Si hi ha un català que va representar com cap altre el compromís de l'artista amb el temps que li va tocar viure, aquest va ser Pau Casals. Violoncelista i director d'orquestra de fama mundial des de ben jove, va sumar a la seva màgia musical un fort compromís social i polític que l'havia portat, per una banda, a la fundació de l'Associació Obrera de Concerts, per acostar la música als treballadors seguint la idea pionera de Josep Anselm Clavé, i, per l'altra, a la seva negativa a tocar en països dictatorials, com la URSS, la Itàlia feixista o l'Alemanya nazi, contra la qual es va pronunciar públicament en un moment en que alguns contemporitzaven. Alhora, malgrat les seves gires internacionals i la seva vida cosmopolita com a estrella de la música que era, mai va oblidar les seves arrels catalanes que va donar a conèixer arreu.
Ara, un luxós i ben editat volum, Pau Casals. Música i compromís, signat pel professor Josep Maria Figueres, que ha dedicat bona part de la seva llarga carrera acadèmica a la figura de Pau Casals i aspectes com la història de la premsa, el catalanisme i la guerra civil, i publicat per Enciclopèdia Catalana recull, entre d'altres aspectes biogràfics, amb material inèdit, la persecució del franquisme cap al músic català.
"Tacaño, masón y judío"
Durant la República, Casals fou objecte de diversos homenatges i es va convertir en un símbol d'una Catalunya que volia construir un país més lliure, culte i pròsper. El 18 de juliol de 1936, les notícies de l'aixecament militar de l'exèrcit d'Àfrica contra el règim democràtic van sorprendre el mestre assajant al Palau de la Música la Novena Simfonia de Beethoven, que s'havia d'interpretar a la inauguració de l'Olimpiada Popular que se celebrava a Barcelona com a protesta contra els Jocs Olímpics de Berlín. Conscient del moment, Casals va suspendre l'assaig no sense abans haver demanat als músics i membres del cor d'interpretar plegats el darrer moviment del Cant a la Joia. L'escena va ser recreada al cinema al film Dragon Rapide, de Jaime Camino.
Casals va fer costat activament al bàndol republicà, tot i que la persecució religiosa desencadenada l'afectava profundament en les seves conviccions –va enfrontar-se als milicians que perseguien algun dels seus veïns de Sant Salvador–, i va oferir a ferits i víctimes de la guerra el seu talent musical en diversos concerts benèfics al Gran Teatre del Liceu, rebatejat com a Teatre Nacional de Catalunya. El seu compromís amb la democràcia i la llibertat no evità que algun crític vestit de revolucionari li pogués retreure "una neutralitat sospitosa", tot i que cal dir que en les seves gires internacionals, no va deixar mai de recordar el patiment del poble català que lluitava contra el feixisme, al qual envià diners i menjar.
Tot plegat va fer que Casals fos assenyalat per Queipo de Llano en les seves brutals emissions radiofòniques, on hauria amenaçat de tallar-li les mans, i denigrat a la premsa falangista. Així, Solidaridad Nacional l'inclou a la secció "Fantasmones rojos", escrita per Miquel Utrillo, que assegurava que "podrá ser el mejor violoncelista del mundo, pero es también uno de los mejores tacaños que jamás se han conocido. Y, además, es masón y judío. Es decir, un genio senzillamente repugnante".
Article difamatori contra Pau Casals a Solidaridad Nacional/Fons Pau Cassals (ANC). Fundació Pau Casals. Cedides per Enciclopèdia Catalana
Els atacs contra l'home que va convertir el seu exili en el símbol de l'expatriament de tants dels seus compatriotes, no van venir només de paraula. Si bé més endavant se l'intentarà seduir perquè torni a l'estat espanyol, per l'altra se l'incoava un expedient de responsabilitats polítiques, que el va condemnar, malgrat una llarga llista de testimonis i avals a favor d'ell, al pagament d'un milió de pessetes, rebaixada posteriorment en fase de recurs a 250.000 pessetes. Se l'havia acusat de celebrar concerts a favor dels republicans, d'haver donat diners al govern republicà i d'haver saludat aixecant el puny clos.
Però el setge a Casals no s'acabarà aquí. Al llibre s'hi mostra un document ple d'interès de la Dirección General de Seguridad, Jefatura Superior de Policia de Madrid, Brigada Politico-Social, que Figueres ha pogut localitzar i on el policia encarregat de redactar-lo reconeix la dificultat de reconstruir la seva activitat i conducta política tenint en compte que havia passat bona part dels darrers anys viatjant i que "su prestigio hace que gran número de personas completamente afectas al Glorioso Movimiento Nacional, miren con simpatía al violonchelista, a pesar de reconocer las faltas políticas a las que ha incurrido, achacándolas con disculpable benevolencia, más a sus veleidades artísticas, que a una idea arraigada en sus sentimientos".
Malgrat tot, els policies eren capaços de recuperar un carta escrita el 1935 pel llavors Encarregat de Negocis de la Legació Diplomàtica republicana a Budapest, irat per la possibilitat que algú que a Budapest havia mostrat un "antiespañolismo marcado" i havia fet gala de la seva condició de català, pogués ser nomenat fill adoptiu de Madrid, com havia proposat l'Ajuntament de la capital espanyola.
Pau Casals passejant per Prada. c. 1960. Fons Pau Casals (ANC). Fundació Pau Casals. Cedida per Enciclopèdia Catalana.
Al punt de mira dels diplomàtics franquistes
Un exiliat amb la projecció, coneixences i fama internacional de Casals era realment una pedra a la sabata de la de la diplomàcia franquista, que, com ha pogut comprovar Josep Maria Figueres als arxius del Ministeri d'Exteriors, va omplir pàgines i pàgines d'un seguiment exhaustiu de l'activitat del músic, fins a ocupar cinc voluminosos lligalls. Els diversos membres del cos consolar en contacte amb Madrid, seguien l'activitat de Casals, així com la repercussió d'aquesta a la premsa dels diferents països. Sovint aquest seguiment anava més enllà, aconseguint boicotejar reconeixements o concerts, especialment a mesura que l'Espanya franquista era homologada internacionalment.
El seguiment va ser especialment intens a partir del seu 90è aniversari i de la gira internacional en que va interpretar el seu oratori El Pessebre, i no va acabar fins la mort del mestre al seu exili de Puerto Rico. En els diversos documents s'hi entreveu la necessitat de neutralitzar l'efecte polític que podia causar la visita del músic, però, alhora, s'hi pot veure també l'interès del règim en aconseguir el retorn de Casals per rentar la seva imatge. Com assenyala Figueres, el règim es va apressar a autoritzar-li el pas per anar a Portugal l'any 45, li va permetre tornar durant una setmana per enterrar la seva companya, Francesca Vidal, el 55 i li va atorgar un passaport el 61. Mentrestant, tot això era compatible amb "la censura dels seus escrits, la vigilància obsessiva de les seves activitats, el control de la seva vida pública i la interferència en els governs dels països on té lloc la seva activitat pública".
Foto principal: Casals celebrant el seu 95è aniversari amb el matrimoni Alavedra i la seva esposa Marta a Rio Piedras, el 1971/Fons Pau Casals (ANC). Fundació Pau Casals. Cedida per Enciclopèdia Catalana