera, que és un paio que proposa coses constantment, i de vegades l'has de calmar [riu]. He gaudit moltíssim amb ells, moltíssim.
Javier Gutiérrez va veure com la seva carrera feia un tomb quan va protagonitzar La Isla Mínima, en la qual Alberto Rodríguez li donava un personatge molt allunyat del què havia fet fins llavors...
Ostres, saps que no l'he vist? I mira que m'agrada molt el cinema de l'Alberto Rodríguez, crec que he vist totes les seves altres pel·lícules, però La Isla Mínima no... Ho faré!
T'ho deia perquè, amb Pájaros, aconsegueixes una cosa similar amb Luis Zahera. Tot un canvi de registre...
Potser, però per a mi no era cap sorpresa. Jo ja m'esperava que ho faria molt bé. L'he vist al teatre, l'he vist treballant amb mi com a companys, conec el sentit de l'humor que té... Sabia que podia emfatitzar la fragilitat del personatge, i aquesta cosa estranya que l'espectador va descobrint. La seva humanitat, els dubtes, la tartamudesa, jo sabia que tot això ho faria de puta mare. I així ha estat.
T'hem vist com a actor des de fa moltíssims anys. Sempre havies volgut dirigir?
No, de fet va ser la meva amiga Mireia Ros, actriu i directora, qui em va donar l'empenta, qui em va animar a fer-ho. Jo ja tenia una edat, ja no era un jovenet. No vinc de cap escola de cinema, com a director he anat per lliure. Soc cinèfil, m'agrada la literatura, i com a actor porto en el món del cinema i la televisió des dels 18 anys, i sempre m'he fixat molt en els directors amb els quals he treballat. Coneixia bé la mecànica dels rodatges, veient com col·locaven la càmera... No segueixo cap ortodòxia. I després d'haver fet tres pel·lícules, i potser a algú li peta el cap si m'escolta, crec que cal més preparació per escriure que per dirigir, em sembla més complicat.
Aquí es nota moltíssim l'impacte de Plats bruts... em fa molta gràcia que m'ho recordin, m'agrada
Sents que dirigir es va menjant l'actuació?
No. I espero que no passi, perquè a mi m'agrada fer d'actor. I segueixo fent-ho. Ara acabo d'estrenar la sèrie del José Corbacho (Un nuevo amanecer, a Atresmedia), i vaig fent. També és veritat que dirigir una pel·lícula, i escriure-la, forma part d'un procés llarg. Més en el meu cas, perquè jo fins i tot m'implico en el finançament, a les reunions vaig sempre amb el meu productor i soci, en David Ciurana. Al final, quan dirigeixes una pel·lícula, és com un fill. I quan fas d'actor... és com un cosí, o com un cunyat. Quan ets el responsable final d'una pel·lícula, en certa manera et despulles, mostres una part de tu. I les que he fet són molt meves: la gent m'ho ha dit, Pájaros és molt tu. I suposo que sí, que neix d'una línia molt clara en la que em vull moure com a director.
Abans, i després, de dirigir t'hem vist a sèries històriques com 7 vidas, Merlí, Crematorio o, i t'ho deuen recordar cada vegada que vens a Catalunya, Plats bruts.
Visc fa molts anys a Madrid, i allà diria que em parlen més de El Príncipe. Però aquí es nota moltíssim l'impacte de Plats bruts... em fa molta gràcia que m'ho recordin, m'agrada. Però vaja, que soc una altra persona. Érem uns xavals, i que hi hagi gent jove que et parla de Plats bruts... és que m'ho acaba de dir el noi de la recepció de l'hotel. És sorprenent!