Ocults darrere els llençols en un armari de la seva enorme casa a la Suïssa italiana. Allà amagava els seus diaris personals Patricia Highsmith, un dels màxims exponents de la novel·la policíaca i de misteri del s. XX. Rescatats el 1995 després de la seva mort, arriben ara a les llibreries de la mà d’Anagrama, que n’ha traduït una selecció a Diarios y cuadernos 1941-1995. Les poc més de mil pàgines del recull mostren de forma exhaustiva la vida privada, les opinions aspres, el procés creatiu i el talent d’una escriptora brillant i càustica a parts iguals i sobre qui sempre va planar la fama de misantropa i reservada.
Martinis, desventures i confessions
Poques setmanes després que Patricia Highsmith morís, Anne von Planta i Daniel Kleen, els editors suïssos de l’escriptora, entraven a la que havia estat la seva últim casa, en un petit poble del mateix país. Ho feien empesos per una revelació que havien rebut poc abans i que cap dels dos esperava: Highsmith, famosa per guardar gelosament la seva intimitat, havia escrit durant dècades diaris personals. Els ho havia explicat la mateixa autora abans de morir, ja malalta, però no els havia confessat exactament on trobar els textos. La recerca va ser llarga, però va ser finalment von Planta que els va localitzar darrere d’uns llençols meticulosament planxats i plegats en un armari de roba. “Havia de ser un lloc a qui ningú se li acudís”, afirma. Hi havia un total de divuit diaris i trenta-vuit quaderns.
Highsmith, famosa per guardar gelosament la seva intimitat, havia escrit durant dècades diaris personals
El volum que ara presenta Anagrama, editora de les seves obres a Espanya, és aproximadament un 10% del material que von Planta va trobar originalment. Les vuit-mil pàgines originals han estat reduïdes fins a unes exhaustives mil dues-centes, que permeten submergir-se amb profunditat en la interioritat d’una escriptora sovint al·lèrgica a parlar d’ella mateixa. Segurament és per això que la seva publicació ha generat tanta expectació als Estats Units, on van arribar l’any passat, coincidint amb el centenari del seu naixement i on van resultar una sensació literària.
Els diaris testimonien infinits martinis i ressaques, desventures eròtiques, intents de suïcidi d’amants rebutjades i anàlisis de les seves pròpies neurosis i del seu procés creatiu
Conformats en moltes ocasions per petits fragments, que acostumava a escriure de nit, els diaris testimonien infinits martinis i ressaques, desventures eròtiques, intents de suïcidi d’amants rebutjades i anàlisis de les seves pròpies neurosis i del seu procés creatiu. Highsmith s’aboca als textos amb entusiasme i hi bolca tant vivències, com candents reflexions filosòfiques i literàries. Els diaris també revelen un sorprenent catàleg d’odis, crescuts amb el pas dels anys, i en els quals s’inclouen llatins, coreans, indis, natius americans i mexicans. Mostren també en part el seu sorprenent antisemitisme que von Planta, la seva editora, qualifica com a “misteri”, tenint en compte que entre els seus amics i amants hi havia molts jueus.
Escrits en cinc idiomes diferents i en una lletra a vegades poc intel·ligible, pretenen retratar el procés pel qual Highsmith es va convertir en Highsmith
La selecció i edició del material, tasca que von Planta ha convertit en una de les feines centrals de la seva vida, ha estat un procés que ha durat dècades. “Hem fet el procés pensant en un públic general, no és un llibre per a erudits”, afirma l’editora. “Hem intentat concentrar-nos en temes o punts més importants, fent-ho el més equilibrat possible i sense sobre-representar res”, afegeix. Escrits en cinc idiomes diferents i en una lletra a vegades poc intel·ligible, pretenen retratar el procés pel qual Highsmith es va convertir en Highsmith.
Èxit literari i cinematogràfic
L’èxit de l’escriptora, nascuda en una conservadora família de Texas a principis dels anys 20, sempre va tenir un doble full: per una banda la literatura i per l’altra el cinema. I és que la força de les seves històries, sovint d’intriga, sovint policíaques, sense pertànyer del tot al gènere, les van convertir en un imant per als directors de cinema. El primer i més cèlebre de portar-les a la gran pantalla va ser Alfred Hitchcock a la icònica Estranys en un tren (1950). El van succeir altres com Wim Wenders o Anthony Minghella, que adaptaria El talent de Mr. Ripley amb Matt Damon de protagonista, un dels seus personatges més famosos.
El primer i més cèlebre de portar-les a la gran pantalla va ser Alfred Hitchcock a la icònica Estranys en un tren
Com Ripley, un jove educat i de maneres encantadores que amaga un revers violent, els personatges de Highsmith sovint estan travessats per la dualitat, com si fossin parelles: l’honest i recte Guy i el malvat Bruno a Estranys en un tren, el jove sense escrúpols Ripley i el seductor Dickie, Carol i Therese a la novel·la lèsbica Carol (1952), que l’autora publicaria amb pseudònim i que no reconeixeria fins a la dècada dels noranta. I el joc de màscares també s’infiltrava al seu propi caràcter, esquerp i amarg de portes cap enfora, i lúcid, introspectiu i a vegades apassionat com es mostra als diaris.
Highsmith va treballar durant anys en la seva joventut com a guionista de còmics, envoltada de l’univers de superherois i de dibuixants fumadors
Sense possibilitat d’aconseguir feina a les cèlebres revistes de Nova York, on desitjava escriure, Highsmith va treballar durant anys en la seva joventut com a guionista de còmics, envoltada de l’univers de superherois i de dibuixants fumadors entre els quals es trobava ni més ni menys que Stan Lee. A l’efervescent Greenwich Village novaiorquès, l’escriptora es despertava i després d’esmorzar tornava al llit de seguida, explica von Planta. “Buscava recuperar l’estat somiós d’acabar de despertar-se per pensar idees per als seus llibres. Volia el mínim de control sobre la seva escriptura”. Dinava sovint amb les seves amants després d’acabar la feina, en àpats en què sempre abundava la beguda. A la tarda es dedicava a escriure, entregant-s’hi amb entusiasme, el mateix amb què s’entregava a la vida i a l’amor, mentre es preguntava com era possible “dedicar-se a la prostitució durant el dia i a l’art durant la nit”, referint-se a les vicissituds del seu lloc de treball.
Entenc per què la gent beu: és per tenir la confirmació que són els individus més importants del món
A la nit, sovint s’entregava a les festes del Greenwich i inclús escrivia els diaris ben entrada la nit, després d’aquests etílics esdeveniments. Andrew Wilson, autor de la seva biografia amb motiu del centenari del seu naixement l’any passat, no dubta a l’hora de qualificar-la d’alcohòlica crònica, una tendència que es va intensificar amb el pas dels anys, paral·lelament a la seva misantropia. “L’impuls de beure és el mateix que empeny a un a submergir-se en la persona estimada”, escriu en un passatge del seu diari. “Entenc per què la gent beu: és per tenir la confirmació que són els individus més importants del món”, diu en un altre.
Highsmith a Europa i a Catalunya
L’escriptora va tenir una relació molt estreta amb les editorials europees i el públic lector europeu, continent on sovint venia més llibres que no pas als Estats Units i on es va convertir en una de les veus literàries clau de la segona meitat del s. XX. I va visitar diversos cops tant Espanya com Barcelona. En un sopar amb el llavors alcalde de Madrid, Enrique Tierno Galván, recorda l’editor d’Anagrama, Jorge Herralde, van utilitzar el francès com a lingua franca durant l’àpat. En acabat, Herralde li va comentar que Galván havia sopat amb el Papa feia poc i que els dos havien parlat llatí. “Espero que el seu llatí fos millor que el seu francès”, va respondre Highsmith, lacònica.
Els diaris de l’escriptora obren la porta a una interioritat fascinant i complexa
Quan fa cent i un anys del seu naixement, els diaris de l’escriptora obren la porta a una interioritat fascinant i complexa. La d’una autora que afirmava que preferia la companyia dels animals a la de les persones, que va entregar-se a viure la joventut de forma excessiva, explorant totes les identitats possibles, i a qui von Planta compara amb un “ostra”. “Ens queda degustar els llibres i la sensació de perill. Penetrar al seu inquietant i addictiu territori d’arenes movedisses”, recorda Herralde. “A la nit no em truca ningú. En el silenci, escolto les meves pròpies veus”, diu ella.